Xavier Espot, el facilitador

El cap de Govern més jove de la història del país ha aconseguit la investidura gràcies a l’adopció de la cultura dels pactes, habitual a les democràcies veïnes però gairebé inèdita al Principat. De tarannà conciliador i sempre amb el somriure als llavis, Xavier Espot té al seu davant reptes cabdals per al futur d’Andorra.

Fotos: César De Pablos

En algun moment de la seva vida havia dit “jo seré cap de Govern del meu país”?

No… ni de petit, ni de jove ni tampoc d’adolescent ni en la meva primera etapa professional.  

A partir de quin moment la idea va anar prenent forma?

A mesura que em vaig anar implicant políticament. Vaig començar la primera etapa política des d’una vessant eminentment tècnica, quan vaig ser secretari d’Estat de Justícia i Interior. Jo era batlle i havia demanat una excedència, la idea era retornar a la meva plaça, un cop hagués implementat les reformes que considerava necessàries per a l’administració de Justícia. Quan va plegar el Marc Vila, em van demanar de substituir-lo en el càrrec. Això va fer que m’anés endinsant en la gestió política del país.  

Va ser en aquell moment doncs?

Penso que sí; jo sempre havia tingut la vocació del servei públic, i quan vaig anar entrant en política, vaig constatar que precisament era des de la política que es podia incidir més eficaçment en la resolució dels problemes del país.   

La seva joventut és un avantatge o un handicap?

Ser jove té avantatges i inconvenients. Pertanyo a una nova generació de polítics amb una perspectiva diferent sobre determinats debats de la societat com per exemple la qüestió de la igualtat de gènere, la de la transició energètica i la lluita contra el canvi climàtic, tot i que amb això no vull dir que les persones d’una altra generació no puguin defensar aquests temes. D’altra banda, les funcions d’un cap de Govern requereixen molta energia i dedicació, i això és més senzill quan un és jove. Reconec que tinc una experiència de només 7 anys en política, cosa que he de suplir recorrent al consell de persones del meu partit que m’aporten una visió complementària que aprecio. D’altra banda, de cara als ciutadans que em veuen massa jove per dirigir el país, intento transmetre’ls el meu tarannà de seriositat i rigor. 

“Pertanyo a una nova generació de polítics amb una perspectiva diferent sobre temes com la igualtat de gènere.”

Vostè és fill de ministre, servien política a tots els àpats de casa?

Ui no… (riu). Precisament, tant el meu pare com jo hem volgut separar sempre l’esfera professional i política de l’esfera familiar. Aquesta tasca requereix tanta dedicació i capteniment que en els pocs moments de trobada familiar de què disposem, evitem parlar de política. 

Ha estat educat en la igualtat de gènere?

Sí, i tant! He viscut sempre la igualtat a casa, el meu pare assumia gran part de les tasques domèstiques, sovint cuina ell, sap perfectament portar una casa. Els meus pares van estudiar a França en una època de llibertat i ho van traslladar a la seva vida familiar i així ens van educar a la meva germana i a mi. 

Com va dormir el dia de la seva presentació pública com a candidat?

La veritat és que molt pla. Portava tant cansament acumulat i molts nervis perquè aquell acte era important i no sabia com aniria. Al final va ser un èxit i em vaig poder relaxar!

I la nit de les eleccions?

Més preocupat… No vaig dormir tan bé, tot i que estava satisfet pel bon resultat que vam fer. Hi havia una sèrie de factors que ens podien haver abocat a una derrota, hi havia aliances, la dreta estava molt dividida i portàvem un desgast important de 8 anys. A la vista dels resultats, lluny de la majoria absoluta, veia venir unes setmanes complicades per aconseguir articular un govern estable. Tenia clar que érem l’única opció per formar Govern.  

En algun moment va témer que tothom s’aliés perquè Pere López fos cap de Govern?

No, perquè no tenia sentit. Ajuntar la dreta conservadora, l’espectre liberal i el socialdemòcrata, no era viable, la ciutadania no ho hauria entès. Havíem guanyat les eleccions i havíem de formar Govern.  

Hauria preferit pactar amb Tercera Via que amb Liberals d’Andorra?

No ho hem negat mai… Inicialment vam privilegiar l’opció Tercera Via per diversos motius. Els liberals havien pactat amb el PS, cosa que no ens donava garanties, mentre que durant l’última legislatura, en determinades qüestions, Josep Pintat ens havia donat suport. Necessitàvem garanties d’estabilitat perquè el país té grans reptes en els propers anys. Tercera Via no ens oferia aquestes garanties, cosa que sí que van fer els liberals, amb una mà estesa a posar en peu un programa comú i una governabilitat sòlida, a canvi d’entrar al Govern.  

I això és innovador a Andorra, on la política de pactes era gairebé inèdita. Precisament és el que va acabar amb el govern de Jaume Bartumeu…

Va fracassar pel fet de governar en solitari malgrat no tenir majoria absoluta. Hem de tenir sempre la història com a referència, perquè t’ajuda a dibuixar escenaris de futur. Vam viure l’experiència de l’Òscar Ribas i la del Jaume Bartumeu, que va dimitir tot i tenir 14 consellers. Nosaltres en teníem 11! No podíem pretendre governar en solitari de cap manera, era una aposta massa arriscada en aquest moment on tenim grans reptes que requereixen majories sòlides i estabilitat.  

“Governar en solitari era una aposta massa arriscada en un moment de grans reptes que requereixen majories sòlides i estabilitat”. 

El fet que el Govern sigui paritari, és volgut?

Sí i no… Volíem una sindicatura, un grup parlamentari i un govern paritari.  

La sindicatura no ho és!

Volíem que com a mínim hi hagués tantes dones com homes. Però al final, el sistema de quotes mereix debat i reflexió, perquè s’ha demostrat que es pot aconseguir una representació important de les dones en els càrrecs de responsabilitat sense “a priori” ni quotes prèvies. S’ha fet de manera natural, a la sindicatura hi ha una majoria aclaparadora de dones, al nostre grup parlamentari hi ha 8 dones i 3 homes, tenim un Consell General paritari, sense haver establert quotes, i al Govern, hi ha el mateix nombre de dones que d’homes. Hem anat a buscar les persones més vàlides per a cada càrrec. 

Tirarà endavant l’organisme de suport a les dones que vulguin avortar?

Tenim la ferma voluntat, sense posar en risc el nostre sistema institucional, de trobar un encaix al reconeixement real dels drets de les dones. És una bona solució de compromís per al moment actual, que no ho és a cent anys vista. Ara estem estudiant els protocols i els mecanismes per no contradir l’actual ordenament jurídic.  

No es pot considerar com una mena de trampa per donar la volta a la Constitució?

Per això necessitem els avals jurídics i tècnics, però jo crec que no. La Constitució protegeix el dret a la vida en totes les seves fases i d’aquí en deriva la penalització de l’avortament. Considero que és factible crear un servei per a les dones que lliurement han pres la decisió ferma d’avortar, que no vol dir un servei per induir les dones a avortar. Hi haurà professionals que orientaran les dones sobre el lloc més idoni per practicar els avortaments en tota seguretat. 

Aquest servei serà només per a l’avortament?

El servei ha d’anar més enllà, per exemple, donar suport psicològic a les parelles que tenen problemes en la reproducció assistida o per acompanyar les dones que no volen tenir el fill i no volen avortar, per poder activar un procés d’adopció. I per les dones que vulguin avortar, hi trobaran un equip complet amb un metge, un psicòleg i un treballador social per donar suport a la dona i a la seva família en aquest procés traumàtic i per ajudar-la en tot el que pugui necessitar, també en qüestions com ajudes a l’habitatge o a l’alimentació. Igualment, la intenció és brindar assessorament en salut sexual i mètodes anticonceptius. És una necessitat de país, tenim una mancança en aquest sentit. 

La CASS pagarà els avortaments? 

Ara això no és possible, el nostre ordenament jurídic penalitza l’avortament. És difícilment justificable reemborsar un acte mèdic d’aquestes característiques, ni aquí ni a l’estranger. 

Quins són els temes de país que més li preocupen?

L’aproximació a Europa és un dels temes que més preocupen la ciutadania, tot i que genera esperances arran de la diversificació de l’economia, també s’obriran moltes portes de cara als estudiants… crec que la UE és un dels temes majors que tenim sobre la taula. D’altra banda hi ha preocupació per la qüestió de la sostenibilitat del sistema de pensions, tothom sap que a 10-15 anys vista s’hauran esgotat les reserves i cal adoptar mesures valentes per garantir les pensions dels nostres fills i nets. Un altre dels problemes socials és el de l’habitatge, que hem frenat temporalment, però el problema de fons no està resolt.  

S’ha incrementat el nombre de secretaris d’Estat i de funcionaris, tot això pesa molt en la despesa pública…

Hi ha més secretaris d’Estat que en l’última legislatura, però si es mira el global de la despesa, s’ha reduït, perquè s’ha eliminat càrrecs de relació especial i també direccions generals. Hem creat la secretaria d’Estat d’Afers Europeus, crec que el tema s’ho mereix, així com la secretaria d’Estat de Participació Ciutadana i Igualtat. Crec que no es pot fer una valoració merament quantitativa. 

“Considero que és factible crear un servei per a les dones que lliurement han pres la decisió ferma d’avortar.” 

Es preveuen canvis a curt termini a Andorra Turisme?

Imagino que es refereix a Betim Budzaku, que ha fet una gran feina en els últims anys, amb un increment clar de visitants. La ministra de Turisme ho ha dit de manera molt clara: només es reemplaçarà algú si no hi ha una persona que el substitueixi que sigui igual o superior. Si una cosa funciona, no s’ha de canviar. 

El retard en la implantació del GPS a l’aeroport de la Seu ha estat una decepció…

Hi ha un cert sentiment de frustració i impaciència. Després de la conversa amb el ministre Ábalos, jo soc optimista, ells volen tenir totes les garanties de seguretat, serà el primer aeroport d’Espanya amb aquest mecanisme i és normal que vulguin anar pas a pas. 

I què hi ha de l’aeroport a Andorra?

Són dues infraestructures compatibles, la nostra aposta ha de seguir sent per a les dues instal·lacions. L’estudi sobre un aeroport a Andorra està en fase embrionària, cal veure com evoluciona. 

Què és el que més li està costant en la seva vida personal el fet de ser cap de Govern?

Potser el plus de disponibilitat i de compromís que exigeix el càrrec. He d’assistir a molts més actes, cosa que faig a gust. Ara arribo a casa prou tard, i això em demana una adaptació del meu ritme de vida a la nova situació.   

________________________________________________________

Xavier Espot Zamora neix el 30 d’octubre de 1979 a Escaldes-Engordany. Estudia a l’Escola Francesa d’Escaldes-Engordany i després va al Lycée Comte de Foix. Es llicencia en Dret a ESADE, a la Universitat Ramon Llull, on fa també el màster en Dret i a la vegada enceta la llicenciatura en Humanitats també a la Universitat Ramon Llull. Entre el gener i el maig del 2009, treballa com a batlle en pràctiques al Tribunal de Grande Instance de Tolosa i als Jutjats de Primera Instància de Barcelona, abans d’incorporar-se a la Batllia d’Andorra. Entra al Govern el 7 de novembre del 2011, sota el primer mandat d’Antoni Martí, com a secretari d’Estat de Justícia i Interior i el 25 de juliol del 2012 rellevar el ministre Marc Vila al capdavant de la cartera de Justícia i Interior. El 4 de gener del 2016 assumeix també la cartera d’Afers Socials. El passat 1 de març presenta la seva dimissió com a ministre per dedicar-se en exclusiva com a candidat de Demòcrates per Andorra a les eleccions generals del passat 7 d’abril. El 16 de maig es converteix en el cap de Govern més jove de la història d’Andorra. És solter i entre les seves aficions destaca la música clàssica, la lectura i la muntanya.