Maria & Ramon: “Quan el vaig veure, vaig saber que era l’home de la meva vida”

La Maria ho va veure clar des del primer moment, “quan li vaig obrir la porta de casa, vaig saber que era l’home de la meva vida”. Amb tot, no era la primera vegada que es veien, perquè s’havien conegut a través de la família, quan la Maria tenia 15 anys i el Ramon 23 més. “Em veia com a una nena, amb les meves trenes i el meu xandall de gimnàstica, i jo el veia com un senyor gran i avorrit”, explica divertida. Però al cap de 4 anys aquell dia en què el Ramon va trucar a la porta i la Maria va anar a obrir, tot va canviar. “Va ser un ‘flechazo’, el vaig trobar molt guapo! A més tenia els ulls plens de tendresa”, revela ella, mentre que el Ramon confessa que es va quedar parat en veure com aquella nena que ell coneixia s’havia convertit en una joveneta preciosa. “Era guapíssima”, recorda el Ramon amb un somriure, tot mirant-se la Maria, “encara que no vaig pas pensar que faria res amb ella”.

A Bellcaire eren dies de Festa Major, i el pare de la Maria va convidar el Ramon a quedar-se, però ell volia tornar a Andorra a treballar. “El meu pare va trucar al seu i va insistir perquè el deixés quedar els dos dies de festa, i així va començar tot”, diu la Maria que afegeix que “em va demanar quants anys tenia i em va dir que era massa jove per a ell, però jo li vaig replicar que era molt madura, perquè des dels 7 anys que tinc responsabilitats. Ja havia acabat la carrera de mestra i havia muntat una escola per a nens desafavorits a Lleida, amb l’ajuda del bisbe i de la Diputació de Lleida”. El Ramon va tornar a Andorra i la relació es va refredar, “vaig pensar que havia de fer alguna cosa, i li vaig enviar una carta atacant i preguntant-li de què tenia por i demanant-li explicacions. Al cap de dos dies ja el tenia a Bellcaire”. I segons diu el Ramon “vaig caure al parany”.

La Maria Teixidó Vilaró havia nascut el 7 de desembre de 1944, mentre que el Ramon Sasplugas Capdevila, naixia el 24 de juliol de 1936. Es van casar el 8 d’octubre de 1966. Van tenir tres fills i tenen tres nets.

En aquests gairebé 53 anys, quin ha estat el moment més bonic de la relació?

Maria: Sempre hem compartit feina a l’hostaleria familiar, al Celler d’en Toni, vivíem amb els sogres, fins que vam tenir el primer fill. Amb els treballadors, érem com una gran família. Hem tingut molts moments feliços, sobretot relacionats amb els clients, que s’han convertit tots en amics. El dia més feliç? Quan vam pagar els deutes! (riu). Jo feia de tot, de cuinera, de recursos humans, de recepcionista… no tenia temps d’avorrir-me. Pensa que a la nostra època, tots els hotels familiars els portaven parelles, que totes han durat molts anys. Compartir tantes coses, penes i alegries, uneix molt. Hem madurat junts!

Ramon: Ella a la cuina i jo a la sala, cada dia del món…. Ho hem fet tot sempre junts. Això és ser feliç, tot i que a vegades hi havia friccions, és clar! Com a tot arreu del món, al restaurant hi ha dos bàndols: la cuina i el menjador. I això sovint porta a enfrontaments… perquè en la majoria de casos, el client ens felicita als de la sala, poques vegades als cuiners!

Alguna anècdota d’aquests anys?

Maria: Hi havia un grup que venia a casa a jugar a pòquer i a la botifarra. Jo me’n sentia exclosa i vaig decidir aprendre’n, sense dir-ho a ningú. Fins que un dia m’hi vaig afegir, a la sorpresa general. Tota cofoia, vaig apostar i, és clar, vaig perdre. I es van acabar les partides per a tothom!

Expliqueu-me el secret de tants anys de matrimoni…

Maria: És voler-ho fer. Tolerància, comprensió i, sobretot, sentit de l’humor. S’ha de riure molt i estimar-se.

Ramon: No sé si hi ha secret… Crec que és l’amor, estimar-se molt.

Us acabeu de jubilar, què fareu ara?

Maria: Fa tres mesos i 20 dies… Ens hi estem acostumant, ja he canviat el xip! Tot i que encara cuino per deu i només som dos! Crec que un s’ha de jubilar a l’edat que toca. Soc una dona de projectes, n’havia aparcat molts per quan em jubilés. I ara el cos no m’acompanya, i al Ramon li passa igual. Mirant enrere, també em sap greu no haver estat més per als fills, tot a causa de la feina.

Ramon: Encara no m’hi he acostumat! De moment em dedico a anar a comprar i a passejar…