Aurora Casadevall, la llevadora d’Andorra

Prop de 50 anys d’experiència n’han fet tot un referent en l’àmbit sanitari al Principat. La infermeria, en totes les seves vessants, no té secrets per l’Aurora, que acaba de plasmar en un llibre el gruix de les seves vivències. Un treball de tres anys que ha culminat just en plena pandèmia de la Covid-19, una prova de foc per a la sanitat andorrana. Una mirada clara que inspira confiança i una professionalitat sense falla, fan de l’Aurora tota una autoritat en la matèria.

Fotos: Jean-Luc Herbert

“Sempre havia volgut ser llevadora, de ben petita ja era el meu somni”, confessa l’Aurora, ben orgullosa d’haver aconseguit que la seva dèria es fes realitat. “Als 17 anys el meu pare em va portar a Barcelona, a l’hospital de la Creu Roja, on vaig estar interna tres anys per obtenir la titulació d’infermera”, explica, però per obtenir l’especialitat de llevadora, va marxar a Madrid. “Als 15 anys començo a escriure un diari, on anoto totes les coses que em passen pel cap i tot el que fa referència a la meva vida personal i professional. Tot això m’ha estat molt útil a l’hora d’escriure el llibre ‘Quaranta-tres anys a la sanitat d’Andorra: vint moments màgics i vint-i-tres d’altres històries’. M’ha portat molt a feina, han estat tres anys de treball i estic molt contenta del resultat; el meu editor, Josep Dalleres, d’Anem Editors, de seguida es va entusiasmar pel projecte i també n’està ben satisfet”.

Què fa exactament una llevadora?

La tasca de la llevadora és acompanyar i fer el seguiment de la dona des de la pubertat fins a la menopausa, però més particularment durant tot l’embaràs. Assisteix al part, tot i que ara cada vegada més són els ginecòlegs qui els fan, i també controla la mare i el nadó durant el puerperi. A la clínica, vaig treballar molts anys al costat del Dr. Pujol, que va morir fa poc. Va ser el meu mestre, vaig aprendre moltes coses amb ell, era un gran professional i tenia molta paciència… Precisament em vaig ocupar de tots els tràmits del seu enterrament perquè no tenia familiars propers aquí, va ser una gran pèrdua.

Per què llevadora i no metgessa?

Doncs la veritat, no ho sé… Jo el que volia era fer parts, pensa que en aquell moment els ginecòlegs només intervenien si sorgia algun problema, els parts eren cosa de les llevadores.

Quants infants ha ajudat a néixer?

Ui…. moltíssims! Ja t’ho pots imaginar, són 20 anys de llevadora! És una feina molt agraïda, no hi ha dia en què no em trobi algú que em recordi que la vaig assistir al part.

Quina és la història més colpidora que ha viscut?

N’he viscut tantes… En el llibre n’explico una colla! Vaig patir molt quan la meva germana gran va tenir una placenta prèvia i el doctor Antoni Vilanova em va dir que em salvaria la germana però no la criatura… va ser un moment molt dur, que al final es va resoldre amb una cesària d’urgència i es van salvar la mare i el bebè. Pensa que feia pocs mesos que havia acabat la carrera i que el primer problema greu el visqués amb la meva germana, realment va ser difícil. Un altre moment impactant va ser durant els aiguats del 1982, teníem la carretera d’Encamp tallada i a mitjanit vaig rebre una trucada del doctor Manel Pallarès que em deia que havia d’assistir un part a una dona que es trobava en una casa d’Encamp i que degut a les circumstàncies no es podia traslladar a l’hospital. Estava sola, sense llum ni calefacció i sense instrumental, només vaig tenir l’ajuda d’una veïna que vivia al pis de dalt i que em va facilitar fil gruixut… Jo portava gases, tisores i alcohol, que vaig utilitzar per desinfectar les tisores i que després vaig cremar per escalfar l’habitació, perquè feia molt fred.

“Vaig aprendre a clavar les agulles en una patata… Ara els estudiants practiquen amb maniquins”

Com aconsegueix no implicar-se emocionalment?

Crec que l’experiència t’enforteix. De cara als altres, has de demostrar que ets forta -tot i que sovint la processó va per dins- per donar-los seguretat, tranquil·litat i confiança.

Com ha viscut l’evolució de la sanitat a Andorra?

En pocs anys ha canviat molt tot, amb una evolució positiva. Vaig començar a treballar amb xeringues de vidre i reciclant les gases! Pensa que vaig aprendre a clavar les agulles en una patata… Ara els estudiants d’infermeria practiquen amb maniquins! Però crec que tot això et fa fort, amb pocs mitjans t’espaviles i aprens molt, no t’ho posaven tan fàcil com ara.

Com valora la gestió que s’ha fet de la pandèmia de la Covid-19?

Penso que s’ha actuat força bé. S’ha confinat molt aviat la població i això ha estat una bona cosa. Ningú es podia esperar una crisi d’aquesta magnitud. Em van proposar anar de voluntària als Stop-Labs i ho vaig fer.

Fins i tot pertanyent a un grup de risc?

Sí, perquè crec que cadascú ha d’aportar el que pugui en la seva mesura. Els hi faltaven voluntaris i hi vaig anar, em vaig sentir útil.

És optimista de cara al futur de la pandèmia?

Encara hi ha molt desconeixement, però crec que serà com la grip, però amb més virulència, que hi ha persones que ho agafen i d’altres que no. Crec que ens en sortirem, cal ser prudents i molt vigilants, però soc optimista.

“Amb la crisi de la Covid-19, s’ha confinat molt aviat la població i això ha estat una bona cosa”

“La família Casadevall Medrano és com un clan. Ho celebren absolutament tot i tots junts, a l’hivern a Andorra i als estius als diferents llocs de platja on passen les vacances. Són sis germans i tots viuen al Principat, un fet poc freqüent. És un exemple de solidaritat, d’estimació i de complicitat. El patriarca, a punt de complir 101 anys, encara és una persona molt activa, no li fan por les noves tecnologies i és aficionat al futbol i a la música. Ell mateix ha compost diverses sardanes i és un gran melòman. L’Aurora parla d’ell amb emoció, a la vegada que parla amb enyorança de la seva mare, que va morir fa uns anys, “tots dos formaven una parella fantàstica, que van saber inculcar-nos a tots sis l’esperit de família”.