La realitat dels temporers en temps de Covid-19

Ser treballador de la neu i temporer, en temps de Covid-19, és molt complicat. Més encara, quan arribes al país amb l’esperança de treballar i començar la temporada, com en anys anteriors, però l’evolució de la crisi sanitària modifica els plans.

Fotos: Grandvalira

És el cas de centenars de temporers que, com cada any, arriben al Principat, des de diferents indrets del món, principalment Sud-amèrica, a treballar a les pistes d’esquí, en el sector de la restauració i hoteleria, i que s’han trobat amb una situació epidemiològica que ha canviat per complet els seus plans, de vida i de treball.

Els temporers ja sabien que, enguany, seria difícil trobar feina si no arribaven a Andorra amb un precontracte de treball, lliurat per l’empresa, el seu vol de retorn al país d’origen, un permís de circulació per a poder arribar al Principat des d’Espanya, un test de Covid-19 amb resultat negatiu i alguna altra documentació. El que no podien imaginar era que, malgrat totes aquestes dificultats, amb les quals es van anar trobant pel camí, i de tenir la promesa d’una feina segura, no podrien treballar després de dos mesos al país. Però, el que encara torna la situació més kafkiana és la incertesa de saber, si podran treballar algun dia d’aquesta temporada o, al contrari, se la passaran en blanc, com la neu que no han pogut aprofitar els turistes. En alguns casos, part d’aquest col·lectiu de treballadors va retornar al país d’origen, ja que els seus estalvis van començar a escassejar amb el pas dels mesos, el cost del lloguer es va tornar insostenible i no van tenir més remei que tornar al seu país o anar a la recerca d’altres oportunitats als països veïns. En canvi, molts altres, es van quedar al país amb l’esperança de començar a treballar per a finals del mes de gener o començaments de febrer del 2021. I, com la crisi sanitària afecta a tots els països i a tots els sectors, els temporers no estan exempts. A molts d’ells, no els va quedar una altra opció que acudir a les ajudes d’algunes organitzacions no governamentals, com ara la Creu Roja, Càritas o altres que va lliurar el Govern d’Andorra, alguns d’ells ja havien treballat al país anys anteriors.

Per aquest motiu, a la Creu Roja Andorrana s’ha evidenciat una creixent de la demanda en la seva botiga solidària, per part d’aquest col·lectiu de treballadors, que compta amb pocs recursos per a arribar a finals de mes. Actualment, segons informa Jordi Fernández, director de la institució, s’està brindant ajuda a més de 500 persones.

“508 persones vénen cada setmana a buscar ajuda alimentària, és a dir, productes de primera necessitat. Nosaltres no fem diferència, ni volem estigmatitzar a cap col·lectiu que rep aquesta ajuda. Hi ha famílies d’Andorra i temporers. La idea és continuar ajudant a totes aquestes persones, el temps que faci falta” afirma Fernández.

L’ONG els subministra aliments bàsics i no peribles, i amb l’ajuda de Càritas poden accedir a abrics, o la roba que els faci falta. En forma de retribució, molts temporers col·laboren com a voluntaris en la Creu Roja.

“Ells mateixos s’ofereixen per a ser voluntaris i d’aquesta manera, senten que poden fer una contraprestació a aquesta ajuda. Tenim molts temporers extracomunitaris, que són molt benvinguts i que tenen una actitud encantadora, a més a més, ajuden en tot el que fa falta” explica el director de la Creu Roja.

“Mentre es mantingui aquesta incertesa, la situació serà molt difícil. Si les pistes obren, la gent tornarà a treballar i a tenir els seus ingressos, però mentre continuï aquesta incertesa, han de marxar o sobreviure d’alguna manera. L’ajuda humanitària no se li pot negar a ningú. Una persona, independentment de la seva nacionalitat o dels seus papers, és una persona que com a ésser humà, necessita viure i menjar. En aquest aspecte, des de la Creu Roja, siguin comunitaris o extracomunitaris, si necessiten ajuda, li oferirem. Que hi hagi un debat polític sobre aquestes persones i les empreses que les contracten, això ja és un altre tema, en el qual no ens interessa intervenir” sosté Fernández.

Però més enllà dels temps difícils que ens toca viure com a societat, la solidaritat continua tenint protagonisme, assenyalen des de l’entitat. “A Andorra hi ha un sentiment de solidaritat molt important. Això es veu en les donacions i l’ajuda que hem rebut d’empreses i particulars per a la nostra botiga solidària. És fruit de la solidaritat dels nostres ciutadans. La situació és difícil i cal vetllar, tant per l’aspecte sanitari com per l’aspecte psicològic. Cal tirar endavant entre tots, continuar sumant i ajudant a la gent, als nostres veïns que ho necessitin” admet Jordi Fernández.

Els temporers no residents reconeixen que preferirien no haver de rebre ajuda i uns altres assenyalen que l’ajuda per a menjar no compensa la falta de treball, així com la despesa que suposa, no només el viatge a Andorra, sinó el cost de la vida, el lloguer i altres despeses.

Existeix un debat polític, econòmic i social entorn de les ajudes que reben i que han rebut els temporers durant els últims mesos de pandèmia. La realitat té dues cares, una positiva i una altra negativa. La primera és que moltes entitats del país s’han solidaritzat amb aquest col·lectiu i continuen prestant l’ajuda que està al seu abast, fins que millori la situació i puguin començar a treballar. Però, l’altra cara, potser la més dura i negativa, està vinculada amb el descontentament d’alguns sectors de la ciutadania que s’indigna per aquesta mena d’accions, ja que consideren que, si no hi ha treball, els temporers haurien de tornar al seu país d’origen o bé, que les empreses que els han promès treball haurien de fer-se càrrec de la situació de cada persona afectada. A més, molts apunten al fet que els residents del país no reben cap ajuda econòmica per part del Govern. Però no només això, també s’observen batalles i debats, que en moltes ocasions freguen la xenofòbia, la falta de solidaritat o l’odi, en les xarxes socials i en la web, cada vegada que es publica algun tipus de notícia vinculada amb aquesta problemàtica. Seria bo preguntar-nos, quin és el límit, i si serveix d’alguna cosa buscar culpables o no, en una pandèmia que afecta a tots els sectors i a tota la població, en major o menor mesura, i en la qual ningú sap amb certesa quan podrem tornar a la normalitat. El que sí és clar, és que l’arribada de la vacuna pot canviar el panorama actual, però que haurà de transcórrer un llarg temps perquè l’economia mundial i nacional es reactivi.