Cristina Viladomat, personalitat inalienable

Filla d’una nissaga emprenedora i exitosa, al Principat d’Andorra, Cristina Viladomat ha estat una espectadora d’excepció, i també una part activa, de l’imperi que va aixecar el seu pare, a mitjans dels anys 50, i que en l’actualitat conforma una gran part del que coneixem com GrandValira. Un impressionant domini esquiable, fruit d’una llavor que els seus fills han sabut, no només mantenir, sinó també fer-lo créixer i, de manera més que exitosa.

De la Cristina podem dir que és una dona valenta, decidida, i amb un gran sentit de la justícia i el treball. Admira la seva família i està orgullosa del seu avi, el seu pare i els seus germans, uns referents que han marcat i segueixen marcant la seva vida. Ha patit alguns sotracs importants a la seva vida, com ara la mort del seu germà o la lluita contra el càncer, però de tot això ha sortit reforçada i amb ganes d’ajudar els altres. Amb la seva feina, a GrandValira, com a responsable d’esdeveniments socials, gaudeix ajudant als discapacitats i l’omple la possibilitat de fer felices a altres persones. Ha après de la vida que, el més important és la salut, i que hem d’evitar ser una càrrega per als altres.

Quant a la pandèmia, considera que la vacunació es podia haver gestionat directament, ja que era una despesa assumible i teníem els contactes per fer-ho; d’aquesta manera, el país estaria lliure de Covid i amb els carrers plens de turistes. Pel que fa a l’aeroport, a Grau Roig, el considera una bajanada, una monstruositat i un projecte inútil, que només servirà per destrossar la nostra natura. I, com a fermall final, li agradaria construir un santuari per animals perquè puguin morir dignament.

Fotos: Jean-Luc Herbert

Els Viladomat són una de tantes famílies que van haver de fugir de la dictadura franquista, i el teu avi, Josep Viladomat, es va instal·lar al país i va posar la llavor d’una exitosa nissaga. Què recordes del teu avi?

Recordo moltes coses, ja que va morir amb 91 anys, jo tenia 28 anys però, a més a més, també era el meu padrí de bateig. Independentment, el que m’ha quedat més present és la seva passió per la música clàssica i per l’art, això és el que recordo més de la seva figura.

Com definiries la seva obra?

Per a mi és molt complicat definir la seva obra, pensa que és el meu avi i és molt difícil trobar un artista amb tanta sensibilitat a les mans. A mi m’encanta la seva obra.

Creus que Catalunya i els catalans ha sabut interpretar la seva obra?

Sí, catalans i no catalans, pensa que el meu avi té obres a Miami, a la resta de Florida, a Rússia, Barcelona i també a Madrid. El meu avi va ser un home molt productiu i no va necessitar mai un marxant d’art, ja que treballava, gairebé tot, per encàrrec. Però no crec pas que necessiti cap reconeixement, ja que ha estat reconegut per la seva professió i pel preu que paguen per les seves obres.

El teu pare va arribar a Andorra, amb només 10 anys d’edat, però als 19 anys ja va muntar el seu primer negoci, Esports Viladomat, juntament amb la seva germana Adelaida. Al teu pare  l’apassionava més l’esport o els negocis?

Primer de tot l’esport, sens dubte. Ell sempre deia que havia aconseguit fer bons negocis perquè li agradava molt el que feia i, quan t’agrada la teva feina, gairebé sense voler, et surten bé les coses. També reconeixia que havia tingut molta sort per poder treballar, ja que molta gent no tenia feina en aquella època i, a més a més, feia allò que més li agradava fer.

D’altra banda, i tenint en compte que era fill d’un artista, li agradava fer les coses bé, això el va marcar en certa manera. A més a més, la meva àvia era italiana i li va inculcar un gran sentit de l’estètica. Era molt curós i molt elegant.

Mai el va cridar l’atenció per desenvolupar una carrera artística com la del seu pare?

No, el meu avi volia que fos artista, però al meu pare li agradava molt més l’esport. Crec que dos artistes en una sola família no és un fet molt habitual.

És clar que, per a un esportista 17 vegades campió d’Espanya d’esquí, aquesta activitat la devia portar a l’ADN, però com un noi de Cerdanyola es va aficionar tant per aquest esport, fins al punt d’encimbellar-lo a la seva màxima expressió?

Imagina si es va aficionar, que va ser 17 vegades campió d’Espanya. Però, a l’època en la qual van arribar el meu pare i les meves tietes, poca cosa més podien fer que no tingués un fort vincle amb la neu, i així es van començar a guanyar la vida, venent material d’esport i intentant fer esquiar a tothom.

Podríem dir que el teu pare va ser un visionari? Un avançat precursor de les que avui en dia coneixem com startups?

A la seva manera sí, ja que va ser un moment en el qual les coses no eren fàcils. Avui en dia tenim moltes facilitats, ja que, internet o les entitats financeres, per posar un exemple, ens faciliten molts les coses. Però, sens dubte, en aquella època, és clar que la podríem considerar una startup; ja que era un model de negoci nou i, al començament, s’ho havia de fer, gairebé tot sol. Feia de monitor, malgrat que tenia un parell de senyors que l’ajudaven, feia de portalliteres i de tot allò que necessités el nou projecte. Però estic segura que va ser una startup.

Si ens traslladem a aquells temps, va ser una empresa arriscada, ja que l’esquí no era gaire conegut com a opció d’oci. Però només va centrar els seus esforços en aquesta activitat o va emprendre altres negocis de manera paral·lela?

En aquella època tenia prou feina amb el començament del projecte de l’estació d’esquí. Tots els seus recursos i tot el capital que disposava, l’invertia en aquest negoci. D’altra banda, seguia lligat a l’esport, ja que competia per a l’equip espanyol, així que no li quedava temps per a realitzar altres feines. Però, al cap dels anys sí que va començar a fer alguns negocis de caràcter immobiliari, malgrat tot, els seus esforços i la seva passió, era fer créixer el projecte de la neu.

Quina va ser la primera estació que va posar en marxa?

Va ser el Pas de la Casa, concretament, l’any 1957.

Avui en dia podem observar aquesta obra com un gran imperi de la neu, amb les seves activitats relacionades, però suposo que el teu pare hauria de salvar molts obstacles i vèncer moltes dificultats. Recordes algun d’aquests episodis o t’ho van explicar en el seu moment?

La veritat és que ell, en aquela època, tampoc tenia gaire opció. Quan tens moltes ganes de millorar i has patit, a causa que la teva família ve d’origen molt humil, ja que el meu avi era artista, però després de la guerra tothom era molt pobre i no es podien permetre el luxe de comprar art, doncs tampoc no tenia gaire a perdre. Jo crec que realment va haver de fer un gran esforç, però no ho demostrava, malgrat que era una època molt difícil per a tothom, no només per a ell.

Explica’ns com era el teu pare en el seu vessant familiar, així com anècdotes de la teva infantesa?

T’explicaré una que a mi m’ha fet sempre molta gràcia. Quan jo era molt petita, només amb uns quants mesos, el meu pare treballava al Pas de la Casa. Llavors, vàrem pujar la meva mare i jo per estar dos o tres dies amb ell, però van tancar el port sobtadament i ens va agafar, sense menjar, ni llet, ni bolquers… Llavors, el meu pare em va haver de posar a dins d’una motxilla, i vàrem travessar el port d’Envalira, amb esquís! Hi ha molt poca gent que pugui dir que ha travessat el port, amb esquís i, amb tan curta edat. També em van explicar que, aquell dia hi havia una tempesta que feia por i que, de tant en tant, el meu pare parava una mica i mirava, a veure si respirava, per poder continuar.

Quant al meu pare, era molt bona persona, però és difícil poder-lo qualificar, ja que, era el meu pare i tot el que pugui dir d’ell és bo i serà bo, sempre. De tota manera, haig de dir que li encantava xiular i, tot ho arreglava amb un xiulet. Quan érem petits i ens havia de cridar, ho feia xiulant. Sabíem els tons dels xiulets del meu pare, quan ens cridava, quan estava enfadat, si fèiem una mica de soroll, llavors feia un altre xiulet, però sempre sabíem, tots quatre, el que volia amb els seus xiulets.

T’ho passaves bé esquiant?

No, em van posar els esquís quan tenia 15 mesos i em vaig cansar força aviat. Després, he esquiat sempre de turista, però quan fa bo i hi ha bona neu. Sí que m’agrada esquiar, però no és aquesta la meva passió.

Independentment, ets una bona esquiadora?

No, tenint en compte que vaig començar a esquiar amb 15 mesos, hauria de ser fantàstica, però no. Em considero una esquiadora molt normal.

Com vas viure la teva època d’estudiant, va ser molt esbojarrada?

Recordo que estudiava el B.U.P. a Barcelona, era l’època en la qual va morir Franco, cap al 1975, un període en el qual hi va haver moltes manifestacions i jo també havia participat en alguna d’elles, perquè em feia gràcies. En definitiva, mirava de fer de tot, menys estudiar, que és el que havia de fer. Estudiava al CIC, un col·legi on el director era el president d’Òmnium Cultural, Joan Triadú; per tant, era un institut molt catalanista i també un excel·lent centre d’ensenyament, ja que guardo molt bons records.

A banda d’aquestes anècdotes, quins es poden considerar els teus millors records d’aquella època?

L’experiència que més em va marcar va ser, que em vaig treure el permís de conduir. Per mi va ser un moment de llibertat i d’independència, d’això me’n recordo molt bé. Ens ho vàrem treure tres o quatre amigues d’Andorra, que teníem la mateixa edat, només amb alguns mesos de diferència, era, més o menys, per Setmana Santa i vam estar, almenys, durant una setmana, tot el dia practicant amunt i avall amb el cotxe. Aquest va ser un dels moments més importants., perquè em va fer sentir molt gran.

Un altre dels moments importants va ser quan vaig anar a viure al Marroc, que per mi va ser una experiència magnífica i molt gratificant, i després ja han estat experiències d’adulta que  no difereixen de les de tothom.

Recordes el teu primer cotxe?

Sí, un Autobianchi Appia.

T’apassiona més la moda o els negocis?

Indubtablement la moda, els negocis també m’agraden molt però, en realitat, més que la moda m’agrada l’estètica. M’agrada que les coses siguin maques i estètiques, fins i tot, en un negoci, si és possible fer-ho. M’agraden les coses que tenen sentit.

És clar, que les coses que t’apassionen han de tenir alguna cosa a veure amb l’estètica, no?

Amb l’estètica, amb el benestar, amb la salut, però sí, l’estètica m’agrada molt, així com el món de la moda, les teles, els vestits o els colors, m’han agradat molt des de sempre.

Has presenciat alguna passarel·la de moda?

Sí, he anat moltes vegades al Saló de Prêt-a-Porter, perquè la meva mare va tenir una botiga de moda, durant molts anys, on veníem primeres marques com ara, Gianni Versace o Moschino, entre altres. I jo la vaig acompanyar moltes vegades a veure les desfilades. Recordo que vaig assistir a un molt especial de la Brigitte Bardot, quan desfilava amb vestits de bany, però he vist uns altres, també molt macos.

Vas tenir una boutique de moda, per què no vas seguir amb aquesta experiència?

Perquè era una franquícia francesa i havia de complir un seguit de requisits per poder  mantenir la mateixa. En aquella època, vaig necessitar un Wifi constantment connectat, així com un seguit d’obligacions que em permetien posar el nom d’Andorra a les botigues. Però, hi va haver un moment en el qual, les despeses que ocasionaven les botigues pujaven molt, també el lloguer, i ja no em va compensar mantenir les botigues.

D’alguna manera, vas seguir vinculada al món de la moda o l’estètica?

No, no he tingut cap necessitat. De fet, allò va ser una casualitat.

Ara, la teva activitat professional es desenvolupa a l’empresa familiar, com a responsable d’esdeveniments socials, a GrandValira. Què t’aporta aquesta feina?

És molt gratificat perquè, quan veus que, amb una mica d’esforç per part nostra, a través del patronat, així com de les persones que hi col·laboren, des de GrandValira, podem arribar a fer tan felices a algunes persones, val la pena lluitar i fer-ho. Malauradament, aquest any passat només vàrem poder fer una sortida amb una associació que es diu Grand R, de la ciutat francesa d’Auch, que són disminuïts físics i psíquics, però en aquest cas adults. I recalco adults, ja que sembla que no n’hi ha però, per ells, sortir a la muntanya, per a esquiar i fer trineus de gossos, suposa un dia meravellós.

Ens podries explicar en què consisteixen la resta d’activitats que desenvolupeu amb aquestes persones discapacitades?

Depenent del grup i de l’entitat, són diferents activitats. Per exemple, treballem, des de fa més de trenta anys, amb la Fundació Enriqueta Villaveccia que dona suport, tant a les famílies com als nens que pateixen càncer. Aquesta fundació està a Barcelona i cada any ens vénen 50 persones, entre nens, infermers i metges, a esquiar a GrandValira. Normalment ho fan l’última setmana de la temporada. L’any passat es va haver d’anul·lar per la Covid i, enguany segurament que també.

També tenim Les Enfants de la Lune, uns nens amb problemes  dèrmics greus, ja que, si tenen contacte amb la llum del sol, es cremen i pateixen de tumors. I, en aquest cas concret, els obríem l’estació, a partir de les sis i mitja, que ja era fosc, perquè poguessin gaudir de l’esquí. Per a ells és una activitat molt gratificant, i per a nosaltres també, ja que una estació d’esquí és com el nostre jardí, estem acostumats, és el nostre mitjà natural; però per a les persones que tenen dificultats físiques o psíquiques, és un món totalment nou que tenen l’oportunitat de descobrir, gràcies a aquesta iniciativa. I veure aquesta distància, entre uns i els altres, i apropar-nos més, és el més gratificant que podem fer.

Quina és la seva reacció?

Sens dubte feliços, ells i els pares, perquè hi ha algunes persones que tenen un hàndicap tan profund que, sovint, els pares no poden gaudir mai d’un moment de descans, i el fet de poder venir a Andorra, fer activitats, i dormir a AINA, l’associació que dirigeix mossèn Ramon de Canillo, suposa per a ells un gran estímul del qual no paren de parlar durant un temps i, per als pares, un moment de merescut descans.

Per a tu el retorn deu ser molt important, no?

A mi és el que més m’agrada i, gràcies a Déu, podem tenir l’oportunitat d’ajudar els altres i això és molt gratificant. El meu pare ho feia, els meus germans també i jo els ajudo amb tot el que puc.

Com és la relació amb els teus germans?

Molt bona, estupenda. Són molt diferents de mi, perquè jo, en haver estat l’única noia de la família, sempre he estat com en un món a part, com una entitat més independent, però tinc uns germans magnífics, brillants, treballadors i molt bones persones. Tinc molt bona relació.

Treballar amb la família, com s’acostuma a dir, és complicat?

Nosaltres, de fet, no treballem junts, tenim empreses en comú, però no estem tot el dia junts, només ens reunim per tractar temes en comú en algunes ocasions. Però, depèn de les ganes que li posis, potser és tan difícil treballar amb la família com a fer-ho per a uns altres. Hi has de posar ganes, positivisme i has de procurar que tothom se senti important, no només tu. És important el reconeixement i l’agraïment a la gent que ens ajuda.

Realitzes altres feines a l’empresa, a banda de responsable d’esdeveniments socials?

Normalment, feia el comitè de servei o seguiment de producte, analitzant les enquestes, valorant que és el que més li agrada als clients, però enguany ens han faltat els clients i jo no he pogut desenvolupar aquesta tasca. Hem de veure l’any vinent què passa.

Ha estat un any molt complicat, professionalment parlant?

Sí, molt complicat i angoixant, molt difícil. Però soc conscient que per a molta gent ha estat pitjor que per a mi; però evidentment ha estat un any molt difícil.

Professionalment, com s’ha desenvolupat la teva trajectòria dins de l’empresa, fins al dia d’avui?

He tingut la gran sort de tenir dos germans i un pare que han treballat molt i ho han fet molt bé, així que jo m’he hagut de dedicar només a ajudar-los, quan ells m’ho han demanat i amb allò que m’han demanat. Moltes vegades rebo a persones o famílies una mica especials, alguna vegada me’n cuido d’algun projecte en concret, perquè els hi fa falta algú que empenyi una mica més, però la feina seria la fan ells. Jo estic, gairebé, de suport per allò que necessitin.

De totes les tasques que has realitzat quina ha estat la que més t’ha omplert?

La tasca de GrandValira Social, això és el que més m’agrada. També buscar nous projectes, clients, organitzar la logística i negociar els preus perquè els hi surti més raonable, ja que és una manera de poder donar-li continuïtat a tots aquests projectes.

Malgrat la crisi sanitària, en què treballes actualment?

Actualment treballo en la remodelació d’un restaurant, però a causa de la pandèmia, està tot una mica parat.

I de cara al futur, es pot pensar en nous projectes o hem de ser prudents?

Hem de ser prudents però, aquesta aturada obligada que hem hagut de fer, ens ha servit per a reflexionar sobre aquelles coses que hem fet malament. Amb aquesta aturada, els que hem pogut seguir treballant, haurem après a treballar amb menys recursos, a ser més eficients i a ser més lluitadors, perquè aquí hem jugat a la lliga dels grans i la pandèmia ens ha passat factura, com a tots, i penso que haurem après una nova manera de treballar, més eficient i més ajustada amb recursos.

Penses que d’aquesta gran amenaça podrem treure alguna oportunitat?

Segur que sortiran noves oportunitats i estic convençuda que sortirem molt més reforçats.

Hi ha algun projecte pendent, que estava a punt de veure la llum, i que ha estat aturat a causa de la crisi sanitària?

Algunes coses que teníem previstes per a l’estiu passat no es van poder fer, però ara és un moment d’esperar a veure què passa. Crec que les empreses o els autònoms, hauran de replantejar-se moltes coses. Segur que es treballarà de manera diferent, en llocs diferents, i la gent anirà abandonant els despatxos o, si més no, hi seran menys hores. Tot això anirà acompanyat d’un sotrac, que deixarà moltes empreses pel camí, però la resta tornaran a ressorgir.

Et sents orgullosa del tot el que heu pogut aconseguir fins al moment?

De mi, particularment, no estic orgullosa de res, però dels meus germans i de la meva família, sí, sens dubte. Indubtablement, estem obligats a millorar sempre.

Quin seria el teu somni professional?

Cap, retirar-me aviat, ja tinc seixanta anys i no tinc ganes de fer gaires coses més.

Ja sé que és difícil contestar aquesta pregunta però, com et definiries com a persona?

Soc molt malhumorada, però molt bona persona, amiga dels meus amics i amant dels animals.

Quin és el teu principal defecte, si és que en tens?

Tots, no podria parlar d’un en especial, els tinc tots. Soc gandula, m’agrada molt la xocolata, menjo fatal, soc malhumorada, i millor que ningú em parli al matí, tampoc soc fàcil a les tardes; així que tinc tots els defectes del món.

Suposo que has pogut conèixer grans personalitats d’arreu del món, però quines han estat les que t’han causat més impacte?

Uns empresaris xinesos.

I ens podries dir qui són aquestes personalitats?

Doncs no m’agrada gaire, perquè a ells tampoc els hi agrada, però són d’aquelles persones que et marquen, tant per la seva trajectòria, com per la seva voluntat, per la seva eficiència i, sobretot, per la seva bondat.

Sobta que siguin gent de països tan llunyans com ara la Xina.

Doncs perquè vegis el que ha aconseguit el meu avi! Pensa que, aquesta família xinesa, els vaig conèixer perquè es van enamorar d’una escultura del meu avi, que estava exposada a Barcelona, i la van voler comprar. Ells havien viatjat per assistir a un congrés, a Barcelona, i em van trucar d’un hotel, on estaven allotjats, dient que hi havia uns senyors que tenien molt interès per comprar aquella escultura. I, arran d’aquesta circumstància, vaig tenir l’oportunitat de conèixer aquests senyors. I, des de llavors, que era l’any 2009, i fins al dia d’avui, hem mantingut la nostra amistat. Jo els he visitat a la Xina i ells han vingut, cada any, a Andorra. Pel que fa a l’home de negocis suís, era un advocat que, quan es va retirar, va venir a viure a Andorra durant molts anys.

I no ens pots donar una pista sobre qui són?

No, no és necessari. No els hi agrada ser notícia, sinó ja no em vindran a veure més.

Sens dubte, un dels moments més durs de la teva vida va ser la mort del seu germà, com es va produir?

El meu germà va morir en un accident d’esquí el dia 19 d’abril del 1999, ben aviat farà l’aniversari, però també van morir dos nois més amb ell. Hi va haver una allau i van morir sepultats, a Arinsal, al Pic del Pla de l’Estany.

Què feien en el moment que els va agafar l’allau?

Volien rodar un reportatge per a la revista ‘Solo Nieve’, amb diferents enregistraments d’imatges, però se’ls va complicar la cosa i van començar més tard del previst, aleshores, van tenir tanta mala sort que, hi eren allà, tots tres, en el moment fatídic.

Com et vas assabentar de la notícia?

Aquell dia estava a Barcelona, havia quedat amb els meus pares per dinar, i ens van trucar des del despatx, i ens van demanar de pujar ràpidament, ja que hi havia hagut un accident i havíem de pujar a Andorra.  Els meus pares van fer mitja volta i jo vaig venir, des de Barcelona,   d’aquesta manera ens vàrem assabentar.

Un altre dels moments més complicats va ser quan vas haver de superar una greu malaltia. Que t’ha ensenyat de la vida?

Que res no és important, que ningú som importants, que el més important és intentar passar per aquest món, ajudant als altres i ajudant-te a tu mateixa; ja que, has d’evitar ser una càrrega per als altres. Però, el que he après de debò, és que no hi ha res més important que la salut.

Aquesta filosofia l’apliques cada dia a la teva vida?

Sí, sí, perquè quan has tingut un càncer de còlon i has estat tant temps en tractament, de fet, encara tinc revisions cada sis mesos, no pots oblidar-te.

Com has viscut la pandèmia, a nivell personal, sobretot a l’època de confinament?

Encara em costa creure que ens hagi passat això, em sembla tan estrany, tan surrealista i tan sobtat… Malgrat tot, jo ho he viscut bé perquè, tot i que estic sola, tinc els meus germans que viuen a prop i, quan vam poder sortir, sortíem i ens veiem. Però ha estat un cop molt dur per a molta gent, i també per a l’economia, que encara l’està patint i costarà molt de recuperar. Però hem de pensar que hi ha països que, a sobre que estaven patint la pandèmia, també els hi queien bombes al cap, així que, tot i que ha estat difícil, hi ha molta gent que l’ha tingut més difícil que jo.

I en l’àmbit empresarial, com l’estàs vivint?

El meu pare va fundar el primer teleesquí el 1957 i el 1982, el meu germà Joan es va incorporar a l’empresa. Des de sempre, a casa meva sempre hem sentit a dir “analitzem molt bé les inversions perquè possiblement algun dia ens ve una de grossa”, i de sobte ens ha arribat la grossa. Aleshores, gràcies a Déu, hem sigut molt conservadors i, des de fa molts anys, la nostra gestió ha estat molt acurada, així que, espero que sortim reforçats d’aquesta crisi.

Tinc constància que vas fer arribar 150.000 mascaretes a Andorra, a l’inici de la pandèmia, i quan no n’hi havia enlloc. Com les va aconseguir?

Els meus amics xinesos havien estat a Andorra, del 25 al 27 de febrer de l’any passat, i em van parlar del que havia passat a Wuhan. Un d’ells era metge i em va posar en antecedents sobre l’abast de la pandèmia. Quan va esclatar aquí la crisi sanitària, el mes de març de l’any passat, em van oferir el seu ajut. Em van demanar per les meves necessitats i em van enviar les mascaretes; així que, primer em van arribar 10.000, i després 135.000, que van enviar directament a Andorra Telecom, ja que també coneixien al director general, Jordi Nadal, i d’aquesta manera el nostre país es va poder proveir de mascaretes.

Una personalitat que pot enviar 150.000 mascaretes, quan no n’hi ha arreu del món, ha de ser molt important…

Més que important, que ho és; és una persona amb molt mèrit, que també ho és; però, a més a més, ens té molt afecte, ja que diu que, als països petits, la gent és molt valenta. Des que em coneix, i coneix Andorra, sempre ha tingut moltes atencions. Per a mi no va ser difícil aconseguir aquestes mascaretes, ja que, gairebé me les va oferir ell.

Has estat casada una vegada, però com i quan vas conèixer al que va ser el teu marit?

El vaig conèixer a Eivissa, a l’aeroport, és francès de Aix en Provence, però estic separada de fa molts anys. Això sí, només m’ha casat una vegada.

Però va ser un amor sobtat?

Ens vam conèixer i ens vam casar, al cap de sis mesos, més que res perquè cap dels dos ens havíem casat mai, i teníem una mica de pressa. Però fa més de vint anys que soc separada.

Malgrat que el teu exmarit era jueu, us vàreu casar per l’església, com el vas aconseguir?

Ell és jueu de confessió i, en aquell moment, cap a l’any 1995, no existia el matrimoni civil. Aleshores, per no haver de convertir-nos, cap dels dos, li vam demanar a mossèn Ramon de Canillo, que és el millor capellà del món mundial!, per una fórmula que ens permetés fer-ho. Llavors, li va demanar permís al bisbe de la Seu, i aquest li va donar permís per fer un matrimoni fora de l’altar. Malgrat tot, va ser una homilia molt maca, ja que va versar sobre l’antic testament, com a deferència al meu marit, i així ens vàrem casar.

No has tingut fills, però sé que adores els teus nebots, quina és la teva relació amb ells?

És molt bona, perquè procuro no atabalar-los gaire, no molestar-los gaire, que facin la seva vida, que és el que millor has de fer, quan tens 25 o 30 anys, no tenir a la tieta pesada. Intento no fer-ho però, de tant en tant, quan els enyoro molt, els faig un truc i em vénen a veure o vaig a veure’ls.

Penses que es podia haver fet alguna acció més per amortir els efectes de la Covid?

Sí, hauríem d’haver comprat les vacunes, directament, els privats, govern o qui fos, i haver vacunat al país ràpidament. Hagués estat la millor campanya turística.

Si vas per la via que s’ha d’anar és etern i ineficient.

Teníem possibilitats, com va passar amb les mascaretes, de fer venir les vacunes directament i ja estaria vacunat tot el país.

Creus que un petit país, com ara Andorra, tenia potencial per solucionar la vacunació de la població molt abans?

Ràpidament, no calia ni molestar al Govern, l’hauríem fet tres o quatre empreses del país i tothom estaria vacunat. I quina millor publicitat per a un país com Andorra, que per ara només sap viure del turisme, poder dir que érem el primer país totalment vacunat al món.

Què hagués suposat per a les empreses, a banda de les persones, tenir un país Covid free?

L’hauríem pogut solucionar directament, era una despesa totalment assumible i es podia haver resolt perfectament, ja que teníem els contactes per fer-ho, i ara tindríem un país Covid free. Una circumstància que ens hagués fet pujar el nombre de visitants i ens hauria comportat una excel·lent reputació en l’àmbit mundial, com a país eficient i capdavanter. No l’han sabut fer o no l’han volgut fer, i és una llàstima. Andorra s’ha convertit en una maquinària molt pesada de moure, no pot ser àgil en les seves accions o decisions, i un país ha de ser pragmàtic i àgil, i Andorra, malauradament, no ho és. Ens ha passat el tren en aquest sentit.

Com valores la gestió de la pandèmia i la vacunació a altres països com ara Israel, alguns Països Asiàtics o els Països Àrabs?

D’una manera molt positiva i eficient, i queda molt clar que la UE l’ha fet fatal. L’hauríem pogut fer i, a més a més, hauríem estat dels primers països a assolir-ho, i s’hauria parlat d’Andorra en sentit positiu, una circumstància que, malauradament, no ens passa tan sovint.

Amb un país Covid Free s’hauria negat Catalunya a obrir fronteres?

No ho sé però, el que sí que sé, és que hauríem tingut una població totalment vacunada i més ràpid que ningú, i això hauria estat molt bo per a nosaltres.

Quina opinió et mereix la proposta de la Cambra de construir l’aeroport a Grau Roig?

Igual que pensa el meu germà, em sembla una bajanada total. De fet, la meva família hem demanat un estudi d’impacte ambiental però, fins que arribi, m’agradaria fer algunes preguntes. Imaginem que l’estudi diu, que la seva construcció no malmetrà el medi ambient, que els avions no faran soroll al voltant d’hotels de cinc estrelles, que es podrà aterrar a la pista i que vindran avions carregats de gent. Què fem amb la gent que arriba a Grau Roig, els baixem en bus o els deixem allà? Independentment, em sembla una bajanada, una monstruositat, un projecte inútil, perquè portaria turistes a veure un país ple de ciment i amb una xarxa viària que dificultaria el seu trasllat. Només espero que no ens passi com a Espanya, que té un munt d’aeroports tancats, que no serveixen per res.

Creus que, independentment de l’impacte ambiental, una instal·lació com aquesta ofereix garanties de seguretat, tenint en compte la nostra orografia?

Jo no soc enginyera aeronàutica i no puc opinar d’això però, el que sí que puc opinar, és que és una vergonya indecent, que encara surti gent a la televisió dient que allà es farà un aeroport. Dels pocs llocs que queden preservats i salvatges, a Andorra, hi volen fer un aeroport. Ja no vindran més turistes, ni per la tranquil·litat, ni tampoc per la natura, que és el nostre potencial d’atracció turística. No ho entenc, estem a la mateixa distància de Grau Roig que de la Seu, per què volen aquest aeroport?

Creus que a Andorra hi ha algun lloc potencialment bo per a poder-ho fer?

Torno a  dir que, jo no soc enginyera aeronàutica, però tenint un aeroport a 20 quilòmetres d’aquí, no cal cap altre aeroport a Andorra.

Després de tanta activitat, et queda temps lliure per a gaudir d’altres plaers?

M’agrada molt caminar, faig molts passejos a la muntanya. També m’agrada molt estar amb els meus amics, i viatjar quan puc, però ara fa un any que no em moc d’aquí. De tota manera, estic desitjant marxar a algun lloc, segurament a veure la meva neboda que viu a Àsia.

Quin és el viatge que més t’ha agradat de tots els que has fet?

A la Xina, un viatge que vaig fer, de tres setmanes, i és un país que m’ha fascinat i, malgrat que he anat en diferents ocasions, encara em queda molt per visitar, perquè hi ha de tot.

O sigui, que ja tens clar a on serà el teu pròxim viatge, no?

Depèn de quan obrin, si obren al juliol o l’agost, no em mouré d’aquí, perquè s’està millor aquí que enlloc.

Un somni que t’agradaria complir, i que encara no ha pogut realitzar.

Un santuari per animals, un lloc on puguin acabar de morir tranquils tots aquells animals que han estat destinats a treballar o que s’hagin quedat sols. Parlo de cavalls, asses, etc. Un lloc on puguin morir amb dignitat.