Montserrat Planelles, cultura a la sang
Reconeix que és una persona afortunada. La Montserrat Planelles, la Montse per als amics, viu amb intensitat i passió la seva feina al capdavant del Departament de Cultura del Govern, on treballa dels del 2012.
“Soc molt afortunada perquè tinc la sort d’haver aconseguit que les meves grans aficions es convertissin en la meva feina de cada dia”, explica somrient, amb un deix d’orgull i satisfacció. És una persona dinàmica, molt activa i apassionada per tot allò que fa. I és que la Montse no para, porta una intensa activitat en un departament que abasta des de la política lingüística fins a les pedres dels murs de les esglésies romàniques, passant per tots els museus, la programació de l’Auditori, de les sales d’exposicions, els arxius, les biblioteques, la restauració o el patrimoni artístic. “Fem molta feina que no es veu, tot i que tenim moments de lluïment”, reconeix la Montse, que es mostra molt orgullosa del seu equip, “compto amb grans professionals”, assegura. De fet, la història del país, es va forjant a partir del seu departament.
És una persona que viu el present. “Soc una persona sense records”, revela, i això fa que s’oblidi dels episodis conflictius que ha viscut, “la meva germana és la meva memòria”, remarca, a la vegada que reconeix que tindrà dificultats per trobar fotos per il·lustrar l’apartat dels “Moments de vida” d’aquesta secció. “Fa uns anys vaig llegir un llibre d’una autora japonesa, Marie Kondo, que deia que les coses que no et suposin un plaer o un bon record, s’han d’eliminar. Vaig començar amb la roba, vaig seguir amb les sabates, records de viatges, fins i tot fotografies…! Vaig deixar la casa amb la meitat del tot el que hi havia, això va molt bé, fas neteja mental i et quedes molt més lleugera, sense llast. Ara, quan compro una cosa, m’ho penso dues vegades, perquè tinc terror a l’acumulació”. Així de pràctica i expeditiva és la Montse, que confessa que hi ha una cosa que sí que acumula: els llibres, “m’agrada veure’ls a casa meva, contemplar-los, els llibres no els puc llençar”. Tot i que ha fet de la cultura la seva professió, és una directora de cinema frustrada, “m’hauria encantat ser la versió femenina del Woody Allen, del Martin Scorsese o del Francis Ford Coppola!”, confessa.
“Hi ha països que no tenen un únic museu, sinó una xarxa de museus considerats com a nacionals, però en edificis diferents”
Arriba a Andorra des del seu Reus natal per passar-hi un parell d’anys, aprendre a esquiar, conèixer a fons aquell país on el català era l’única llengua oficial i va començar a treballar com a correctora al Diari d’Andorra. Però va conèixer el que havia de ser el seu marit, va tenir dos fills i es va convertir en una andorrana més. Va deixar el diari precisament a causa de la dificultat de conciliar la vida laboral amb la familiar, ja que en aquell moment els horaris eren complicats per a una mare de família, amb el tancament d’edició que s’allargava fins a la 1 o les 2 de la matinada. Entra a treballar al Servei de Política Lingüística del Govern, on els horaris eren més fàcils de compaginar. Després és nomenada directora de Promoció Cultural i Política Lingüística i actualment és directora general de Cultura.
Què és el que més li agrada de la seva feina?
Com et deia, he tingut la sort que les meves aficions s’han convertit en la meva feina. Gaudeixo molt amb tot el que faig, he après molt en qüestions de gestió cultural, és un món apassionant. Quan anem a les reunions de directors, nosaltres donem la imatge de la felicitat, perquè organitzem concerts, exposicions, donem subvencions… sempre són coses agradables. Tothom que treballa al departament viu la seva feina amb passió i això es nota! Els horaris no són fàcils, no hi ha caps de setmana lliures, sempre hi ha actes, però és una feina fantàstica.
Alguna vegada ha hagut de programar un concert o una exposició que, personalment, no li agradés gens ni mica?
Sí…. i tant! Hem fet coses que a mi no m’agradaven però que les hem fetes perquè els arguments que van utilitzar els tècnics per defensar-les em van semblar vàlids i em van acabar convencent. Tant en concerts com en exposicions, he viscut sorpreses, tant a favor com en contra, i això és magnífic.
“A l’Espai Columba utilitzarem les noves tecnologies per donar a conèixer el nostre patrimoni”
De tot el que ha fet, de què està més satisfeta?
Et confessaré que mai no acabo d’estar satisfeta al 100% de res. Intentem oferir cultura estricta, en què la finalitat primordial no és omplir, sinó fer propostes diverses, nous valors, que a vegades van en detriment de la taquilla. Sovint correm riscos, però l’objectiu és mostrar al públic andorrà coses diferents, també amb músics i artistes locals. Ja hi ha prou institucions a Andorra que ofereixen concerts multitudinaris, que omplen sales, però penso que la nostra tasca ha de ser més divulgativa i didàctica, amb valor afegit i preus populars. Si em demanes alguna acció concreta, et diré que vaig gaudir molt amb la Setmana Russa que vam fer el 2013, va ser una experiència extraordinària, també el concert d’Hysteriofunk fa un parell d’anys, em va encantar…!
I algun fracàs estrepitós?
El fet de no poder acabar de fer les coses com jo voldria, sempre comporta un cert fracàs. Però no tinc sensació de gran èxit ni de fracàs.
Quin és el projecte més important pel que fa a les noves tecnologies?
Ara farem un salt qualitatiu important en aquest sentit. Al març inaugurem, per fi, un lloc per a les pintures murals de l’església de Santa Coloma, la joia de la corona patrimonial andorrana… Des del 2007 que van arribar, que no tenien un lloc definitiu per exposar-les. Ja vam fer un gran avenç amb el videomapatge, i ara, a l’Espai Columba, utilitzarem les noves tecnologies per donar a conèixer el nostre patrimoni. La conservació del nostre fràgil patrimoni és una de les màximes preocupacions del ministeri, ara per ara.
Com està el projecte del Museu Nacional?
Hi estic a favor, però no és tan evident el que caldria posar-hi. S’ha de pensar bé. Hi ha països que no tenen un únic museu nacional, sinó una xarxa de museus considerats com a nacionals, però en edificis diferents. Aquí tenim 8 museus nacionals, què en faríem? Desmantellar els museus existents i posar-ho tot en un de sol? Abans de prendre una decisió s’ha de pensar molt. A aquestes alçades de la vida no es pot fer un museu clàssic: s’ha de pensar en la identitat i en temes d’actualitat, que atreguin el públic i ens defineixin com una societat contemporània. Estic més que segura que es farà bé.
Es fan massa actes culturals a Andorra?
Se’n fan molts. Però mai no es pot dir que se’n fan massa. A banda del ministeri, els comuns programen, també les ambaixades, les associacions, les fundacions, les entitats i els locals privats… Això fa que gairebé cada dia hi hagi una activitat cultural.
La hipotètica coordinadora d’actes culturals no ha funcionat mai…
És molt difícil que funcioni… Ara per ara, hi ha l’agenda.ad, a la qual tenen accés tots els programadors, però és molt complicat que tothom es posi d’acord, i és inevitable que se solapin alguns actes.
__________________________________________________
La Montserrat Planelles és una persona molt ocupada, m’ha concedit una hora del seu temps, però té una agenda més que plena. “Tinc una agenda amb coses que vull fer demà. Però no tinc mai temps per fer-les”. Em recorda una frase que il·lustra a la perfecció el seu problema: “L’inconvenient principal és que l’urgent t’impedeix l’important”. Però sense perdre mai el somriure.
__________________________________________________
La Montserrat Planelles Agramunt neix a Reus el 7 de novembre del 1958. Va a un col·legi de monges a Reus, comença a estudiar periodisme a la UAB i després fa Filologia Catalana a la Rovira i Virgili de Tarragona. Entra a treballar a Reus Diari com a correctora, després a l’Avui, a RBA, a Salvat i també al Diari de Barcelona, on descobreix un anunci del Diari d’Andorra on demanaven corrector. L’11 de març del 1992 arriba a Andorra amb la intenció de quedar-s’hi un parell d’anys, però les circumstàncies van fer que es quedés al país, on es va casar. Actualment està separada i té dos fills, el Nil de 24 anys i el Pol, de 22. Les seves aficions estan vinculades amb la seva feina, li agrada el teatre, el cinema, la música, la literatura… També li encanta viatjar, el mar, llegir a la platja i caminar per la ciutat, no per la muntanya, perquè li fan por els bitxos!
