Bibiana Rossa, dona de consens

Per a la Bibiana Rossa, el consens és norma de vida. Al seu haver, una sòlida experiència política: cònsol major, ministra i consellera general, i també una realitat empresarial. Totes les seves actuacions han estat sempre marcades pel diàleg i les ganes d’aconseguir acords, una actitud que li ha portat algun disgust.

La Bibiana és una persona afable, sempre té el somriure a punt. De conversa fàcil i fluïda, és una de les grans abanderades de la defensa del paper de la dona en la societat. Precisament, quan va ser ministra, va propiciar per primera vegada la celebració del Dia de la dona treballadora a Andorra, el 8 de març, “tu ho recordaràs perfectament, formaves part de la taula”, remarca divertida, fent còmplice a aquesta periodista d’aquesta primera experiència.

Quan era petita, la Bibiana somiava amb quatre coses: “Volia ser periodista, advocada o hostessa de l’aire, assegurava que no em casaria mai i que volia tenir un gos, un cavall i un jeep”. El balanç és prou bo, perquè ha tingut un gos, és advocada i té un jeep. Només li falta el cavall, però no desespera tenir-lo un dia…

Li va saber greu deixar el Consell General per entrar al Govern perquè tenia molta il·lusió per ser part activa de la comissió constituent. Jura el dia 8 de maig del 1992, el dia en què el seu fill Lluc complia 4 anys. “Tenia el cor partit, em volia quedar al Consell General, però després d’una llarga conversa amb l’Òscar Ribas, vaig acceptar. Vam fer moltes coses, va ser el primer any en celebrar el dia de la SIDA, l’1 de desembre de 1993. Recordo que quan li vaig explicar a mossèn Pau, em va dir: “Nena, vigila les formes”.

I comença l’etapa al comú…

L’1 de gener de 1996 comença el meu primer mandat de cònsol major de Canillo. I l’1 de gener del 2000 el segon, just quan començo a exercir d’advocada. Vaig ser designada cònsol de Canillo al mateix moment, llavors no hi havia incompatibilitat legal, sempre he estat molt vigilant per fugir de conflictes d’interessos i actuar amb molta ètica i deontologia, uns principis bàsics que sempre he aplicat al peu de la lletra. Trobo llastimós que sigui incompatible ser cònsol major o menor amb l’exercici de la professió. En un país tan petit, és un error voler professionalitzar la política, es viu fent política, no de la política. Entenc que no ha de ser un mitjà per guanyar-se la vida, altrament es perdria la distància amb el ciutadà.

 “En un país tan petit com el nostre, és un error voler professionalitzar la política, es viu fent política, no de la política”

Com valora la seva experiència al capdavant del comú de Canillo?

La primera vegada que vaig ser cònsol va ser el desembre de 1995. Vaig començar el mandat el gener de 1996 i el 1999 em van fer una moció de censura, perquè determinades persones de la meva majoria no acceptaven la meva voluntat de consens amb la resta de forces per tirar endavant qüestions per fer avançar la parròquia, com la construcció del telecabina que unia Canillo amb l’estació d’esquí. Es buscava la meva dimissió, però vaig forçar la qüestió de confiança. I em vaig quedar com a cap de l’oposició per no malbaratar la feina feta. El desembre del 1999 em torno a presentar i guanyo. Però no acabo el mandat, perquè el novembre del 2001 dimiteixo per manca de mitjans. No em vaig voler quedar per escalfar la cadira, vaig preferir presentar la renúncia.

I va fer una pausa en la vida política…

Vaig fer un pas enrere, obro despatx propi i construeixo un hotel. El 2009 em torno a presentar a les eleccions al Consell General, sóc elegida consellera fins que el 2011, Jaume Bartumeu dissol el Consell, per manca de consens i diàleg. Es va fer una gran feina, la vertebració a nivell fiscal, convenis internacionals, però hi havia un bloqueig de funcionament intern provocat per una força frontissa que va fer una oposició destructiva, irresponsable i inconscient que va fer perdre moltes oportunitats al país. Des de llavors no he tornat a fer política de primera línia.

Com es defineix políticament?

Penso que s’han d’aprofitar totes les sinergies transversals, no crec ni en les dretes ni en les esquerres pures, són conceptes que han passat a la història. Andorra necessita polítiques de centre. Tothom ha de tenir els mateixos drets –aquí em diràs que tiro cap a l’esquerra- però també soc favorable a l’obertura de mercat –ara cap a la dreta- amb canalització important de tots els recursos del país per part de l’Estat.

Milita encara al PS?

Amb aquells cops de colze interns amb afanys de poder desmesurats, vaig donar-me de baixa del partit. Soc una persona de diàleg i consens, defujo els conflictes, crec que tot es pot resoldre parlant. Ara no milito en cap partit; crec que són estructures útils, però crec que hauríem de trobar una fórmula més andorrana per als partits i el sistema electoral, els conglomerats només per aconseguir el poder no són bons.

“S’ha d’aprofitar totes les sinergies transversals, no crec ni en les dretes ni en les esquerres pures”

Llistes obertes?

No tan tancades com ara, les circumstàncies dràstiques fan fugir els electors, que cada vegada van menys a votar.

Optimista de cara al futur en el marc de la UE?

Si sabem fer les coses bé, ens en sortirem. Els temps passats no tornaran, perquè les circumstàncies mundials han canviat, ens hem de saber adaptar i mantenir-nos neutres. Hem de saber aprofitar les oportunitats i parlar amb una sola veu, i aconseguir el respecte de la nostra peculiaritat, som tan petits que no molestem a ningú. Crec que manca treballar l’aspecte de comunicacions, sobretot el ferroviari.

Potenciem poc la nostra natura, en canvi fem grans esdeveniments gratuïts i una política basada en els preus baixos, hem d’apostar per la qualitat no per la quantitat. Hem d’unir esforços per aconseguir excel·lències, deixant de banda mediocritats. Tenim natura, neu, aigua termal i altres atractius que cal treballar molt més.

Es considera una persona feminista?

Valoro igual els homes que les dones. No m’agrada el feminisme sense fronteres i tampoc les imposicions de quotes. Precisament vaig fer aquest comentari al copríncep Chirac, de visita al comú de Canillo el 1997, quan em va dir que pensava que jo estaria contenta perquè les dones tindríem més presència. Li vaig dir que jo era contrària a les imposicions per fer número, i em va acabar donant la raó.

A les portes del 25è aniversari de la Constitució, la Bibiana es mostra satisfeta per la vertebració i l’ordre que el text va portar al país, “va posar l’esquelet necessari que ens va convertir en un estat sobirà, i conté l’essencial; tot i que encara s’han de desenvolupar aspectes; la separació de poders ens va permetre el reconeixement del país amb la presència dels coprínceps, una particularitat única al món que no fa cap mal” indica l’advocada canillenca, que tot i viure una època d’”stand by”, encara no ha dit la seva última paraula en l’escenari polític del país. Com diu ella, “la política no es pot acabar mai, mentre hi ha vida hi ha política”.

 __________________________________________________

La Bibiana Rossa Torres neix el 15 de gener de 1960 a Limoux, França. Arriba a Andorra amb només tres anys, el juny de 1963, quan els seus pares s’instal·len a Encamp. Va a l’Escola Francesa d’Encamp i després al CEG de Ciutat de Valls, sota la direcció de Josep Duró i el 1974 estrena el Lycée Comte de Foix, on fa la 4ème, per després seguir al Lycée de Prades. Atura els estudis al 1976 i comença a treballar a la batllia francesa, primer com a auxiliar de justícia, després com a oficial i quan compleix els 18 anys, esdevé secretària judicial. Mentrestant, segueix estudiant a la universitat de Perpinyà on fa el certificat de capacitat en dret.

Es casa el 1981, neixen els seus fills, el Cerni el 1984 i el Lluc el 1988. Plega de la batllia el 1989, es dedica de ple als estudis i a la família i el 1992 es presenta a les eleccions al Consell General, per prendre part al Consell Constituent. És nomenada ministra de Sanitat, Treball, Medi Ambient i Immigració. Elegida cònsol major de Canillo el desembre de 1995, el març del 1999 se li fa una moció de censura, i aquella mateixa tardor es llicencia en Dret a la universitat de Barcelona.

És elegida novament al capdavant de la corporació canillenca el desembre de 1999 fins que dimiteix el 2001. Torna al Consell General el 2009 fins a la seva dissolució el 2011. Està separada, té dos fills i un nét de gairebé dos anys, el Jan. Li agrada llegir, i passejar i caminar per la muntanya, tot i que confessa que hauria de fer esport de veritat.