Clara Segura: “El problema és quan el blanc genera pànic”

Va triomfar amb “La treva”, l’obra de teatre que va representar a Sant Julià de Lòria el mes de novembre passat, al costat de David Selvas i Ramon Madaula. Clara Segura és una de les actrius més destacades del panorama artístic català.

De petita ja sabies que volies fer teatre?

Doncs sí…. Ho porto a la sang! Crec que em ve de la iaia Catalina, que era de Múrcia i que sempre havia volgut ser artista, li agradava molt cantar, però en aquells anys les coses no eren fàcils. D’altra banda, els meus pares s’havien educat en una escola republicana i moderna, on feien teatre, música i moltes activitats, és a dir que també vaig rebre la seva influència.

Treballes amb una companyia fixa?

No, vaig treballant amb diferents companyies. Amb el Bruno Oro vaig tenir una companyia estable, però actualment no en tinc cap de fixa, treballo sovint amb La Perla 29, de l’Oriol Broggi, fem un muntatge a l’any. És molt difícil mantenir-se com a actriu en una companyia, vaig fent amb diverses a la vegada, i passa sovint que hi ha muntatges que se solapen, i no sempre és fàcil de combinar.

Televisió?

Vam acabar la segona temporada de “Nit i Dia” l’any passat, encara no sé si n’hi haurà una tercera…

Cinema?

Hi ha algun projecte petit. Sobretot tinc molt teatre, no solament aquesta temporada, sinó que tinc moltes coses per la que ve.

“És molt difícil mantenir-se com a actriu en una companyia, vaig fent amb diverses a la vegada”

De tot el que has fet, cinema, teatre o televisió, de què et sens més orgullosa?

Com que he fet molt més teatre que cinema o televisió, totes les satisfaccions, -perquè la balança pesa molt més que les insatisfaccions i desil·lusions- venen del teatre. Guardo una gran record d’”Antígona”, també d’”Incendis”, i de totes les obres que vaig fer amb el Bruno Oro, una obra de comèdia que es deia “Nena maca, per favor, les postres”, era un títol prou horrorós, però ho vam passar genial. Vam fer molts “bolos”, vam viatjar molt, m’ho havia arribat a passar molt bé, realment ho trobo a faltar.

Com t’ho fas per no quedar-te en blanc a l’escenari?

El blanc arriba quan hi ha desconcentració. Si no t’atabales, et ve la paraula, o una de similar, perquè saps molt bé què dius. Ara, el problema és quan el blanc et genera pànic, perquè es converteix en una cosa molt angoixant, i la mateixa por et bloqueja la memòria, i no saps que has de dir durant estona.

T’ha passat alguna vegada?

No, el blanc així gran, no…. Alguna vegada, he tingut un petit lapsus, però per sort sempre he trobat la manera de seguir, sempre surt la paraula, pot ser que sigui una pàgina més tard i que m’hagi saltat algun tros de l’obra, però me n’he sortit sempre.

Quina importància té la resposta del públic?

És molt important. En el fons, l’objectiu final dels que fem teatre és que la gent vingui, que passem una estona tots junts, nosaltres interpretant una història i el públic rebent-la, el nostre ofici no tindria sentit sense públic. I la veritat, sense haver de mirar els espectadors, ja sabem si una obra funciona o no. Ja són 21 anys fent teatre…

Quin personatge t’agradaria fer i encara no t’han proposat mai?

Ui…. (s’ho pensa). Potser un personatge més frívol, innocent… o personatges malèfics, sense empatia ni escrúpols, calculadors, distants… Sí, això m’agradaria!

“Amb el Bruno Oro vam fer molts ‘bolos’, vam viatjar molt, m’ho havia arribat a passar molt bé, realment ho trobo a faltar”

Vens sovint a Andorra?

Sí, gairebé cada temporada. M’agrada molt venir, el públic andorrà m’encanta, es nota que aprecien que vinguem fins aquí per representar l’obra, el teatre acostuma a estar ple i les persones gaudeixen amb l’obra. Andorra és de les places agradables on venir a treballar.

Parla’m de l’obra d’aquesta nit.

“La treva” és una obra interessant. L’acció passa als Estats Units, i parla de com ens afecten els conflictes que no ens toquen de prop, com per exemple, els de l’Orient Mitjà. L’autor és molt hàbil perquè planteja una relació entre una fotoperiodista i un periodista, que són parella. Tornen de l’Iraq, on ella ha patit un accident amb un cotxe bomba i necessita un temps de calma, durant el qual es replantejaran moltes coses, no solament sobre la vida de parella, sinó també al voltant de la necessitat d’arriscar la vida a l’hora d’anar a treballar. Entra en joc l’editor de la revista on treballen, que surt amb una noia de 20 anys, i es generen una sèrie de conflictes… es fa una radiografia de la parella, és una obra on tothom ha de prendre decisions.

Quin és el teu proper projecte?

Ara al desembre començo una obra dirigida per la Sílvia Munt, “Les noies de Mossbank Road”, a la sala Villarroel Teatre, que serà molt divertida de fer, perquè explica la història de tres noies que comparteixen pis des dels 18 anys fins als 30 i escaig, on hi trobem el to l’agredolç de la comèdia, i parla de com és la vida en aquest període, que pot ser molt divertida al principi, però que a partir dels 30 potser ja no ho és tant.

__________________________________________________

La Clara Segura neix el 6 de maig de 1974 a Barcelona, estudia a l’Institut del Teatre d’aquesta ciutat, també té formació musical i de dansa, fa fins a 6è de piano al Conservatori del Liceu. A l’acabar els estudis comença a treballar al Teatre Romea i dona classes de teatre. Viu en parella i té dos fills, el Lluc de 3 anys i el Martí de 8.