Ramona Gorraiz, vessant glamur

de Josep Segura el 13 febr. 2021

La Ramona Gorráiz és una dona que vessa glamur, positivitat, energia i ganes de viure la vida, fins a l’últim glop que aquesta li permeti gaudir. Filla d’un general navarrès i una catalana de Mollerussa, va viure els seus primers anys a la capital navarresa, Pamplona, però no trigaria gaire temps a desplaçar-se cap a Mollerussa, on va poder gaudir de la seva joventut. Va compaginar els estudis de bellesa i estètica amb la carrera d’econòmiques, però la seva gran passió ha estat sempre la moda. Va conèixer al seu marit un dia de Tots Sants, al cementiri del poble lleidatà on vivia, i va ser el presagi d’un enamorament sobtat (flechazo), com diria la Ramona.

Fotos: Jean-Luc Herbert

Amb 19 anys, es va casar i va venir a viure a Andorra, un país molt diferent del que coneixem avui en dia, però que va captivar aquella joveneta, que arribava amb ganes de transformar un territori molt arrelat als seus costums. Va tenir dos fills, l’Àlex i el Marc, i va dedicar disset anys de la seva vida al negoci de la moda, ja que va regentar una botiga de roba i complements de l’exclusiva marca Patrícia. També va imprimir un aire de modernitat a una Andorra que necessitava una eclosió, i va muntar Moda Internacional Andorra, un esdeveniment que va comptar amb el suport d’artistes i esportistes espanyols com ara Mary Santpere, la periodista Anna Castells i diferents jugadors del Barça de l’època. L’accident del seu fill Marc i la malaltia i la mort del seu marit, van ser dos dels episodis que més van marcar la vida de la Ramona, però lluny d’enfonsar-la, encara li va donar més força per seguir lluitant a la vida, amb molta energia, positivitat i glamur, uns valors que segueix cultivant avui en dia, amb un ampli somriure que mai falta en el seu rostre, com podeu observar en aquesta entrevista.

“El secret per a lluir bella és estimar-me a mi mateixa”

Quan em ve al cap el nom Ramona Gorráiz, sempre l’associo a glamur. Com et definiries tu?

La veritat és que sí. Ja de molt petita era una persona molt presumida, m’agradava arreglar-me per sortir al carrer. Crec que he nascut amb glamur. Això em va portar a fer una carrera de model, amb molt d’èxit. Em defineixo com una persona elegant, però sobretot, que es cuida molt, des de sempre. Això em porta a l’elegància, que sempre acabo pensant que és innata d’un mateix i es porta a dins. Podria semblar una mica prepotent, però sí que és veritat que formo part del glamur, de vestir-me bé, de cuidar-me, d’arreglar-me, si no, no sóc jo.

Sóc una dona que necessita cuidar-me, però ho he fet des de sempre. Si glamur li dius a una persona que s’agrada, que es cuida, que s’acarona, doncs sí, sóc ‘glamurosa’. Independentment dels maldecaps que pugui tenir, jo sempre tinc el temps per cuidar-me, no ara, sempre. I ara de gran, encara més, perquè tinc temps de sobra.

Quins records tens de la teva època a Pamplona?

Jo vaig néixer a Pamplona, i vaig estar fins als sis anys. Recordo que allà era feliç. Estava envoltada de militars, perquè el meu pare ho era, va arribar fins a la graduació de general. Estava encantada de la vida. Però, el meu pare va conèixer a una catalana. Jo sí que puc dir que el meu pare va deixar la carrera per amor. Se’n van anar a viure a Catalunya, perquè és veritat que amb la meva mare es podien permetre el luxe d’anar-se’n cap a Catalunya, concretament, a Mollerussa. I el meu pare es va adaptar perfectament. A mi em va costar una mica, perquè no entenia el català, però ho vaig aprendre i em vaig integrar ràpidament. A aquella edat tampoc t’adones tant dels canvis, és a dir, et col·loquen allà on volen i tu t’adaptes, i més en aquella època. Ara potser sí que em seria completament difícil.

“Si un és feliç, això es transmet. Sentir-se bé és sinònim de salut, igual que ser feliç”

I que feia una catalana com la seva mare a Pamplona?

Per amor, claríssim. Es van conèixer després de la postguerra, concretament a Saragossa. Per mi, que va ser un enamorament sobtat (flechazo), ho van deixar tot per l’altra persona. I ja et dic que, perquè un navarrès abandoni la seva carrera i les seves arrels, i se’n vagi a Mollerussa, ha d’estar ben enamorat. I de fet, una cosa que per a mi sempre ha sigut molt important, és que el meu pare sempre ha estat enamoradíssim de la meva mare, sempre.

Explica’m com vas viure tu aquella època de canvi, canvi de lloc, de costums, de llengua…

Doncs bastant bé, la veritat, diferencies no n’hi havia tantes. Sí que és veritat que vaig passar de viure en una ciutat a fer-ho en un poble, però no em va costar gaire el canvi. Estava envoltada d’amics, perquè aviat em vaig integrar, i molt bé. També tinc una germana amb la qual ens portem un any i mig de diferència, i sempre ha estat la meva millor amiga. Fins i tot ara, la meva germana i jo sempre hem sigut cos i ànima, una a de l’altra. Així que, no em va costar gens ni mica.

I com va ser, a posterior, el canvi de Mollerussa a Barcelona?

Jo anava a un col·legi de monges, era un col·legi molt estricte, mira t’explicaré una anècdota. Jo sempre he sigut molt estudiosa, molt aplicada, molt seriosa, molt responsable per a l’edat que tenia … A mi les monges m’adoraven. I un dia la meva mare em va agafar i em va dir que hauria de marxar del col·legi de monges i anar al col·legi nacional, ja que tenia una tieta que la van fer directora d’aquell col·legi nacional. Llavors, tenir una neboda en el col·legi de monges, sent directora del nacional en aquella època, no estava ben vist i en el poble van començar a córrer les directes i indirectes. A mi, la notícia em va sobtar, i sí que em va costar una mica més adaptar-me a la nova escola, perquè hi havia moltes coses diferents del que jo havia viscut fins al moment. No diferencies en l’ensenyament, però sí en l’estatus. Em vaig sorprendre perquè allí ens donaven llet en pols, mentre que les monges ens donaven xocolata. Era una cosa estranya per a mi, però al final em vaig acabar adaptant.

Va ser difícil decidir quina seria la teva professió de futur, per què et vas decantar per estudiar econòmiques, però la teva passió era la moda, per on vas començar?

Com a mi ja m’agradava el món de la moda i la bellesa, la meva mare em va portar a una acadèmia a Barcelona, on ensenyaven de tot, bellesa, estètica, moda… Com la meva imatge era molt important per mi, vaig tenir la curiositat d’aprendre perruqueria, maquillatge i moda, entre altres coses. I em va encantar tant, que es va fixar en mi el pare Llongueras, quan només tenia 14 o 15 anys. Allà va ser on vaig començar a fer de model per a Llongueras. Em va veure tan bonica, tant cuca, perquè no et creguis!, em posaven en un tamboret i jo pentinava com una persona gran. Per a mi, la bellesa, que ja la portava, el glamur, el maquillatge, tot era una experiència. Tot això va començar en la meva època d’estudiant, perquè els meus pares em deien, si estudies, també pots fer això. Així que, complementava els estudis que feia en l’institut amb les classes de bellesa.

“Arribar als setanta-nou anys, sense dependre de ningú, és la millor loteria que m’ha pogut tocar”

I què recordes de l’època d’estudiant universitària?

Vaig començar quan tenia setze anys. No era ben bé una universitat, era com un institut d’estudis superiors. D’aquella època recordo que, quan havia d’estudiar, m’hi posava i estudiava, però quan havia acabat volia marxar… Al final em quedava a fer els deures, que era el que sempre m’havien ensenyat. Sempre he estat molt estudiosa, sóc una persona de números i m’encanten. A banda dels estudis, em van començar a oferir feines de passarel·la, de modelatge, i això va ser el detonant per a començar la carrera de modelatge. Després vaig conèixer al meu marit, ja que ell anava de vacances a Mollerusa i, a partir d’aquí, vaig tenir molt clar el que volia fer. Acabar amb els meus estudis de modelatge, mentre anava estudiant econòmiques, que els vaig acabar després de casar-me. Em vaig casar amb dinou anys i em vaig venir a viure a Andorra.

Està molt clar que la teva passió ha estat la moda i les passerelles. Es podria dir que ho vas deixar tot per amor?

Sí, absolutament. Tot per amor. Pensa que venint d’una capital com Barcelona, a Andorra, i en l’època que jo ho vaig fer, no et dones una idea de com era Andorra, no s’assembla res amb el que és ara.

Explica’m més, com neix la vostra història d’amor, amb el teu marit?

Et quedaràs al·lucinat. Va ser un dia 1 de Novembre, que es Tot sants, amb la meva germana, vam anar totes mones al cementiri i, quan arribem al cementiri, vaig veure una moto Sanglas espectacular, amb un noi, que encara avui en dia recordo com anava vestit. Portava un pantaló gris, una bota de cuiro fins al genoll, una xupa negra i un jersei de corall. Vam al·lucinar, perquè els nois a Mollerussa no vestien així, i li vaig dir a la meva germana: “escolta, aquest noi de Mollerussa no és, això a Mollerussa no existeix”. Ens creuarem com quaranta vegades i ens miràrem, de dalt a baix, crec que va ser un enamorament sobtat (flechazo total). I quan vaig arribar a casa, li vaig dir a la meva mare; però no sé com va passar que al cap de 10 minuts, vaig obrir la finestra i estava allí, al mig de la plaça de davant de casa, i vaig cridar a la meva mare: “Mamà! Que m’ha seguit”. I ella em va explicar que no, que els seus pares tenien una casa davant de la nostra i venien, a vegades, per vacances de Tots Sants. Ell estudiava art i oficis a Barcelona, feia restauració i el seu pare tenia una empresa de pintures a Andorra, molt reconeguda, que continua sent Pintures Lladó. A partir d’aquell dia, cada cap de setmana, ell baixava, plantava la moto al mig de la plaça, fins que jo baixava i deia alguna cosa. Així que el vaig conèixer el dia 1, però el dia 12 ja s’havia declarat, no m’ho podia creure. I li vaig dir a la meva mare que havia trobat l’amor de la meva vida. Però ells em volien casar amb un militar, un noi que venia a veure’m els caps de setmana, des de Saragossa, però jo els hi deia, no busqueu que no hi aniré, tinc molt clar el que vull. I mira, em vaig acabar casant amb el que jo volia, a l’edat de 19 anys .

“Sempre he sigut molt lluitadora. Encara tinc moltes coses per fer…”

I com et vas adaptar al nou país, a la nova vida de casada…?

Doncs de la mateixa manera que vaig tenir enamorament sobtat, amb l’amor de la meva vida, també vaig tenir un ‘flechazo’ amb aquest país. De la mateixa manera que hi vaig entrar, m’hi vaig enamorar de les seves valls, paisatges… i fixa’t tu, que no hi lligava absolutament res amb mi, ja que era una persona que venia de ciutat, de ‘taconeo’, era molt diferent a Barcelona… però és que m’era igual, em va atraure de tal manera… De fet, el meu home em va dir que aquí m’hauria d’adaptar, que això no era Barcelona, i fixa’t! Em vaig adaptar al país. Un any després vam tenir el primer fill!

Era una Andorra molt diferent de la d’avui dia?

Sí, res a veure. A Escaldes eren pràcticament quatre cases. Nosaltres vivíem a una casa que havia acabat de fer el Pere Moles, que està on s’ubica l’hotel Eureka, tot això era del meu consogre. Quan vam arribar, vam llogar un pis allà. Estava encantada de la vida, només hi havia quatre cases, perquè Escaldes no existia com a parròquia. El meu marit, en deixar Barcelona, es va posar a treballar amb el seu pare, a l’empresa familiar. Per això vam venir a Andorra, perquè li feia molta falta al seu pare.

Arribes a Andorra i tens el teu primer fill. Com va afectar això a la teva vida, a la teva carrera professional i al teu futur?

És que la meva vida havia estat programada des de sempre, tenia tot molt clar des de joveneta. Jo em vaig casar amb dinou anys, als vint ja era mare, acabava de fer els estudis, anant i venint de Barcelona, també vaig obrir una botiga de calçats i accessoris. No m’importava, jo volia tenir la criatura de jove. A més a més, ja tenia programat que, sis o set anys després, tindria una altra. I així va succeir, vaig tenir l’Àlex, amb vint anys, i en Marc, als 27. Tenia ganes de buscar-me la vida, el meu futur. Tenia ganes de fer coses per Andorra. Pensava que estava venint molta gent, però al país encara hi havia moltes mancances. Els espanyols venien a buscar les marques, perquè no formaven part de la Comunitat Europea i al seu país no hi eren. Teníem una clientela excel·lent. Però també sentia la necessitat que s’havia d’ajudar persones, i em vaig posar amb les Dames de Meritxell, sense cap ànim de lucre. I arran d’això se’m va acudir muntar Moda Internacional Andorra, desfilades on podíem recaptar fons per poder ajudar la gent.

“L’època més feliç de la meva vida va ser quan treballava per a la productora”

Hi ha un episodi de la teva vida que ho va canviar tot. Ens ho pots explicar?

Dos anys després de venir a Andorra vaig obrir la primera botiga i la vaig tenir disset anys. Aleshores vaig haver de tancar-ho tot, perquè el meu fill Marc va tenir un accident, amb disset anys, i em vaig veure obligada a liquidar-ho tot, perquè va ser molt molt greu. Es va quedar clínicament mort en un accident de moto, però no per velocitat, sinó que va caure per un barranc. Es va fer ressò tot Andorra, perquè va ser una cosa molt brutal. I per a mi, la vida es va acabar en aquell moment. Jo ho vaig pressentir. Quan vaig arribar a casa, i el Marc no hi era, li vaig dir al meu marit que havia tingut un accident de moto, i ell ni tan sols tenia moto. Però efectivament, va ser així.

Van ser disset anys al capdavant de la teva botiga. Com vas viure aquesta etapa de la teva vida?

La botiga es deia Àlex, Marc i Patrícia. Tenia els dos noms dels meus fills, més Patrícia, perquè era una marca internacional que tenia en exclusiva. Era una botiga de calçats, que també venia roba de cuir i accessoris de les últimes tendències i, llavors, també vaig començar a fer desfilades.

I com t’ho feies per conciliar la teva feina a la botiga i la vida familiar?

Sempre he sigut molt lluitadora. Nosaltres treballàvem 13 o 14 hores. És veritat que en aquells temps ens guanyàvem molt bé la vida i ens podíem permetre tenir una assistenta a casa. Però no la teníem per caprici. Perquè és clar, no hi havia activitats extraescolars i, quan els nens arribaven a casa havia d’haver-hi algú allà per vigilar-los. Però després de tancar la botiga, jo anava a casa i, em feia càrrec dels meus fills. Això sí, mai, mai he dit en cap moment que estava cansada, jo compaginava molt bé la feina amb la família. Per a mi el més important sempre ha estat la família, per això el meu home mai m’havia sentit arribar a casa dient que estava molt cansada.

“El millor record de la meva vida va ser quan vaig venir a Andorra, mai l’oblidaré. Jo soc una defensora d’Andorra i, a més a més, he tingut aquí els meus fills”

Què recordes de l’època en què vas muntar Moda Internacional Andorra i, fins i tot, vas portar grans celebritats al país?

Mira, aquella va ser una època espectacular per a mi. Però no ho vaig fer sola, ho vaig fer amb la Maria Teresa Moles. Ella tenia les millors marques de roba, en aquell moment, al país, les millors! I després la Maria Zamora, de la perruqueria Marhen. Som tres amigues com tres germanes. Ella la perruquera més coneguda, també d’aquell moment, a Andorra. I jo els hi vaig fer aquesta proposta, de fer una desfilada. I, com que en aquella època hi havia les galeries Fòrum, vaig pensar a fer servir el fòrum com a passarel·la de fusta. Així que, havia de buscar-me la vida i fer alguna cosa. Primer, havia de fer un càsting a les noies d’Andorra, però també havíem de portar algun nom de fora per atreure la gent. Perquè és clar, una cosa tan desconeguda com aquella necessitava incentius. El primer que vaig fer va ser buscar contactes a Andorra, vaig anar-hi al Park Hotel i els vaig demanar, a quantes persones podia donar allotjament, i pel menjar, li vaig demanar al Don Denis… Una vegada vaig aconseguir taxi, restauració i hotel, vaig anar a Barcelona, a Televisió Espanyola, que estava a Miramar. Es van pensar que venia per fer un espot publicitari i jo, fent-me la ximple, hi vaig entrar. Realment no sabia què anava a buscar allà, només sabia que volia algú important que em pogués presentar la passarel·la, això era importantíssim, per poder almenys fer un bon cartell. Els primers que em vaig trobar van ser els “Hermanos Calatrava”, els vaig demanar si sabien d’algú que pogués venir a presentar la passarel·la. Em van presentar l’Anna Castells, que era la presentadora principal del telenotícies. Simpàtica, agradable, li explico el projecte i no va tenir cap problema per venir a presentar la gala. A més a més, em va voler presentar a una altra persona, que va ser la Mary Santpere, que tampoc no va posar cap problema per venir. Li vaig demanar si podria aconseguir-me algun futbolista, o alguna cosa per l’estil, i em va indicar un restaurant on hi anaven jugadors de futbol, que no és com ara, que estan molt controlats. M’assec, em quedo i m’hi trobo una colla de jugadors del Barça. Em presento, els hi explico el projecte, i ells tampoc no em van posar cap problema. No em podien dir qui hi vindria, però que 2 o 3 hi vindrien segur. Tot em va anar rodó. A més, els vaig demanar si podrien portar pilotes i samarretes per poder fer una rifa i així recaptar més diners, i dit i fet. Primer vaig fer una prova al “Bay, Bay” sense cap persona important, per a saber com aniria la desfilada, si tindria o no èxit. En vista de l’èxit que vam tenir, la següent temporada la volia fer als “Stars”. El que passa és que allà vaig haver de negociar bastant per veure si em podien deixar la sala de gratis, però al final ho vaig aconseguir, vaig fer la passarel·la al “Stars”. Així que les passarel·les les vàrem fer durant cinc anys. En temporades d’hivern i d’estiu. En tenir l’accident del meu fill, em vaig haver de retirar. Van ser quatre anys molt durs.

A banda d’això, vas realitzar altres tasques al país. Podries anomenar-me algunes de les feines que vas realitzar a posteriori?

Després de passar quatre anys molt durs, a causa de l’accident del meu fill, i de la meva dedicació exclusiva a què es recuperés, em vaig plantejar si treballava per a una empresa o tornava a obrir el meu propi negoci, perquè conec perfectament la meva capacitat de treball. Si picava portes sabia que me les obririen, perquè em coneixia tothom. Llavors, vaig decidir que no obriria cap comerç, i em vaig posar a treballar per a l’empresa Galco. Em van posar a la secció de moda, també a les botigues i llenceries. Vaig treballar sis anys amb ells i ens va anar estupendament bé. Era la dona més feliç de la vida, perquè feia el que m’agradava i, a més a més, tenia el repte de rendibilitzar les empreses. Per a mi això va ser un repte, tenint en compte que a l’època no n’hi havia dones dirigint empreses, eren tots homes. I t’asseguro que, quan jo vaig acomiadar-me, vaig arribar allà on creia que era convenient arribar. Em vaig sentir molt realitzada, perquè vaig agafar una empresa amb molta decadència i la vaig deixar molt sanejada, per a mi això va suposar una gran satisfacció. Em vaig guanyar la credibilitat de les marques, perquè em vaig dedicar a aquesta empresa com si fos meva. Després d’això, vaig treballar per Assegurances Gresa, que ja no existeix, i em vaig quedar amb els fons d’inversió de la companyia, aquí vaig estar tres anys. En aquell moment, em truca el senyor Gaspar Saludes per portar una productora de cine i televisió. No m’ho podia creure. Portar un negoci, sé com fer-ho, però de la resta no tenia ni idea. Era un repte per a mi, així que me’n vaig anar a Barcelona, vaig aprendre tot el que havia de fer un productor, un guionista, em vaig envoltar de molta gent amb ganes d’aprendre… I, quan vaig creure que més o menys tenia nocions, em vaig posar al capdavant del negoci. En aquell moment treballàvem amb freelance. Fèiem books, doblatge, quantitat de coses; però sobretot, els espots de televisió, els making off, es feia tot a Andorra. Treballàvem per a grans empreses, molt conegudes. T’asseguro, i això sí que t’ho puc garantir, que va ser l’època més feliç de la meva vida, la que vaig gaudir més.

Quin és el millor rècord de la teva vida, què ha estat el més maco que t’ha passat?

El millor record de la meva vida va ser quan vaig venir a Andorra, mai l’oblidaré. Jo soc una defensora d’Andorra i, a més a més, he tingut aquí els meus fills. Sé que tots diuen el mateix, però casar-me i venir a viure a Andorra ha estat el millor que m’ha passat.

“Dos anys després de venir a Andorra vaig obrir la primera botiga i la vaig tenir disset anys”

I el pitjor record?

Tinc molts, molt dolents. Però, un dels pitjors va ser quan, ja feia dos anys que havia arribat a Andorra i, li diagnostiquen al meu marit una hèrnia de disc, per sota de la medul·la. Ho van operar i va estar un any sense poder fer res. Jo, amb una criatura, em vaig fer un fart de treballar, però el pitjor és que jo sabia que, després de tot el que havia fet per ell, ja no tornaria a caminar mai més. En aquell moment, només tenia vint-i-dos anys. Aquella va ser l’experiència més horrible de la meva vida. Però em quedava curta, ja que encara em tocaven de pitjors… Però, com dic sempre, gràcies a Déu, es va curar i mai més va tornar a sentir la lesió, això va ser un miracle. En aquell moment vaig comprendre que la vida no era només treballar, sinó que s’ha de gaudir. Però aquí no acabaven les desgràcies, al cap d’uns anys, un tren va atropellar al meu pare. Quan m’ho van comunicar, vaig anar a Mollerussa, molt ràpidament, i en arribar i travessar la via, encara vaig veure el meu pare. Va ser terrible, el meu pare va morir molt jove, només tenia 55 anys. Llavors, vaig decidir emportar-me la meva mare, el meu germà i la meva germana, cap a Andorra. Reconec que vaig tenir molta ajuda i vaig poder sortir de tot. Quatre mesos més tard, la meva mare i la meva germana, se’n van tornar a casa seva, però el meu germà es va quedar a Andorra. Es va posar a treballar i es va guanyar bé la vida. Però després va passar l’accident del meu fill, que va quedar clínicament mort, i vaig estar quatre anys tancada a casa, sense moure’m per res, només sortia quan el meu marit estava a casa. Li havia de tornar a ensenyar a caminar, a parlar, i a fer tot de nou. Va ser un patiment terrible. Això sí, el meu fill, finalment, va quedar perfecte. Un altre miracle es va produir. Després, el meu sogre va agafar una greu infecció, i el vaig haver de cuidar jo sola, mentre treballava, i al cap de dos anys va morir. Aquí vaig pensar, ja està, ja m’ha tocat tot el dolent que em podia passar. Però, al cap de tres anys, la meva mare pateix un càncer. I, juntament amb la meva germana, també la vam haver de cuidar. Va estar molt malament durant tres anys. Després de tot això, va ser l’època més feliç de la meva vida, quan vaig treballar a la productora. I, després de tot el que ja havia passat, el meu home va patir un vessament cerebral, que el va mantenir en aquesta situació durant dotze anys. Va ser una etapa molt dura, perquè havia de fer de tot, però vaig ser la dona més feliç del món. Això sí, quan va morir el meu marit, em vaig trobar molt malament. Jo pensava que ell depenia de mi -però no- jo depenia d’ell. Vaig passar un any molt dolent, no sabia que fer sense ell. Però la felicitat sempre arriba. Tot és qüestió de posar-li voluntat. Sempre tirant cap endavant, sempre que hi hagi llum cal seguir endavant, perquè així és la vida.

Què és el que més valora de la vida?

Soc una persona, que més enllà de tot el que ha passat, sempre m’he quedat amb les coses més positives, més bones. Hem de viure la nostra pròpia vida, no la vida dels altres, nosaltres la creem per a nosaltres mateixos; perquè el camí és molt curt i cal gaudir-lo, sense preguntar ni mirar mai enrere. Viu la teva pròpia vida! A mi em toca ara gaudir de l’afecte de les meves tres netes.

Quin és el secret per a lluir tan bella com tu a la teva edat?

S’ha de ser sempre positiu. Jo soc una persona que ha lluitat molt, però sempre he tirat endavant lluitant, més enllà de tot el sofriment pel qual he hagut de passar. El secret està en estimar-se a un mateix. Mai m’he parat a pensar perquè m’ha tocat viure molts episodis de la meva vida, tenia el camí marcat i aquell camí havia de seguir. Sempre he procurat fer feliç a la persona que està al meu costat, que cuido; esprement al màxim els millors moments. Si un és feliç, això es transmet.

Tens molta hiperactivitat a les xarxes socials, d’on t’ha vingut aquesta afició?

És una cosa que em feia falta, soc una persona pública. Dins de pocs dies compliré setanta-nou anys i és quelcom que m’agrada molt. M’encanta pujar fotos, que la gent vegi el que faig, que sàpiga de la meva vida, que sigui tan positiva com jo; perquè al país ens coneixem tots. Sentir-se bé és sinònim de salut, igual que ser feliç. Les xarxes també em serveixen per a fer publicitat d’Andorra. Faig publicitat de calçat, ulleres, roba i de joies de The Embassy.

Quina és la millor lliçó que has après de la teva vida?

Treballar per a aconseguir el que vols, sentir-te bé i viure amb alegria, ser un mateix. El que més admiro és a la meva pròpia vida, però no pedanteria, sinó que em sento orgullosa perquè, malgrat la meva edat, no necessito ningú. Arribar als setanta-nou anys, sense dependre de ningú, és la millor loteria que m’ha pogut tocar. Quan no pugui valer-me per mi mateixa, me n’aniré a una residència i, quan estigui allí instal·lada, avisaré perquè sàpiguen on soc.

Que t’ha quedat per fer en aquesta vida?

Encara tinc moltes coses per fer… M’agradaria fer una desfilada, a l’Avinguda Carlemany, i muntar una passarel·la. M’encantaria! I ja ho tinc tot pensat. A l’entrada de l’Illa faria el Backstage i faria desfilar totes les marques d’Andorra.

Ramona Gorraiz Graus

Data i lloc de naixement: 05/06/1942, Pamplona
Estat civil: Vídua
Fills: Àlex i Marc
Formació: Econòmiques: Institut depenent de la UB, Barcelona Bellesa i Estètica: Barcelona

Trajectòria professional:

Empresària, botiga de moda AlexMarc, complements i sabateria, del 1967 al 1984. Directora gerent, a l’empresa Galco, de les botigues de moda i lingerie, del 1989 al 1994. Gestora de Fons d’inversió, a Assegurances Gresa, del 1994 al 1996. I una de les feines amb les quals ha pogut gaudir més, directora gerent de la productora de televisió, Imagina Comunicació, del 1996 al 2006.