Àngels Mach, empàtica i perseverant

Un professor de química va marcar el seu camí professional, que en aquell moment discorria entre ser bibliotecària o farmacèutica. Estudiosa, amant de la bona lectura i curiosa per les ciències, Àngels Mach va viure gran part de la seva infantesa a Esparreguera, el poble natal del seu pare, però en començar els estudis superiors va marxar amb la seva família a Barcelona, on va fer la llicenciatura en farmàcia.

Al llarg de la seva vida com a universitària, l’Àngels va aconseguir compaginar els seus estudis amb una feina de mig temps fins que, a l’any 1979, es va titular com a llicenciada en farmàcia per la Universitat de Barcelona, i va obtenir el grau de llicenciatura el setembre de 1981. També va obtenir el títol com a especialista en anàlisis clíniques el 1989, atorgat per la Direcció General d’Ensenyança Superior del Ministeri d’Educació d’Espanya.

Va arribar a Andorra amb només 25 anys per fer una substitució, que en teoria seria de tres mesos. Primer va treballar al Centre d’anàlisis clínics i diagnòstics biològics, a Escaldes-Engordany, després va marxar a treballar Sant Julià de Lòria, fins que l’any 1987 va tenir l’oportunitat d’obrir una oficina de farmàcia a la parròquia de Canillo, que va regentar durant 33 anys. A banda de la seva activitat com a farmacèutica, des de fa 19 anys presideix la Societat Andorrana de les Ciències (SAC), entitat que du a terme projectes culturals i educatius dins els àmbits del coneixement, recerca i formació superior.

Durant la seva presidència, la SAC ha recollit importants distincions com ara el Premi Canigó de la Universitat Catalana d’Estiu (2013) i, recentment, el Premi Recercat de l’Institut Ramon Muntaner, l’any 2022.

► Entrevista: Noelia Farias i Josep Segura · ► Fotografia: Reinaldo Marquez ► Perruqueria: Víctor Toro, de Salón TORO ► Maquillatge: Débora Costa, de NYX Cosmètics

 VIDA FAMILIAR I INFÀNCIA

Per conèixer més en profunditat l’Àngels Mach, ens podria dir d’on són els seus pares i a quina activitat es dedicaven?

Els meus pares vivien a Esparreguera, però jo vaig néixer a un hospital de Barcelona perquè al poble no n’hi havia, en aquella època els nadons naixien a casa. Com que el meu pare venia d’una família de terrissers, es dedicava a fer càntirs, gibrells, testos per a plantes, carmanyoles per fer conserva de peix o abeuradors per a animals, tot en terrissa i ceràmica. Treballava a la terrisseria del meu padrí. Després es va dedicar a la fabricació de perfils de plàstic, i va inscriure patents pròpies.  Pel que fa a la meva mare, ella va treballar d’administrativa, de professora de francès i de taquigrafia.

Com era la seva relació amb ells?

Teníem una relació molt bona i he de dir que estic orgullosa de la família que he tingut. Quan es van casar els meus pares, la meva padrina, la mare de la meva mare, ja era  vídua i es van quedar a viure amb ella. Per tant, des que vaig néixer, fins que ja em vaig independitzar, vaig viure també amb la meva àvia, amb qui tenia un excel·lent vincle. Era professora de piano i va intentar ensenyar-me a tocar, però com que jo preferia fer altres activitats, no se’n va sortir la pobra. Després, amb el temps, me’n vaig penedir molt,  perquè era una ocasió única, ja que vaig tenir la professora a casa i no la vaig saber aprofitar.

Com va viure la seva infantesa? perquè vostè és filla única

Vaig tenir una infantesa molt feliç perquè la meva família eren persones obertes d’esperit. I, a més a més, perquè en aquell moment en el poble es vivia molt de portes cap en fora. A casa teníem una eixida que donava a tota la filera de cases i també hi havia nens i nenes de la meva edat, amb els quals jugava, tant al carrer com a les diferents eixides, i recordo que passàvem d’una casa a l’altra. Va ser una infància molt feliç, i la tinc present com una etapa molt bonica, perquè jo era filla única, no tenia germans i, per tant, els veïns i els amics sempre els he valorat moltíssim, ja que m’han acompanyat al llarg de la meva vida.

Mai va sentir la necessitat de tenir un germà o germana?

No, potser quan comences a ser adolescent i vols sortir, si tens un germà més gran, tens una mica més llibertat. Però, a mi em deixaven sortir sempre. De fet, em vaig treure el carnet de conduir als 18 anys, ja tenia cotxe i em movia amb total llibertat. Sens dubte, els meus pares confiaven en mi i ja des de joveneta he estat molt responsable. Potser m’hauria agradat tenir germans, però mai no he tingut aquesta necessitat perquè he tingut molts amics.

I l’Àngels de petita com era?

Era una nena molt estudiosa i, sobretot, molt obedient, mai he estat una persona rebel.  Tampoc sé si hauria pogut ser-ho, perquè a casa, i amb tres persones grans, no podia ser gaire rebel encara que hagués volgut. Així i tot, allò no anava amb el meu caràcter.

Conserva algunes amistats d’aquella colla que tenia durant la seva infantesa?

Sí, i tant! Amb els veïns encara som amics, i amb les noies que vam anar a parvulari i a l’escola, fins al batxillerat elemental que es feia aleshores, encara tenim amistat. Sempre ens trobem, tenim un grup de WhatsApp i hem viscut moltes experiències juntes. Després es van integrar les seves parelles i la colla d’Esparreguera encara es conserva. Recordo que, quan érem jovenetes, participàvem en un concurs que hi havia de disfresses per a Carnestoltes. Fèiem disfresses pel grup des de Nadal fins al Carnestoltes, i els caps de setmana ens dedicàvem a cosir i a preparar tot el vestuari. Ens ho vam passar molt bé en aquella època.

I el poble, encara el visita? Té família allà?

Sí, tinc família. Allà hi són les meves cosines i tinc la casa de la meva padrina.

I amb quina edat va arribar a Andorra?

Vaig arribar al país als 25 anys per a treballar. Quan tenia 14 anys, la meva família va marxar a viure a Barcelona, perquè al poble no hi havia institut. Vaig cursar batxillerat elemental en una escola d’Esparreguera, però els exàmens eren a un Institut de Barcelona, per lliure. Ens ho jugàvem tot a una carta aquell dia. Més tard, a partir de quart de batxillerat, no es podia cursar estudis superiors al poble, així que el batxillerat superior el vaig fer a Barcelona. Posteriorment, vaig estudiar farmàcia perquè durant el batxillerat vaig trobar un professor de química que em va inspirar a realitzar aquests estudis, ja que, abans anava encaminada a estudiar per a bibliotecària. Finalment, però, he acabat entre llibres, malgrat que més tard.

ADOLESCÈNCIA I ESTUDIS

Entrem en la seva etapa adolescent, va ser una època esbojarrada o vostè tocava de peus a terra?  Va continuar sent aquella persona responsable que era de ben petita?

Sí, tocava de peus a terra. Tot i que els caps de setmana anàvem a Esparreguera i continuava veient-me amb la meva colla d’amics, i durant la setmana, quan estudiava farmàcia, em reunia amb la de farmacèutics especialment per estudiar junts. Després d’un temps, aprofitava més els caps de setmana a Barcelona per fer activitats amb els companys de la facultat, però sempre he estat una persona que s’ha centrat en el que havia de fer.

Era una bona estudiant?

Sí, sempre he sigut bastant bona estudiant. El que passa és que, quan vaig començar farmàcia,
les classes de primer eren a la tarda vespre i durant tot el dia no tenia res a fer. A més a més, els meus pares treballaven fora, doncs m’aixecava, arreglava una mica la casa, em preparava el dinar i, com que no m’agrada gens estar gaire estona aturada, vaig buscar una feina de mitja jornada, així que, excepte l’últim curs, vaig estar treballant i estudiant.

Un professor de química va ser qui la va inspirar a estudiar farmàcia?

Ell em va inspirar perquè com que m’agradava la química i la biologia, dubtava si seguir el meu camí com a bibliotecària o com a farmacèutica, perquè també hi havia la possibilitat de ser bibliotecària especialitzada en ciències experimentals. Crec que com a bibliotecària m’hauria anat molt bé, però en el fons els temes de la salut em van agradar més i, per aquest motiu, vaig acabar estudiant farmàcia. En acabar la llicenciatura, a la facultat de medicina de la UAB, vaig fer recerca per la tesina, que era un àmbit que em cridava molt l’atenció, però en  morir el director del departament no vam poder continuar. Només vam acabar el que estàvem fent i no vam poder anar més enllà, però m’hauria agradat fer la tesi doctoral.

Després es va especialitzar en anàlisis clíniques?

Sí, el sector de les anàlisis clíniques també m’interessava molt, perquè ho entenc com una manera de quantificar una malaltia. Amb una analítica de sang pots obtenir molta informació de les malalties, per això sempre em va cridar l’atenció aquest àmbit. Vaig treballar 5 anys en aquest sector a Andorra, fins que va sorgir l’oportunitat de posar una oficina de farmàcia a Canillo, una activitat que vaig mantenir durant 33 anys.

Té anècdotes de quan estudiava amb la colla farmacèutica?

Amb la colla anàvem sempre junts per fer les pràctiques i ens vèiem cada dia a les classes, sempre teníem el nostre grupet. Amb el pas dels anys, un professor de bioquímica, que vaig convidar a Andorra per fer una conferència per a la Societat Andorrana de Ciències, ens va batejar com la colla Farigola, perquè sempre anàvem tots junts. D’aquella època em queden molt bons records. No en tinc cap de dolent perquè de tot el que m’ha passat hi he après. És a dir, les coses no venen rodades i t’has d’esforçar per aconseguir el que vols. A vegades, quan les coses surten malament, vol dir que no ho has encarat bé, que ho has de fer d’una altra manera, i aprens a fer-ho diferent. Per tant, penso que les crisis són per aprendre més el que encara no sabíem.

VIDA PROFESSIONAL

Es gradua i comença a treballar al país, com fa aquell pas?

Va ser de casualitat i gràcies a una florista amiga de la família que, quan vaig acabar l’etapa de recerca i no sabia ben bé com continuar amb la meva vida, em va comentar que necessitaven una persona per a un laboratori d’anàlisis clíniques a Andorra, que estava a Escaldes-Engordany. Primer, vaig pujar per tres mesos i després em van dir si em volia quedar, i em vaig quedar. Vaig arribar al país l’any 1982, vaig treballar també en un altre laboratori de Sant Julià de Lòria i, finalment, vaig obrir la farmàcia a Canillo.

Va estar al capdavant de la farmàcia durant 33 anys, no?

Sí, com que aquí les farmàcies d’Andorra no anaven pel nom del farmacèutic, com passa a Espanya, i tenien un nom comercial, jo li vaig posar farmàcia Abarset. Per què Abarset? Perquè és una planta típica de les alçades de l’Obac i a Canillo n’hi ha moltes.

I per què va escollir Canillo?

De fet no vaig escollir Canillo. (Riu). Canillo em va escollir a mi, diguem-ne… La parròquia va estar un any sense farmàcia, perquè el farmacèutic que hi havia, que era un senyor francès, va tancar la farmàcia Sant Roc i el poble es va quedar sense. En aquell moment, tenia alguns amics de Canillo que em deien: per què no poses una farmàcia, que ara estem sense i ens aniria bé? Doncs, com no era andorrana, vaig haver de demanar un permís i, el Comú de Canillo va fer un edicte, al qual ens vam presentar diverses persones però, com jo era la que portava més anys al país, em van escollir a mi per estar al capdavant durant deu anys. Uns dels principals requisits eren residir a la parròquia i no tancar la farmàcia. I així ho vaig fer, assistint als canillencs ben de gust durant 33 anys de la meva vida.

Ha preparat moltes fórmules magistrals al llarg de la seva trajectòria com a farmacèutica?

Sí, moltes! De fet, això és una tècnica artesanal que s’utilitzava quan no hi havia productes comercials amb aquella composició. Però clar, amb el pas del temps s’han anat introduint les marques amb aquella composició i cada vegada s’han necessitat menys. Fer fórmules magistrals té el seu entrellat, es necessita molt de temps per poder fer-les. Per exemple, una preparació magistral d’una emulsió de triamcinolona que s’empra per als èczemes, pot necessitar almenys dues o tres hores preparar-la, perquè s’han d’escalfar els productes que són sòlids perquè es tornin líquids,  per a després poder barrejar-los, que es refredin i afegir les pólvores de l’antiinflamatori.  Vull dir que és una feina molt laboriosa que requereix un temps. No es podria estar preparant productes per a tot, ni  per tota mena de malalties o problemàtiques de salut, només per aquells productes que no tenen un equivalent comercial.

Ha creat alguna marca pròpia?

No, les fórmules que hem preparat a la farmàcia sempre han estat per recepta mèdica. El problema és que com aquestes fórmules no porten conservants, n’hi ha que duren un mes, n’hi ha que duren tres mesos, però després s’han de renovar.

El 2020 va decidir jubilar-se …

Sí, el 2020 em vaig emmalaltir de Covid-19 i em va costar molt recuperar-me, per tant, vaig decidir fer un pas al costat, ja que no podia estar al capdavant de la farmàcia. I, com a més a més, tenia gairebé l’edat de jubilació, vaig tenir la sort de trobar una farmacèutica jove que es va quedar  a la farmàcia, quedant en bones mans i Canillo no se’n va quedar sense.

Si no hagués tingut Covid-19, hi hauria continuat?

No ho sé, perquè també tinc la meva mare, que té 92 anys i necessita una mica que estigui per ella, i és clar, la farmàcia és molt absorbent. Necessites molt de temps perquè has de fer moltes coses al voltant d’això. No només per fer preparacions magistrals, sinó de tenir els productes que necessites (uns 25.000 en el meu cas), i gestionar-los per a la farmàcia i, a més a més, tota la qüestió administrativa, que cada vegada s’ha anat complicant més.

A banda de la seva tasca com a farmacèutica, actualment presideix la Societat Andorrana de  Ciències (SAC) …

Soc la presidenta de la SAC des del 2004. El primer president s’hi va estar 19 anys, o sigui que el meu cas no és excepcional. (Riu). Formo part de la Societat Andorrana de Ciències, des del 1986, perquè, quan es va crear el 1983 no em vaig assabentar i, vaig saber després que existia aquesta associació sense ànim de lucre que organitzava conferències i congressos a Andorra, amb l’objectiu d’actualitzar coneixements de qualsevol àmbit, no només mèdic o de salut. Primer, vaig participar com a sòcia, després vaig anar a l’Assemblea on es va fer un canvi de secretari, i el tresorer va passar a exercir el seu càrrec, i jo em vaig incorporar com a tresorera. Posteriorment, vaig ser secretària i després presidenta i, si encara em volen, em quedaré com a vocal i, si no, ajudaré en el que pugui fer des de fora.

Des de la seva incorporació, quines van ser les principals activitats que es van posar en marxa?

Un cop m’hi vaig integrar, l’any 1988, vam portar el Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, que va ser el 13è. Vam inaugurar el Centre de Congressos d’Andorra la Vella i vam portar 600 congressistes, que en aquell moment era realment una feinada. Nosaltres no teníem experiència organitzativa d’aquesta mena, però n’hem anat aprenent i, cada vegada, la Societat Andorrana de Ciències s’ha anat diversificant més. Així i tot, el cicle de conferències amb que es va començar encara es manté i, ja hem arribat al 39è.

I, com a presidenta, quines creu que han estat les fites més importants assolides fins al  moment?

A la SAC som un equip, i a la Junta som 15 persones, on tothom hi posa el seu esforç. A grans trets, podria destacar la continuació del cicle de conferències, la diada de Prada, les jornades i els papers de recerca històrica. En aquest darrer temps es van iniciar les trobades culturals pirinenques i els debats de recerca. També es va signar un conveni amb l’Institut d’Estudis Catalans per aconseguir un identificador d’objectes digitals (DOI) pels articles publicats, i amb el Ministeri de Cultura de funcionament millorant el que teníem fins aleshores. A més, hem aconseguit l’enregistrament dels actes en audiovisual, des del 2006, i gràcies a l’esforç editorial hem pogut continuar amb la publicació dels llibres. Altres fites assolides han estat la incorporació d’Àgora i de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques d’Andorra com a seccions de la SAC, la coorganització de congressos i col·loquis diversos en tots aquests anys i la creació de la Secció Acadèmica.

Com es va crear la Secció Acadèmica?

Hem volgut crear una secció acadèmica com qualsevol estat normal té, per a reconèixer les trajectòries rellevants a nivell científic, humanístic  i artístic de les persones del país o del seu entorn.

El dia 11 de febrer se celebra el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en les ciències per reconèixer el seu paper en la comunitat científica, què creu que fa falta per aconseguir major presència femenina en aquest àmbit?

A la Junta de la Societat Andorrana de Ciències hi ha 8 dones i 7 homes i, per tant, les dones són majoria mínima, però majoria. Crec que la societat hauria de valorar més l’educació i la recerca. A parer meu, és qüestió de posar més recursos a la formació per prestigiar-la. Les dones són el 50% de la població. De productors hem passat a ser consumidors, ara crec que hauríem de passar a ser una societat de creadors, segons les nostres capacitats, però per assolir-ho fa falta defensar uns valors que ara no estan de moda, que és l’esforç, l’estudi, l’aprenentatge i la solidaritat.

Ha rebut diferents reconeixements institucionals, un d’ells l’”Encomienda de Número de la Orden del Mérito Civil”, que concedeix el rei d’Espanya, Felip VI. Què significa això per a vostè?

És un reconeixement al treball fet per la SAC, durant aquests últims anys. No és un premi únicament per a mi, per ser la presidenta, sinó per a tots els que formen part de la Societat Andorrana de les Ciències. En molts dels actes realitzats, els conferenciants i ponents eren espanyols, procedents dels diferents territoris, i gràcies a les bones relacions que mantenim amb ciutadans espanyols i centres d’estudis, institucions i associacions d’aquest país, especialment en els darrers 20 anys, vam poder rebre aquest reconeixement institucional.

Què li fa falta a Andorra per equiparar-se als països del nostre entorn en matèria de recerca científica?

Tenir estudis acadèmics superiors, com ara universitats, això ajuda. El tema de les ciències experimentals costa més perquè, és clar, fer experimentació vol dir més recursos econòmics i instal·lacions apropiades. A Andorra, amb la recerca històrica, ens podem equiparar amb qualsevol país gran, perquè el país té una història apassionant i molta documentació que fa possible la recerca. Però, en el tema de recerca experimental costa més, perquè també hi ha una limitació d’espai. La recerca en temes digitals es podria considerar una opció, ja que es necessita molt poc espai, material i aparells. Quan jo feia la meva etapa de recerca, hi havia unes instal·lacions que eren cares de mantenir, tot això no s’improvisava. Penso que,
per a segons quin tipus de recerca, encara no tenim recursos suficients ni d’instal·lacions,
ni econòmics, ni potser humans.

I, si es destinessin més recursos, creu que la gent jove que ha estudiat aquest àmbit es quedaria al país i no optaria per desenvolupar la seva activitat professional fora de les nostres fronteres?

Tot depèn de la disciplina que hagis estudiat perquè, segons quin sector, desenvolupar aquí la professió és impossible. Malgrat que és possible formar-te fora i tornar al país, tot dependrà del que vulguis fer amb la teva vida. Les feines, avui dia, no són per sempre. Abans, la gent anava a treballar a la fàbrica i es jubilava a la mateixa fàbrica, i no es bellugava. Actualment, la globalització ha fet que qualsevol pugui estudiar diferents disciplines o matèries i anar a qualsevol lloc del món. Però després, si té ganes de tornar a casa i fer que els seus fills creixin i es formin en un país bonic per viure-hi, sa, i a peu de la natura, també ho hauria de poder fer. No sempre estaràs treballant en allò que t’has format. Aquí hi ha hagut doctors en microbiologia que han anat a treballar a un banc, perquè en aquell moment els hi ha interessat poder viure a Andorra. La metodologia científica no es redueix a un sol àmbit d’aplicació, el mètode es pot utilitzar per a un altre tipus de treball professional.

L’entrada al Patronat de la Universitat Catalana d’Estiu us permet lluitar més pel reconeixement de la nostra llengua i la nostra cultura o per les nostres senyes identitàries com a país?

Bàsicament, vam entrar a la Universitat Catalana d’Estiu per parlar d’Andorra, fora d’Andorra, i per donar a conèixer el país als nostres veïns. Des de fa molts anys participem en l’homenatge que es fa a la tomba de Pompeu Fabra, al cementiri de Prada, perquè va ser un enginyer capaç d’aplicar el seu pensament científic a la llengua. Va classificar, va ordenar la gramàtica, el vocabulari i la forma d’escriure les paraules, tot aplicant el mètode científic. I, amb aquest mètode, encara funcionem nosaltres. Andorra té una responsabilitat, perquè la nostra llengua oficial és el català i, per tant, s’hi està treballant des de les institucions i des d’associacions culturals, per la llengua i perquè les persones que han vingut de fora, i no tenien la llengua catalana com a llengua materna, la puguin aprendre i utilitzar. La llengua catalana és l’expressió d’una cultura i unes identitats determinades, i nosaltres estem orgullosos de poder ser-hi allà i representar Andorra.

Durant la seva trajectòria com a presidenta, quants actes ha organitzat?

Els organitzem entre tots, però tenim més de 2.500 articles publicats, entre comunicacions i conferències.

Ja està jubilada, però continua treballant, i no cobra res a la SAC per la seva tasca. Què
és el que l’impulsa a continuar?

D’una banda, perquè continuo aprenent, perquè la vida de les persones és un continu aprenentatge. Seguim aprenent coses diverses que han anat sorgint amb els anys. Quan vaig estudiar farmàcia, la meitat del que estudien ara encara s’havia de descobrir i, per tant, he continuat formant-me. Penso que la formació és important per la vida de les persones. A mi m’interessa seguir aprenent i posar a l’abast d’altres persones activitats que considero interessants de saber. Les activitats de la SAC són gratuïtes i qualsevol persona hi pot anar.

Què es necessita per ser soci de la SAC?

Per a ser soci de la Societat Andorrana de Ciències no necessites tenir cap currículum brillant, només has de tenir interès per saber encara més. Doncs t’inscrius, i això et permet tenir accés a totes les publicacions i participar en l’elaboració i realització dels projectes de la SAC, i participar en tots els actes, que són oberts a tots els públics. I, si no hi pots anar, com que els enregistrem i els pengem a YouTube, els pot mirar després.

De quina manera l’associació treballa per atraure gent jove?

Intentem que totes les nostres activitats arribin a la gent jove. Les xarxes socials potser no són ben bé el nostre fort, però tenim presència i crec que, de mica en mica, hi ha gent jove que s’interessa per aquests temes. També n’hi ha que no s’interessen, però també hi ha gent gran en la mateixa situació. Tot i això, cada vegada hi ha més persones amb ganes de participar i de veure què és el que fem, però això és al lliure albir de cadascú.

Quanta gent actualment és sòcia de la SAC? S’ha de fer alguna aportació?

Sí, actualment comptem amb 320 socis i la quota base són 22 euros l’any, a nivell voluntari el que es vulgui. No tots venen a les activitats presencials, però sí que ens van seguint, busquen els llibres, els demanen o s’ho miren per internet.  Tenim persones de totes les edats, dones i homes, de carreres universitàries o monitors d’esquí, però també de qualsevol altre tipus de professió. Sens dubte, tots són una font de riquesa, perquè el millor del país són les persones que hi habiten.

La Societat Andorrana de les Ciències compta amb suport financer  per desenvolupar les seves activitats?

Tenim suport financer de diferents institucions i entitats del país. Tenim el recolzament del Govern d’Andorra, tenim convenis amb el Ministeri de Cultura i amb el Ministeri d’Educació. El Ministeri d’Afers Exteriors hi col·labora també amb una activitat puntual a l’any. Compten amb el suport dels socis que paguen la seva quota anyal, també amb alguns patrocinadors i mecenes privats, que no volen donar-se difusió, però que hi col·laboren. Tot i així per l’activitat que es desenvolupa queden justos. A més a més, tenim aportacions de l’exterior, de l’Institut Ramon Muntaner, de la Diputació de Girona i altres recursos per a projectes concrets en l’exterior, en aquest cas, de les Trobades Culturals Pirinenques. Totes les activitats que desenvolupem a la SAC necessiten recursos econòmics, però també recursos humans. Igualment és important de tenir les idees adequades i saber-les convertir en projectes realitzables.

Quins són els objectius de la Societat Andorrana de Ciències a mitjà i llarg termini?

El nostre objectiu és poder tirar endavant els projectes fixos que tenim cada l’any. Amb el nostre esforç, hem aconseguit portar congressos i col·loquis d’estudis transpirinencs al país, que es fan en diferents llocs, també les jornades d’Etnobotànica dels Països Catalans o el Congrés Català de Filosofia. Participem en diferents activitats, però tenim molt clar quina és la nostra disponibilitat i els nostres recursos per créixer. De moment, la voluntat és seguir com hem fet fins ara. Ampliar potser en algun projecte nou que es pugui presentar, però tenint en compte les limitacions, ja que no podem créixer indefinidament amb els recursos fixos que tenim. Necessitaríem disposar de recursos estables suficients i més persones o més dedicació voluntària per noves activitats. Així i tot, la veritat és que estem molt contents de la rebuda que té l’associació quan demanem col·laboració.

Quina és la pròxima activitat que organitza l’entitat?

Estem preparant la Diada Andorrana de Prada, la 36a pel 19 d’agost,  on parlarem d’Andorra i la desigualtat. També estem preparant la publicació de la Diada de l’any passat, que era l’Àrea funcional Andorra Pirineus. I les 20es Trobades Culturals Pirinenques al monestir de Sant Pere de Rodes el 28 d’octubre sobre La protecció del territori pirinenc. La publicació de l’edició anterior feta a Matamala sobre Els recursos naturals del Pirineu. I la publicació del 38è cicle de conferències, els 15ns Debats de recerca i  el volum 11 dels Papers de Recerca Històrica.

Per tant, quin és el posicionament de la SAC pel que fa a l’Acord d’Associació?

El posicionament de la Societat Andorrana de Ciències és apolític. La SAC té com a  gran objectiu la divulgació i la generació de coneixement en el seu sentit més ampli. Després, la visió particular de cadascú és la que ha de prevaldre. Podem tenir com a molt la visió de la Junta, però no la de l’associació, perquè l’associació són aquests 320 socis i cadascú té el seu parer. Però, des del meu punt de vista, crec que l’Acord d’Associació ens pot donar oportunitats. Andorra ha crescut molt els darrers anys, i això vol dir que hem d’optimitzar les col·laboracions amb els territoris veïns i aquests formen part de la Unió Europea.

I en relació a Grífols, com a ciutadana i farmacèutica està a favor de la seva instal·lació al país?

Com a farmacèutica que ha fet recerca en l’àmbit de ciències experimentals, Grífols és una gran empresa que té laboratoris a tot el món. Una gran empresa no es pot permetre que hi hagi  errades de funcionament experimental, perquè això costa molts diners. Per tant, crec que les mesures de seguretat seran extremes i la seva instal·lació a Andorra pot fer un efecte crida perquè puguin venir altres empreses relacionades o vinculades i que puguin ser útils també per al país. Recordo que, quan estava fent recerca a la Facultat de Medicina, al Departament de Bioquímica, treballàvem amb isòtops radioactius, però es treballava amb seguretat. Per tant, el que s’ha d’exigir és que les mesures de seguretat siguin extremes. És clar que pot haver-hi una fuita, però també pot haver-hi una fuita radioactiva en qualsevol de les centrals que hi ha a França o Espanya, i també ens arribaria. La realitat és que qualsevol situació desconeguda fa una mica de por, però si les exigències estan en relació als riscos com és l’habitual, no té per què passar res.

Si es prenen les mesures necessàries, no hi hauria de suposar cap risc per a la població, no creu?

Les mesures les prendran perquè s’hi juguen els seus diners.  La instal·lació d’una empresa com Grífols al país penso que pot ser molt positiu. Tenim molts investigadors arreu del món relacionats amb la biomedicina que podrien tornar a Andorra gràcies a la seva instal·lació.

VIDA EN PARELLA I FILLS

Està casada actualment?

No, vaig viure 30 anys en parella. Tinc una molt bona relació amb ell, perquè tenim dos fills i malgrat estar separats encara som una família.

Té dos fills?

Sí, tinc dos nois. El Nil, que té 32 anys, i el Bernat, que en té 30. Tots dos viuen al país amb les seves parelles.

I com és la seva relació amb ells?

Molt bona. Penso que quan neixen els fills, venen sense llibre d’instruccions, tots els pares fem el que podem. Estic molt orgullosa dels meus fills i del que són com a persones. Són dos bons nois treballadors. I què s’ha de dir dels fills? Que els estimes.

Tenen bona relació amb l’àvia?

Sí!

La visiten sovint?

Sí, i ens parlem per WhatsApp sempre.

Encara no té nets, no?

No.

I li agradaria?

Això no depèn de mi, sinó d’ells. (Riu).

ÀMBIT PERSONAL

Com es descriu vostè com a persona? Com és l’Àngels fora de la SAC i de la farmàcia?

Penso que soc una persona perseverant. Quan tinc un objectiu, no em desanimo fàcilment, continuo. Tinc empatia pels problemes de les persones. Això és un gran valor quan treballes en una farmàcia, perquè sempre vindrà una persona amb una malaltia o el problema d’un familiar, i s’ha de saber escoltar, consolar i acompanyar.

A banda de la perseverança i l’empatia, quines altres virtuts té?

Això ho haurien de dir les altres persones, no? Perquè, a vegades, un es pensa que és d’una manera i els altres et veuen d’una altra. Crec que hi afegiria que soc una persona pacient.

I defectes?

Crec que el meu major defecte és voler fer massa coses en un temps limitat. Això no ho he après encara, però intento dosificar-me.

Considera que és fàcil o difícil viure amb vostè?

Sempre he intentat que sigui fàcil.

I es penedeix d’alguna cosa que hagi fet en la seva vida?

No, tot m’ha servit per acabar sent la persona que soc ara, al final tot t’acaba formant. Els bons moments et proporcionen alegria i els dolents acaben passant. A tothom li toca alguna cosa dolenta a la vida. No em queixo perquè els mals moments els he pogut anar superant, així és la vida.

I, si pogués fer marxa enrere, què faria que no hagi pogut fer fins al moment?

No faria altres coses. Crec que dins de la meva professió de farmacèutica, que és el que he exercit durant molts anys, he pogut treballar en diferents àmbits. L’àmbit de la recerca, l’àmbit de les anàlisis clíniques, i he tingut la meva pròpia farmàcia. Potser, quan estava fent anàlisis clíniques, en què vaig fer un trekking al Nepal, a l’Annapurna, vaig tenir l’oportunitat de recórrer petits poblets, i vaig haver d’ajudar persones amb problemes de salut i la veritat és que m’hagués agradat tenir més coneixements per poder solucionar-los. Tothom pensava que portàvem metge, però era una farmacèutica i prou.

Té por d’alguna cosa?

No, no tinc por de res perquè, si ho puc solucionar ho solucionaré i, si no es pot solucionar,
tenir por tampoc em servirà de res.

I creu en el destí  o és incompatible amb la ciència?

Potser no és incompatible, però són dues coses diferents i segurament complementàries.
De vegades hi ha coses que són casualitats, que semblen casualitats, i l’atzar no sé si té tant a veure, però no hi ha una explicació científica, de moment, per tant, li concedim el dubte.

A nivell personal, quins són els seus  objectius de futur, a banda d’estar al capdavant de la SAC?

No hi estaré indefinidament a la SAC, ni fins que em mori, eh? Penso que, quan tingui més temps, m’agradaria viatjar als llocs que no he pogut conèixer perquè, abans de tenir la farmàcia i els fills, sí que havíem viatjat molt. També m’encantaria poder trobar-me més sovint amb els amics que tinc la sort que m’han acompanyat al llarg de la meva vida.

INQUIETUDS I HOBBYS

En el seu  temps lliure, què és el que li agrada fer?

En el meu temps lliure m’agrada esquiar, anar a la muntanya, llegir i, sobretot, fer fotos.
I potser, quan tingui més temps, em dedicaré a aprendre música!

Què és el que més llegeix habitualment?

Sobretot, el que es publica al país, també altres llibres de novel·les, però menys,
perquè necessites tenir temps per concentrar-te i seguir el seu fil conductor. En el meu cas, les novel·les són per a les vacances, així com la literatura andorrana i la literatura dels centres d’estudis amb els quals ens relacionem.

RESPOSTES BREUS: 

Menjar preferit: Les ostres d’Arès, la vila agermanada amb Canillo.

Beguda: Aigua, la més natural.

Un llibre: La vida descodificada de Craig Venter

Una pel·lícula: El curtmetratge Sergi Mas

Un actor o actriu: Meryl Streep

Mar o muntanya: Les dues coses. M’agrada molt la muntanya, però de tant en tant necessito veure l’horitzó, el mar.

Un viatge: El trekking a l’Annapurna

Un país per viure-hi: Andorra, molt clar.

Un somni: Que la gent trobi la manera positiva de viure. Penso que de vegades perdem el temps en petiteses i no valorem les coses importants, que són les que no es paguen amb diners.

TRAJÈCTORIA PROFESSIONAL:

• Analista clínica al Centre d’Anàlisis Clíniques i Diagnòstics Biològics, Escaldes-Engordany, des de juliol del 1982 al maig de 1987.
• Analista clínica al Laboratori d’Anàlisis Clíniques Altimir, Sant Julià de Lòria, des del maig al novembre del 1987.
• Farmacèutica titular a Canillo (Farmàcia Abarset) des de desembre del 1987 fins a octubre de 2020.
• Vocal de la Junta Directiva del Col·legi de Farmacèutics d’Andorra l’any 1991 i secretària de la Junta Directiva l’any 1994.
• Membre corresponent de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya des del 2016.