Laura Álvarez, la cara visible d’Unicef

de Mari Carmen Grau Ribot el 5 febr. 2020

Fa dos anys que Laura Álvarez presideix el Comitè Nacional d’Andorra per l’Unicef i s’ha convertit en la seva cara visible. Una mirada blava que inspira confiança i un somriure amable que l’acompanya, en fan la persona ideal per encapçalar una entitat que treballa a fons per millorar la qualitat de vida dels infants més desafavorits. La Laura té molta empenta i ho està demostrant amb els grans resultats de les últimes campanyes.

Fotos: Jean-Luc Herbert

La feina del pare de la Laura els va portar a viure a Manresa, on van néixer els quatre germans. Cada any per Nadal, Setmana Santa i a l’estiu, la família venia a Andorra, “anàvem a la que anomenàvem ‘casa de la piscina’, que era la casa de la meva àvia, un xalet on ara hi ha l’Hotel Prisma, a Escaldes, on ens reuníem amb tota la família, la veritat és que érem uns quants!”. L’obligat retorn a la rutina escolar no era tan terrible, perquè no es desvinculava del tot d’Andorra, perquè quan la Laura reprenia les classes, ho feia en un internat de Barcelona, on es retrobava amb les amigues andorranes, ja que eren nombroses les famílies del Principat que enviaven les seves filles a estudiar a la Ciutat Comtal.

“M’agradaria rejovenir la junta, però és complicat, perquè els joves treballen i tenen poc temps per dedicar a causes com la nostra”

Com entra en contacte amb Unicef?

La meva cosina Marianela era membre d’Unicef i em va parlar de la seva feina i de la possibilitat que col·laborés en l’àrea de recaptació. Com que durant 25 anys vaig tenir una empresa de venda al major d’articles de parament de la llar i se’m donava prou bé organitzar temes com els encants que feien cada any, m’hi vaig posar. Cada dia m’hi implicava més i em vaig adonar que els coneixements que havia adquirit al llarg de la meva vida professional, encaixaven a la perfecció a la feina que es feia a Unicef.

Quina incidència creu que va tenir el fet que la seva tia, Manela Mora, hagués estat presidenta d’Unicef?

Una influència total…! Com t’he dit, va ser la seva filla, la meva cosina Marianela, qui em va fer entrar en aquest món. I si soc presidenta, és circumstancial, vaig començar amb voluntat de donar un cop de mà en totes les accions de recaptació, organitzant els mercats de segona mà i els encants. Quan la Blanca Palau va deixar la presidència, em van proposar d’assumir-la, la veritat és que no hi havia gaires candidats… Vaig acceptar perquè som una junta molt ben avinguda, treballem colze a colze i amb moltes ganes. El cas és que jo soc la cara visible, però no deixo de ser una més a la junta. Tinc la Cinta Pallé com a vicepresidenta i la Christiane Pablo com a tresorera; completen la junta la Clara, la Marianela, l’Anna, la Georgia, la Rosa, l’Elisa i el Joan. Després hi ha l’equip tècnic, que encapçala la Marta Alberch, que fan una gran feina.

Com és que la majoria de dones a la junta és tan aclaparadora?

Tens raó… Només tenim un senyor, el Joan Micó. Haurem de treballar per aconseguir més paritat… Un dels meus objectius en agafar la presidència va ser rejovenir la junta, però és complicat, perquè els joves treballen, tenen fills petits, i poc temps per dedicar a causes com la nostra.

“Estem compromesos a enviar, com a mínim, el 75% de totes les donacions rebudes a projectes d’Unicef”

Quina és la tasca principal de la presidenta d’Unicef?

La presidenta ha de representar el Comitè Nacional d’Andorra i té tota la responsabilitat de l’estructura de la nostra organització. Cal donar una bona imatge i ser la cara visible de tot el que fa la junta, la mesa i l’equip tècnic.

Quin balanç fa d’aquests dos anys de presidència?

El primer any vaig anar a Bangkok perquè hi havia reunió dels comitès nacionals, amb visites als projectes sobre el terreny. Però l’experiència més interessant va ser l’any passat quan vam anar al campament de Al-Za’atari, a Jordània, situat a 12 quilòmetres de la frontera amb Síria, que acull refugiats sirians. En aquell moment, hi havia entre 75.000 i 80.000 persones, imagina’t, com tot Andorra! Em va impactar molt, perquè quan arribes tens la sensació d’entrar en un camp de concentració amb barreres i filferros, però un cop a dins, tot canvia, ja que descobreixes la gran feina que hi fan Unicef, ACNUR i altres organitzacions humanitàries. A l’interior del camp hi ha una veritable ciutat, amb escoles, botigues, parcs infantils, bars, fins i tot una galeria d’art… Allà em vaig adonar que els diners que donen els socis i els que es recapten en els diferents actes serveixen per alguna cosa. Perquè davant d’estructures tan importants com la nostra, un es pot preguntar si realment arriben els diners a qui ho necessita. Per això és tan important anar sobre el terreny, així es constata la feina feta.

Precisament aquesta era la següent pregunta…

(Riu) Veus, ja te l’he contestat… Cal tenir present que ens gestionem com una empresa i tenim despeses de funcionament. Tot l’equip tècnic té un sou, tal com ha de ser. Estem compromesos a enviar, com a mínim, el 75% de totes les donacions rebudes a projectes d’Unicef. Per tant, les nostres despeses que també inclouen les accions a Andorra, no poden superar el 25%.

Quins són els projectes d’Unicef per 2020?

A finals de març tenim la junta i s’establiran els objectius. Però de moment estem en tres projectes; tenim la reintegració dels infants soldats a la República Centreafricana, uns nens que quan se’ls allibera, no poden retornar a casa seva, sinó que cal que rebin un suport psicosocial. També tenim un projecte al Congo, destinat als autòctons, que aquí es coneixen com a pigmeus, que són nòmades i se’ls brinda atenció sanitària i educació allà on estiguin. Finalment, hi ha el projecte a Bhutan, on hi ha un greu problema amb les persones amb discapacitat, una població que allà es deixa de banda. La nostra feina ha de ser la integració dels nens i nenes amb discapacitats a les escoles i a la societat en general.

Els projectes us arriben imposats des d’Unicef?

No, els triem nosaltres, després d’analitzar a fons els projectes existents, decidim on actuar.

“A Jordània em vaig adonar que els diners que donen els socis i els que es recapten en els diferents actes serveixen per alguna cosa”

Feu accions a Andorra?

Unicef té dues branques, la de sensibilització i advocacia i la de recaptació. La Mercè Miquel treballa a l’àrea de sensibilització de cara als infants, joves i adolescents. En col·laboració amb els comuns, vam aconseguir que el 2017, Andorra es convertís en el primer país on totes les parròquies són “Amigues de la infància”. Es van constituir els consells d’infants als comuns, un fòrum de debat sobre temes que els preocupen. Volem que els nens coneguin els seus drets i que siguin conscients de les desigualtats.

D’on surten els diners per als projectes?

D’entrada, dels socis i dels grans donants, també del Govern i de les empreses, a més de les campanyes i activitats que fem. Per exemple, cada any, el Roc Blanc i la Despensa de l’Emelin, organitzen un taller de cuina amb convidats de renom i ens donen la recaptació. També des de Grandvalira, la Cristina Viladomat ens prepara cada any un “brunch” a Solanelles també per recaptar fons; aquest any el farem el 21 de març. Igualment fem concerts i diferents actes, la veritat és que aquest any passat no hem parat d’organitzar coses! Hem fet dues vegades els Encants, també els Encants del Plaza i una acció molt maca al Museu Carmen Thyssen, amb un concert del Gerard Claret i subhasta d’obres d’art cedides per artistes d’Andorra. Penso que hem fet una o dues accions cada mes. Cal destacar que el 2019 vam celebrar els 25 anys de la creació del Comitè Nacional per l’Unicef d’Andorra. D’altra banda hem signat diversos convenis nous de col·laboració amb la Universitat d’Andorra, l’escola Vatel, el Futbol Club Andorra, el Liquid Dansa… Crec que hem fet una bona divulgació i estem sensibilitzant la població.

La Laura s’emociona parlant d’Unicef i s’entusiasma enumerant tots els convenis signats i els projectes en curs. Però també li brillen els ulls quan parla dels seus nets, sobretot quan explica a què es dedica la més gran, la Clàudia, que dedica les vacances a marxar a països en conflicte per ajudar la seva població. Assegura que tots els nets tenen coses que l’enamoren, “la meva principal afició és estar amb ells” confessa. “Sempre volen venir amb mi!” reconeix satisfeta.

La Laura Álvarez Mora neix el 5 de juliol de 1949 a Manresa, de mare andorrana i pare espanyol. La família viu a Manresa i regularment ve a Andorra per festes. Estudia a la universitat de Barcelona la carrera de Filosofia i Lletres, especialització en pedagogia terapèutica. Treballa amb psiquiatres infantils fent teràpia, una feina que decideix deixar per dedicar-se als seus fills, fins que fa un canvi total de professió i treballa per a una empresa de venda d’articles de parament de la llar al major. Al cap de poc temps decideix crear empresa pròpia del mateix ram, que manté durant 25 anys. Quan el seu marit es jubila, fa nou anys, s’instal·len a Andorra, on ara també hi viu un dels seus fills, amb la seva família. Té tres fills, la Gemma, de 47 anys, el Lluís, de 46 i l’Albert, de 42. També té vuit nets, la Clàudia de 19 anys, el Lluís de 17, el Nacho de 14, el Max de 6, el Tom de 4, el Teo, de 9 mesos, i dos bessons de 3 anys, el Lluís i l’Álvaro. Li agrada molt llegir, principalment llibres d’història novel·lada, és aficionada a la música en directe i sobretot li agrada estar amb els seus nets. És presidenta del Comitè Nacional d’Andorra d’Unicef des de fa dos anys.