Especial Meritxell: un recorregut per la història
El poble de Meritxell
El 8 de gener de 1176, tres-cents vuitanta caps de família de la vall d’Andorra van signar una concòrdia amb els canonges de la catedral de la Seu d’Urgell. Aquest és el primer testimoniatge escrit conegut on apareixen els noms de Meritxell i Molleres. Es creu que, probablement cap al segle XI, aquest nucli ja estava habitat i que havia de ser una petita comunitat formada per Meritxell i Molleres, aglutinats per l’església de Santa Maria i el seu cementiri.
L’església estava situada en una roca marcada per un important desnivell per sobre del riu Valira d’Orient. Malgrat les transformacions que va patir l’església l’any 1650 i dels canvis en el seu entorn, el poble no va deixar de ser un petit nucli agrícola i ramader. La construcció de la carretera general 2, allunyada de Meritxell, li va fer perdre la seva condició de lloc de pas, la qual cosa va afavorir la preservació de la seva actual fisonomia. En l’actualitat, el nou Santuari li ha atorgat al poble de Meritxell una destacada importància entre els diferents poblats d’Andorra per la història que amaga.
La llegenda de Meritxell
Conta la llegenda que era el dia de Reis. Els habitants del poble de Meritxell es dirigien cap a Canillo per a assistir a missa i, en passar per l’actual Santuari, van veure un roser silvestre florit. Es van estranyar en veure-ho florit en aquesta època de l’any, es van acostar i van observar que als peus de l’arbust hi havia una bella imatge de la verge. Van córrer cap a Canillo proclamant el miracle i van explicar tot al senyor rector. Al costat de tot el poble, es van dirigir cap a Meritxell per a recollir la imatge i portar-la cap a Canillo.
Una vegada allí, la van col·locar en l’altar major i van prometre construir-li una bonica església per a acollir-la. No obstant això, l’endemà al matí, en obrir les portes de l’església, el sagristà de la parròquia es va adonar que la imatge de la verge havia desaparegut. Al crit de “Sacrilegi… han robat la Verge!”, tot Canillo va quedar afligit, però un viatger, que ignorava els fets de la nit anterior, es va presentar i va al·legar que, en passar per Meritxell en el seu viatge des d’Andorra, havia vist una bella imatge de la verge als peus d’un roser silvestre prop de Meritxell. Això vol dir que la verge prefereix quedar-se a Encamp, van concloure tots els presents. I així s’ho van fer saber als vilatans d’Encamp que, agraïts per la preferència de la Mare Celestial, van acudir en piadosa processó a buscar-la, prometent-li construir una església en el seu honor.
Van tornar a Meritxell i, una vegada més, van trobar la verge als peus del roser, que, malgrat la intensa nevada de la nit anterior, no tenia gens de neu al seu voltant. Els presents van proclamar de nou el miracle. És així com els habitants de Canillo i d’Encamp li van construir la seva capella. El roser va seguir en flor i cada any floreix de nou, així com la devoció dels andorrans que, agraïts pels favors que els ha concedit la Verge de Meritxell, la van nomenar Patrona de les Valls.
L’església
L’edificació de l’església de Meritxell és d’estil romànic, posteriorment transformada en època barroca. Es tracta d’un temple erigit sota advocació mariana. L’especial veneració envers Nostra Senyora de Meritxell va promoure l’última reforma de la capçalera durant el segle XIX, amb la inclusió d’un cambril per fer més accessible la imatge de la verge romànica als devots.
Foto: PdlP | Arquitectura y paisaje
El patronatge
El 24 d’octubre de 1873, el Consell General declara a Nostra Senyora de Meritxell com a patrona i protectora dels andorrans. El suport progressiu dels diferents bisbes i coprínceps a Meritxell, van portar al bisbe Joan Benlloch Vivó a sol·licitar, el 23 d’agost de 1913, la declaració canònica del Patronatge de la Verge sobre les Valls d’Andorra, que va ser concedida pel Papa Pio X l’any següent. El procés de reconeixement va culminar el 8 de setembre de 1921 amb la coronació de la Verge de Meritxell com a patrona d’Andorra.
L’incendi
En la nit del 8 de setembre un voraç incendi va acabar amb gran part de l’església i tot el que albergava en el seu interior, un fet que va commocionar al poble sencer. El malestar va ser generalitzat i tots van fer sentir el seu desassossec i pèrdua d’identitat. Es desconeix les causes que van produir l’incendi. L’any 1974 Ricardo Bofill va presentar un nou projecte per a portar endavant la construcció del nou Santuari i, 20 anys després de l’incendi, es va rehabilitar l’església i es va transformar en un espai anomenat “Meritxell Memòria”.
Els retaules
Altar major
Es tracta d’un retaule tallat en fusta de l’any 1754. Tenia caràcter didàctic i il·lustrava el culte marià de l’època. Els retaules tenen una estructura molt simple amb dos registres verticals i un frontó amb la imatge de Déu Pare dividits en tres seccions. Aquest retaule, d’autoria anònima, com la majoria dels del Principat, era un dels més monumentals de les valls.
Altar de Santa Anna
És un retaule original del primer edifici romànic i ha estat adaptat a la ubicació de l’església barroca. Constava de quatre carrers verticals, dividits per un cos central ample que incloïa la fornícula amb la imatge de la verge. Si bé és conegut per ser dedicat a Santa Anna, la seva iconografia gira al voltant de la vida de la Mare de Déu, ja que l’església original estava dedicada a Santa Maria. La seva cronologia s’ha fixat a principis del segle XVI i s’inscriu en un estil de tradició gòtica popular.
Altar del Remei
Aquest retaule barroc data de l’any 1804 i va ser pintat per Josep Caselles de Solsona. La superfície del retaule presentava una abundant decoració a base de motius pintats que imiten el marbre, així com d’elements vegetals pintats i tallats. El repertori iconogràfic era típic del barroc: Sant Francesc Xavier amb la creu del misericordiós, la Verge del Remei i Sant Isidre Llaurador amb les eines de camp.
Celebració de Meritxell
El dia 8 de setembre, com cada any, se celebra en Canillo i en tot el país el dia de Nostra Senyora de Meritxell, una celebració que es converteix en un punt de trobada tant per a autoritats polítiques i religioses del país, com per als pelegrins provinents de diferents parts del Principat i d’altres països del món.
