La Rosa Ferrer, tot somriure
La Rosa Ferrer era profundament divertida, una pallassa nata… un aspecte que no tothom tenia l’oportunitat de descobrir. Els que vam tenir la immensa sort de formar part dels seus amics, estem patint un buit que fa molt mal, dia rere dia.
La seva absència és a la mesura de la seva gran presència. Sempre hi era, encara que no la veiessis cada dia, notaves la seva essència ben a prop. La Rosa era –i em costa parlar d’ella en passat- una dona amb majúscules.
Des d’allà on estigui, ens deu estar contemplant amb aquell aire sorneguer i trapella que no podia dissimular. Com deia en els seus últims dies, “em sap greu per vosaltres, que patireu, però jo ja no hi seré”. Era capaç d’animar a tots els que vivíem la seva agonia al seu voltant, tenia més força que ningú, tot i la malaltia que se la menjava viva.
Els seus nombrosos i grans amics ja han escrit coses meravelloses sobre ella i els seus valors. El dia en què li vam dir l’últim adéu, l’església era plena a vessar dels seus familiars i amics, però també hi havia moltes persones anònimes que assistien encara incrèduls al comiat de la Roseta, la persona que tant els saludava si estàvem en època electoral com si no.
Sempre tenia aquell somriure amable amb tothom fossin del color que fossin. També hi eren presents algunes persones que li havien amargat l’existència i que li havien fet tant mal en la seva vida política. Ella sempre anava amb l’honestedat i la veritat pel davant, i això no agrada a tothom. Odiava la traïció i les veritats a mitges. La seva integritat era a prova de bomba, la seva “lleialtat institucional” com deia ella, era norma de vida.
Va ser la primera portada de la nostra revista, aviat farà tres anys. De seguida va accedir a concedir-nos l’entrevista, ens va obrir les portes de casa seva i, amb tota la paciència del món va accedir a posar per a la sessió fotogràfica, ara al sofà, ara al jardí amb els gossos, després amb els objectes que s’estimava, com aquell petit piano de joguina que havia estat del seu pare.
La Roseta ha estat sempre al nostre costat, ens ha donat tot el seu suport i ens va animar a tirar endavant quan ens vam llançar a l’aventura de la nova publicació. Ella creia en nosaltres, com creia en les persones que planten cara als reptes. S’ha dit i s’ha escrit moltes i moltes vegades, però és una veritat com un temple. Ella ha estat la dona més transcendent de la història política nacional del país. I estava destinada a arribar molt més lluny.
