Pol Moya: “Al Japó vaig donar tot el que tenia aquell dia”

Amb només 24 anys, ja compta dues participacions en els Jocs Olímpics. La primera va ser, ara fa cinc anys, a Rio de Janeiro i, l’última aquest estiu, a Tòquio 2020, en totes dues ocasions a la prova dels 800 metres. Si bé es va quedar a mig segon de rebaixar el rècord d’Andorra, que ja va establir ara fa dos anys, Pol Moya fa un balanç molt positiu de la seva actuació al Japó i ja té el seu punt de mira posat en l’Europeu i el Mundial de l’any vinent.

Text i fotos: Noelia Farias

Un mes després de participar en els segons Jocs Olímpics de la teva carrera esportiva, quin balanç en fas?

La veritat és que faig un balanç molt positiu. Sí que amb més perspectiva valores més tot el camí que has fet, valores tota la feina feta al llarg de l’any, que per a mi va ser més complicat, a causa de les lesions i, per no poder participar en alguns entrenaments, pràcticament fins dos mesos abans dels Jocs. Només el fet de poder anar-hi i participar, crec que ja va ser un gran mèrit. A més a més, crec que vaig deixar el nivell del país el millor que vaig poder, vaig donar tot el que tenia aquell dia. Per tant, faria un balanç molt bo.

Et vas quedar a mig segon de rebaixar el teu rècord d’Andorra. Ho veus com una oportunitat desaprofitada?

Sí que m’hauria fet molta il·lusió veure les inicials de rècord nacional (NR) al marcador de l’estadi, però batre el rècord del país i el rècord personal en uns Jocs no és gens fàcil, perquè no es tracta només de córrer, al cent per cent, també mana el component tàctic, que pot variar molt d’una cursa a una altra. No va ser una oportunitat desaprofitada, però sí que m’hauria fet molta il·lusió poder rebaixar el meu rècord d’Andorra i sé que estava capacitat per fer-ho.

Després d’uns mesos complicats per un edema en un peu, vas poder fer una molt bona preparació amb el grup del teu entrenador, Arturo Martín, a Madrid. Els Jocs et van arribar en el millor moment o t’hauria agradat tenir encara una mica més de temps de preparació?

Sí que m’hauria agradat fer la mínima i un parell de competicions més abans d’anar als Jocs. És cert que  la lesió al peu no em va permetre competir, i vaig anar una mica just de temps, però sí que estava en forma. No obstant això, sí que m’hagués agradat anar amb aquell punt extra que et dona la competició.

En el teu grup també s’entrena l’atleta espanyol Adrián Ben, que va ser cinquè a la final dels 800 metres. És un bon referent per a tu?

La veritat és que m’omple d’orgull poder entrenar amb l’Adrián i, sobretot, estar allà als Jocs i poder-lo ajudar. El dia abans de la seva semifinal vam estar junts i, el dia abans de la final, vaig poder veure’l. Va ser una alegria molt gran que ell fos cinquè en aquests Jocs.

Amb 24 anys, aquesta ha estat la teva segona participació olímpica. Vas marxar de Tòquio amb millor regust que als Jocs de Rio de Janeiro?

Crec que no, jo crec que a Rio de Janeiro el regust va ser millor, perquè eren els meus primers Jocs, suposo que la il·lusió mai és la mateixa quan et passa una cosa per primera vegada, que quan repeteixes. Recordo que als Jocs de Rio em vaig quedar a una dècima de fer el rècord d’Andorra, que tenia aleshores. Les expectatives potser no eren tan altes com ara, crec que és el component principal, però sí que ha estat una experiència molt semblant.

Com era la vida a la Vila Olímpica?

No era molt diferent d’altres Jocs, sobretot, perquè podíem relacionar-nos amb altres atletes, tot i que sempre mantenint la distància social. Si bé el menjador estava separat individualment, sí que podies parlar amb la resta de gent. Al final la vida a la vila era on menys diferència hi havia i on menys es notaven els efectes de la Covid-19.

Hi havia molta por als contagis?

Una mica sí, però no en excés, perquè al final estàvem tots controlats i fèiem tests cada dia. La veritat que el govern japonès i el Comitè Olímpic Internacional han fet una gestió  excel·lent de la pandèmia per evitar els contagis durant els Jocs.

Vau tenir moltes limitacions de mobilitat, vas poder conèixer alguna cosa de Tòquio?

No vam poder sortir de la vila en cap moment, només pujàvem a l’autobús que ens deixava dins de l’estadi i de l’autobús tornàvem a la vila. Ha estat tot molt limitat i no vam poder fer turisme ni conèixer res de Tòquio.

Has pogut seguir alguna altra competició durant la teva estada?

Vaig tenir la gran sort de poder anar a veure els Estats Units i Espanya de bàsquet i la final dels Estats Units contra França d’handbol, però res més. He hagut de seguir la resta per la televisió.

Amb tu estava el teu pare, Joan Ramon, que també et fa d’entrenador. Qui pateix més quan tens una competició, ell o tu?

Jo pateixo, però et puc dir que ell pateix una mica més que jo, sobretot en competicions molt importants, com aquesta última.

Se’n va parlar molt de la representació d’Andorra, amb només dos esportistes, després de la decisió del COA de no aprofitar les invitacions en natació. Tu has participat amb una invitació en atletisme. Creus que s’han d’aprofitar més en el futur?

La meva opinió és que s’han d’aprofitar totes les invitacions que tinguem, però sempre amb  criteri i cap. No es pot anar de vacances a uns Jocs Olímpics. Al final, jo ho tic molt clar i, de fet, si hagués considerat que no estava en una forma adient, o no estava capacitat per representar al país,  seria el primer que hauria renunciat a anar-hi. Per altra banda, sí que crec que s’hauria d’aprofitar les places i intentar guanyar experiència entre els atletes d’elit.

Com encares la pròxima temporada? Quins seran els teus objectius?

Uns dels objectius, per a la temporada vinent, és l’Europeu de Munic, on crec que ho podré fer molt bé, així com el Mundial d’Eugene, als Estats Units, que és un lloc al qual li tinc molta estima, perquè allà va ser la meva primera internacionalitat. És un lloc al qual m’encantaria tornar a competir en les seves pistes.