Eloisa Ortega, sempre pendent de la gent gran

Eloisa Ortega és presidenta del Patronat de la Fundació Privada Clara Rabassa des de fa 4 anys. És advocat, mare de tres fills i una gran aficionada a la música clàssica. Casada amb Francesc Mora, ha viscut la política de ben a prop, quan el seu marit va ser secretari d’Estat d’Interior i després conseller general.

Després de gairebé 4 anys, la seva tasca al capdavant del Patronat de la Fundació Privada Clara Rabassa, per delegació  de l’arquebisbe, està donant els seus fruits. L’Eloisa n’està orgullosa i no li sap gens de greu les moltes hores que hi ha dedicat. Quan l’arquebisbe la va trucar per proposar-li la presidència, no s’ho va pensar massa, “vaig creure que podia ajudar, acabava de morir la Roser Jordana i no tenien presidenta. Jo ho veia sobretot com un tema de voluntariat, em va dir que no em portaria massa feina, però ben aviat em vaig adonar que la meva tasca anava molt més enllà d’unes simples reunions periòdiques”. El cas és que al cap de pocs mesos, l’Eloisa va començar a ocupar-se de l’elaboració de pressupostos i de la posada en marxa de reformes, perquè era una residència que tenia més de 20 anys i que necessitava canvis. “La meva formació com a advocat m’ha ajudat molt durant aquests anys per aplicar les modificacions que reclamava la residència” indica.

Però ser advocat no formava part dels seus somnis d’infant. De menuda volia ser gimnasta, “vaig participar a campionats de gimnàstica rítmica d’equip, però no vaig anar més enllà… era un  somni!”.

Com es va decidir a estudiar dret?

Una mica sense voler… la meva germana gran feia empresarials i a casa em van aconsellar fer dret per treballar a l’empresa familiar. Així vaig començar i reconec que em va agradar! Però et confesso que mai m’hauria pensat que treballaria com a advocat i, ja veus, fa 25 anys que estic exercint i em sento afortunada de dedicar-me al que m’agrada.

Com va viure l’experiència de ser dona d’un polític de primera línia?

Doncs no va ser fàcil. Sobretot quan el Francesc va ser secretari d’Estat d’Interior, va ser complicat, el trucaven a qualsevol hora, jo portava el despatx, tenia l’Anna que només tenia dos anys i ja estava embarassada del Francesc, el meu segon fill. He de reconèixer que no va ser una època tranquil·la.

“De menuda volia ser gimnasta,  però no vaig anar més enllà, va ser un somni”

I ser dona de president d’un banc?

Això va ser més senzill… Era una feina com una altra.

Quines són les seves aficions?

M’agrada l’esport en general, faig “pilates”, esquí, muntanyisme, golf…. M’apassiona la música clàssica, sóc una melòmana, no puc viure sense la música. També m’encanta viatjar, cuinar i anà al cinema.

Els seus tres fills viuen a Anglaterra, la distància és un problema?

Els veiem sovint, o hi anem nosaltres o venen ells. No, no és un problema, som una família i com a tal, restem pendents els uns dels altres.

Com va viure els primers anys a Andorra?

La veritat és que passar de viure del centre de Barcelona a Escaldes va ser un gran canvi per a mi. Al principi em va costar una mica, però tota la família del Francesc em va acollir amb els braços oberts i de seguida van fer que m’hi trobés com a casa. Sobretot vaig apreciar la qualitat de vida d’Andorra quan van néixer els meus fills, és un indret ideal per viure, la tranquil·litat i la proximitat, són punts importants. És un país molt acollidor i familiar.

Quins són els canvis principals que ha aplicat a la residència Clara Rabassa?

Des que vaig assumir el càrrec, vaig canviar la direccció, part  del personal, vam renovar gairebé tot l’edifici, i moltes altres millores… vaig aportar les meves idees i n’estic contenta. En definitiva, ara tenim una economia sanejada i un gran equip. Amb tot el patronat, hem fet una gran feina.

“Les persones que viuen a la residència Clara Rabassa s’hi troben com a casa”

Què ofereix d’especial aquesta residència?

Bàsicament, oferim un ambient familiar. Les persones que hi viuen, s’hi troben com a casa. Donem un servei molt personalitzat, tenim un rati de personal més elevat que en altres llocs i, en conseqüència, podem garantir una atenció més acurada. També ens diferencia el fet que, com a residència cristiana, oferim atenció espiritual, tot i que acollim a tothom.

Quantes persones hi viuen?

En total unes 60, a banda de la vintena de persones que venen a passar-hi el dia i tornen a casa seva a dormir amb un transport que també posem nosaltres. Tenim 58 habitacions individuals, són prou grans per, si cal, acollir un matrimoni, com a vegades és el cas. També tenim sis apartaments destinats a persones que són més autònomes i que poden utilitzar els serveis de la residència, com la  fisioterapeuta, els menjars, les activitats,  el metge, els tallers… tot això, vivint al seu apartament, a casa seva.

Quant els hi costa cada mes?

A la residència, tot depèn del grau de dependència. Hi ha quatre graus establerts per llei. El grau més baix té un cost d’uns 2.300 euros, mentre que el més elevat ronda els 2.500 euros mensuals. A diferència d’El Cedre, la nostra no és una residència concertada, tot i que tenim cinc habitacions que sí que estan concertades; el Govern ens envia els residents i cobreix la major part de les despeses.

Quin és el principal maldecap que li porta ser presidenta del patronat?

Em preocupa el benestar dels residents i que tot estigui en ordre. El meu principal neguit és que tothom es trobi a gust a la residència i que hi siguin feliços. Reconec que abans em preocupava molt la part econòmica, però ara ja està controlada pel present i per al futur seguiment de la mateixa.

I quina és la satisfacció més gran que ha tingut?

La meva és una labor voluntària i com a tal, em dona satisfacció. Veure que tot funciona com cal és fantàstic.

__________________________________________________

Eloisa Ortega Montsant neix a Vilafranca del Penedès el 27 de maig de 1963. Estudia el COU a Barcelona i després comença dret al Col·legi Universitari Abad Oliva i acaba la carrera a la universitat de Barcelona. S’especialitza en dret civil català i fa un màster en dret tributari i fiscal a l’Abad Oliva.

Durant els anys d’estudis, fa diferents feines a Barcelona, on coneix Francesc Mora amb qui es casa l’any 1992. Instal·lada a Andorra, comença a treballar al Bufet Pujadas ja com a advocada, i l’any 1993 obre despatx professional propi amb el seu marit.

És mare de tres fills, l’Anna de 23 anys, el Francesc de 21 i la Marta, de 18. És una gran aficionada a l’esport en general, li agrada l’esquí, la muntanya, els viatges i, sobretot, és una apassionada de la música clàssica.