Raimon Díaz: “El Roc del Quer és un desafiament a la gravetat ”

L’enginyeria i la literatura es retroben en la persona de Raimon Díaz Mariño, autor del projecte del mirador del Roc del Quer. La història de la seva concepció i tots els passos que va fer fins a culminar l’obra, fa uns mesos va rebre el premi d’assaig a la Nit Literària Andorrana, que ja es pot trobar a les llibreries. Una bona idea per regalar per Sant Jordi.

Com neix el llibre?

En aquest llibre se m’han ajuntat la vocació i la professió; és a dir, l’escriptura i l’enginyeria. Explico com va néixer la idea del projecte del mirador del Roc del Quer, a partir del moment en què l’empresa en la qual treballo va decidir presentar-se al concurs que va convocar el comú de Canillo. És una obra especial, que implica sentiments, vivències, sensacions, natura… Tot això em va motivar a escriure’n la història. Vaig deixar d’escriure una novel·la que tenia en curs per consagrar-me al Roc del Quer.

Estàs escrivint una novel·la?

Sí, ja tinc dos llibres publicats anteriorment, “Andorra al 2020, una visió real de futur” i el poemari fotogràfic, “Mensajes del alma, para caminantes de la vida”. I ara em tornaré a dedicar a la novel·la…

Tornem al Roc del Quer… Com se’t va acudir la idea?

Quan hi vaig anar per primera vegada, un cop vam decidir participar al concurs, vaig quedar impressionat. Des del principi tenia molt clar que inclouria una escultura i literatura. Vaig contemplar aquell carener, els colors, les formes, vaig sentir l’olor de la natura… I em vaig inspirar de tot allò i tot va fluir.

“El voladís havia de fer levitar els visitants, que superessin les seves pors, que aconseguissin caminar sobre el buit, sobrepassar els límits!”

I va néixer la idea…

Sí, plantejava un desafiament engrescador, havia de ser una intervenció singular i respectuosa en un paisatge ubicat a 1.900 metres d’altura amb unes vistes imponents i una caiguda de 600 metres, un veritable vertigen. Durant el procés creatiu i un cop dibuixat el voladís, una nit encara rumiava com fer-lo més especial i l’escultura no parava de moure’s dins del meu cap, i me’n vaig anar a dormir. L’endemà vaig tenir clar on volia l’escultura, la vaig imaginar flotant al buit, separada de la plataforma. Havia de ser un observador, una escultura monumental asseguda mirant a Canillo. Al principi del treball, vaig buscar diverses fonts d’inspiració,  tals com la col·laboració inestimable de mossèn Ramon de Canillo, que em va fer descobrir coses molt interessants sobre la zona. També a Miguel Ángel González, un artista argentí establert a Lleida, a qui vaig demanar que em preparés uns dibuixos.

El vertigen és innegable…

Sí, havia de ser un voladís que fes levitar els visitants, que superessin les seves pors, que aconseguissin caminar sobre el buit, sobrepassar els límits! Per això hi ha una part del terra del voladís fet en vidre, per als més valents, i l’altra opaca per als que ho són menys. La barana és alta, per reforçar la sensació de seguretat, que permet al visitant una observació d’un paisatge impressionant.

Què expliques en el llibre?

Explico tot el procés, des dels primers dibuixos fins a les fotografies de l’obra acabada, amb el voladís, l’escultura i el museu. A través del llibre, tothom podrà copsar l’essència del projecte, tant des de la part del text com de les fotografies i els dibuixos.

A més et van donar un premi…

Sí, em vaig presentar a la Nit Literària Andorrana i em van concedir el Premi Sant Miquel d’Engolasters d’Assaig Literari. Em va fer molta il·lusió!

Hi vas sovint al mirador?

Almenys dos cops l’any, ja sigui per plaer personal o per ensenyar-lo a persones que no el coneixen. M’agrada anar-hi, és per a mi un acte d’agraïment…