Xus Lluelles, l’essència de l’avinguda Meritxell

Xus Lluelles va néixer en plena avinguda Meritxell, un espai que interioritza com a propi i que sempre ha format part de la seva vida. Ha fet un treball sobre la història de l’emblemàtica avinguda, que li ha permès d’aflorar sentiments personals i vivències adormides, a banda del valor testimonial que aquestes “Memòries de la construcció de l’avinguda Meritxell” tenen per a la capital.

Fotos: McGrau

En què ha consistit el treball de recerca sobre l’avinguda Meritxell?

He fet un estudi històric de l’avinguda Meritxell que arrenca l’any 1930 i acaba el 1977, la vigília de la creació de la setena parròquia. El treball consta de diverses fases des del moment en què l’any 1930 FHASA decideix construir la carretera, una de les contrapartides per l’explotació de les aigües. L’avinguda Meritxell neix a la plaça Príncep Benlloch i va fins al carrer de la Unió. Constatarem que la infraestructura més important de l’avinguda és el pont de la Rotonda, que marca el límit de les dues bandes de la via.

Quins van ser els primers edificis?

De la part baixa, on jo vaig néixer, va ser la casa dels meus pares, l’actual número 108, just al davant del Leclerc, abans Hiper Andorra. En aquell moment, la part baixa de l’avinguda eren els afores d’Andorra la Vella.

“L’avinguda Meritxell, a escala local, és el paradigma de l’evolució del país”

Quan es bateja com avinguda Meritxell?

El nom es comença a utilitzar l’any 1951. Fins llavors tothom l’anomenava la carretera d’Escaldes, però el nom no es fa oficial fins a l’any 1960. L’avinguda té dues parts diferenciades: la part alta, que acaba al pont de la Rotonda, i la part baixa que va fins al carrer de la Unió. Són dues parts que es desenvolupen a ritmes diferents, primer ho fa la part alta i posteriorment, la baixa. A partir dels anys 60 es van equilibrant. Al principi, es preferia la part alta per obrir negocis, mentre que la part baixa tenia un aire més de carretera, menys comercial. No oblidem que estem parlant de la carretera general de França, que ho va ser fins a l’any 2005. Abans el quilòmetre 0 era a la plaça Benlloch, i després aquesta denominació va passar a la rotonda de la carretera general, a l’avinguda Tarragona.

Aquest treball es va presentar durant la Fira d’Andorra la Vella, una exposició que va ser molt visitada. Esperava aquesta reacció?

La veritat és que sí… perquè el tema és molt interessant; a escala local, és l’exemple de l’evolució del país. El que era una carretera on no hi havia edificacions a les bandes, es va anar convertint a poc a poc en un carrer comercial, primer amb comerços als baixos de les cases i quan hi va haver el boom, es van començar a fer galeries i centres comercials. És el paradigma del creixement del país. Aquesta avinguda és el resultat de la col·laboració entre els particulars i el sector públic. La suma dels dos sectors dona com a resultat la realitat d’avui en dia. Si en el seu moment el Consell General no hagués decidit invertir en la construcció de la caserna de bombers i l’edifici de l’STA, gairebé al límit amb Escaldes, aquella zona hauria tingut problemes per desenvolupar-se. Es va voler situar aquestes infraestructures entre les dues zones per facilitar-ne el progrés; la part alta de l’avinguda Meritxell creix sota la influència de la zona de la plaça Benlloch, com a continuació del centre històric. Pensa que als anys 30, Escaldes estava molt més desenvolupat que Andorra la Vella. Si un volia ambient, calia anar cap a Escaldes! Curiosament, era la localitat on hi havia els hotels i l’aigua termal, era el lloc més atractiu.

“Aquesta avinguda és el resultat de la col·laboració entre els particulars i el sector públic”

Quan es comencen a construir els centres comercials?

El 1948 es van obrir  els Establiments Pyrénées i el Roca Ribes, el 1955, l’any següent, la Granja Roca, el Banc Agrícol… entre molts altres establiments. Són inversions privades que fan de motor, marquen la direcció del creixement i impulsen l’economia del país. La part alta es converteix en el territori de les galeries comercials, les Galeries Meritxell van ser les primeres i se’n van fer moltes altres, les Galeries París, les Galeries Reig, les Galeries Principat o les de l’Hotel Montserrat. Pel que fa a la part baixa, en aquell moment està dominada per les estacions de servei i els càmpings, una zona més poc definida.  Quan la part alta ja estava saturada de comerços, l’activitat es va anar desplaçant cap a la part baixa, sobretot en l’àmbit dels grans magatzems, ja hi havia Roca Ribes, es va construir el Prisunic, l’Hiper, el Feners i l’Escale.

Quant temps ha treballat en aquest estudi?

Prop d’un any. Hi he dedicat moltíssimes hores, m’agrada complir amb els terminis i que el resultat sigui satisfactori.

Què és el més sorprenent que ha descobert?

La meva memòria comença a la dècada dels 50. Tinc molt interioritzat tot el que es relaciona amb l’avinguda. Mira, el treball coincideix amb la mort de la meva mare, que va fer que remogués calaixos i trobés molts papers. Per exemple, va caure a les meves mans un sobre adreçat als meus pares, on hi havia com a adreça “Casa Lluelles. Carretera d’Escaldes”. Ja era la dècada dels 60 i en cap moment hi figurava el nom de l’avinguda Meritxell…

Com veu el futur de l’avinguda Meritxell?

Jo hi vaig néixer i li tinc un afecte especial… La part baixa és el meu barri, per això em va doler tant quan van enderrocar l’edifici de l’STA i el de Bombers, perquè formaven part del meu paisatge. Potser no tenien valor patrimonial, però sí un gran valor històric. Va ser la primera central automàtica de telèfons, tota una revolució! Responent a la teva pregunta, et diré que estic convençuda que l’avinguda seguirà adaptant-se als canvis de cada època, com ha fet sempre. Ara la novetat és la zona per a vianants, que ja es confon amb Escaldes. És una gran cosa que afavoreix el comerç i està en línia amb les grans ciutats europees.

___________________________________________

La Xus Lluelles Larrosa neix a l’avinguda Meritxell d’Andorra la Vella el 5 de setembre de 1953. Va a l’escola de les monges de la Sagrada Família i després a l’INEM. Marxa a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Saragossa on coneix el Lluís García, que havia de convertir-se en el seu marit. Es casen i s’instal·len a Andorra, on el 1989 neix la seva filla Eva, que avui té 30 anys. Aquell mateix any presenta la seva tesi doctoral, que mereix una menció Cum Laude. Ha dedicat tota la seva vida a escriure sobre els aspectes socials i econòmics del segle XX i ha estat 17 anys professora d’Història Andorrana. Actualment és professora col·laboradora de la Universitat d’Andorra on imparteix l’assignatura Història econòmica de l’Andorra contemporània, sobre la qual ha fet un manual conjuntament amb la seva filla, que s’ha ocupat de la part del segle XXI.  La lectura i els viatges són les seves principals aficions, al costat de l’equitació i l’esquí.