Òscar Ribas ostenta el rècord mundial d’haver estat elegit cap de Govern en quatre ocasions en un termini de poc més de 10 anys. Primer cap de Govern de la història, és la gran figura política de l’Andorra d’abans i després de la Constitució, on hi va jugar un paper cabdal. Avui, als seus 82 anys manté una intensa activitat, i no ha abandonat el seu aire britànic i, a voltes, un xic sorneguer.
Respecte a la situació preconstitucional, s´ha consolidat l´estat de dret. Ara bé, els que vam mobilitzar-nos per una Constitució escrita, també aspiràvem al que dèiem, mal dit, a una Constitució econòmica, que suposés una obertura, una diversificació i un canvi de l´estructura pressupostària, excessivament depenent de dos sectors, el financer i el del tabac. La idea estrella, després d´assolir la Constitució era l´aproximació a Europa amb un tractat global i definitiu.
Han passat 25 anys, i encara no sabem si ens convé la proposta de l’associació. El 1998, amb el que també va ser cap de Govern, Jaume Bartumeu, vam visitar oficiosament -jo no tenia cap càrrec- el president de la UE, Jean-Claude Juncker, i encara que no era objecte de la visita, vam reclamar-li per a Andorra el mateix tracte que Liechtenstein. L´any 1993-94, des del Govern vam negociar l´entrada d´Andorra al Fons Monetari Internacional. Malgrat que les condicions eren molt favorables, l’ingrés no es va materialitzar per culpa nostra. No sabíem si ens convenia o no. 25 anys després, al fregar la catàstrofe conseqüència de la crisi del blanqueig tornem a negociar de nou, i encara no sabem si ens convé o no.
Esperem que aquesta vegada hi ingressarem. A meitats dels 90 ens plantejàvem planificar l’esdevenidor, amb el control del creixement poblacional. No es pot créixer fins a l’infinit sense sacrificar qualitat de vida. Hi ha un estudi encarregat pel Consell de finals dels 70 que diu que és evident que el ritme de creixement no pot continuar indefinidament i que la capacitat màxima d´Andorra és de 60.000 habitants, fins a un màxim de 120.000 completat amb turistes. És on som!
Com creu que s’hauria d’actuar en aquest sentit?
Retornant als debats dels anys 70 i 90, actualitzant, naturalment, els discursos i els informes. Quant a la diversificació econòmica està bé l´obertura a la inversió estrangera, però caldria ser més selectiu. No tota empresa que vol venir convé al país, i pel que llegeixo, se’n rebutgen d´altres que sí que convindrien.
Com veu la negociació que s’està fent amb la Unió Europea?
En primer lloc cal felicitar-nos. Sembla que ara sí que ens aproximarem a Europa. Les negociacions van per bon camí, i assolirem un tractat molt aproximat a les condicions de Liechtenstein. No tinc dubte que serà positiu per l´economia del país, encara que les economies particulars caldrà que sàpiguen adaptar-s’hi. Sembla que un dels problemes més importants és el tabac. Personalment, no crec que sigui un problema major, perquè la UE sap que un tractat internacional sempre és denunciable per les parts. És a dir que si els molesten activitats en el sector, o es lesionen drets comercials dels estats de la UE, sempre podrà denunciar-ho. La importància de la demora dels 30 anys en la qüestió del tabac és important però no hauria de ser concloent. Amb tractat o sense tractat, les condicions actuals no estan garantides
“No em penedeixo de res, avui tornaria a actuar com ho vaig fer el 1992”
Foto: McGrau
Acord d’associació o integració?
En el passat no era partidari de la plena integració per les condicions que implicava. Ara, constatant que el Tractat d´Associació suposarà assimilar el 70% de tota la legislació del mercat únic, em pregunto si no seria més oportú acceptar el 100% amb l’adhesió i gaudir dels avantatges de ser membre de ple dret de la UE i participar als òrgans de la Unió amb igualtat respecte als altres estats. Però la UE -diuen els seus tècnics- no està preparada per admetre els micro-estats. No cal doncs ni plantejar-se aquesta eventualitat. Haurem d’anar amb San Marino i Mònaco a una forma d´associació calcada a la de l’Espai Econòmic Europeu. I això no serà dolent.
Amb la perspectiva que donen els anys, avui tornaria a actuar com ho va fer el 1992?
Per suposat que sí. Dels grans plantejaments polítics no em penedeixo de cap d’ells. Tornaria a proposar-los tot sense excepcions.
Rellegeixo les entrevistes d’aquella època i el seu discurs és plenament vigent avui.
Fa 25 anys que parlem del mateix, diversificació econòmica, el model de turisme que ens caldria, low cost o el de potencial econòmic, si és sostenible un creixement de la població fins l´infinit, si cal assimilar als residents, reduir el deute públic, reestructurar el pressupost fent-lo més racional… Malauradament l´horitzó dels polítics és de quatre anys, el temps d’una legislatura o dues, com a màxim. I això no vol ser una crítica específica als nostres polítics en concret, passa arreu. Els polítics deixen poc a poc la política per transformar-se en funcionaris de l’Estat o dels partits.
Fins ara no és aquest el nostre cas, però pot ser-ho. Un altre aspecte que com a observador constato, és la tendència dels nostres polítics a copiar les actituds populistes de la teatrocràcia practicada per alguns polítics en un dels nostres països veïns. El principi que en “política tots si val” serà una afirmació per l´electoralisme, però no és un criteri polític vàlid. Com tampoc ho són les agressions verbals en els discursos o les desqualificacions personals que desprestigien la política. Quan ens preguntem per què la gent es desinteressa, no estaria de més incloure això en l’anàlisi. A casa nostra, amb menys teatrocràcia, i sense copiar estats més grans, guanyaríem en democràcia.
En algun moment de la seva vida política, es va sentir traït?
En absolut. Amb els que compartíem idees polítiques, les vam defensar fins al final amb totes les conseqüències. És veritat que puntualment vaig haver de pactar amb persones o grups polítics amb els quals no compartíem idees. I he de dir que en tot moment es va respectar escrupolosament els acords. Això m´ha permès mantenir, encara avui, una agradable relació personal amb tots ells.
Durant el seu mandat es van crear les transferències als comuns, com veu l’actual sistema?
Malgrat que desconec les propostes d´avui he de dir que aquella forma de repartiment era justa, i em sorprendria que se’n trobés alguna de millor. S’ha de tenir compte que es basava en el principi de solidaritat parroquial. Les parròquies més pròsperes havien de contribuir a les que d´alguna manera ho són menys. Crec que modificar el sistema de repartiment econòmic seria un error.
Considera que el sistema actual de parròquies té futur?
Amb tot el respecte per la idea “federalista“ he de dir que personalment sempre m´he considerat “centralista” Però en la situació actual, especialment per la davallada del que anomenem “identitat” em fa por canviar d´estructura.
I el sistema electoral?
Ara mateix estic estudiant la democràcia d’Atenes al segle IV aC, i coincideix que estic llegint el seu sistema electoral que després d´haver passat pel sistema electiu a les institucions en aquest segle de Demòstenes, van optar pel sistema de sorteig perquè consideraven que l’electiu era un sistema oligarca i el sorteig, més democràtic. Cal dir que aleshores Atenes tenia a l’entorn de 100.000 habitants, i els ciutadans amb drets polítics a l’entorn dels 30.000, no gaire lluny de l’Andorra d´avui. Això és pura anècdota que no vol dir que propicio un sistema per insaculació, sinó que vol dir que fa 2.500 anys el nostre sistema seria considerat com oligàrquic en el bressol de la democràcia.
A la Grècia del segle IV aC pel sorteig i la durada dels mandats, es preocupava que tots els ciutadans al llarg de la seva vida tinguessin dues vegades com a màxim un càrrec a l´administració política. Contestant puntualment a la seva pregunta diré que sóc favorable a un sistema electoral amb llistes obertes, i sistema majoritari en circumscripcions que poden ser parroquials o no. És a dir tornar al sistema preconstitucional o si es vol quelcom més “exòtic” per “copiar” el sistema vigent al Regne Unit.
“Sóc favorable a un sistema electoral amb llistes obertes, i sistema majoritari en circumscripcions que poden ser parroquials o no”
Foto: McGrau
Quin ha estat el millor moment dels seus mandats?
Sense cap dubte els anys 1982 al 1984 i tota la campanya per assolir l’adhesió d´Andorra a la UIT. Objectiu que no vam assolir per qüestions tècniques, però hi vam estar molt a prop. I ja a l´any 1993-94, les negociacions internacionals per assolir el reconeixement d´Andorra: el moment del referèndum de la Constitució del mes de març del 1993, i naturalment l´admissió a les Nacions Unides el mes de juny del 1993.
I el pitjor moment?
Li diré que han estat quatre. Possiblement sigui un record Guinnes haver estat quatre vegades elegit cap de Govern en tan poc temps, sense haver finalitzat cap dels mandats pels que vaig ser elegit.
Quin ha estat el personatge que més l’ha impressionat al llarg de la seva vida?
El president François Mitterrand, sens dubte. Vaig tenir amb ell una conversa a soles durant més d´una hora. Va ser un gran copríncep. Tenia un interès molt personal en Andorra, que coneixia perfectament. Em va donar consells molt savis. Actualment, com a membre del Club de Madrid he conegut Sadiq al- Madhi considerat pels seus un savi. Educat a Oxford, ha estat el darrer cap de Govern democràtic del Sudan, (1986 al 89), i imam, de la confraria sufí Ansariya. És interessant la seva opinió de com occident dona prioritat als drets humans i situa en segon lloc la dignitat de la persona, quan en la Declaració Universal dels drets Humans de les Nacions Unides, la dignitat va per davant dels Drets.
Com és un dia en la vida d’Òscar Ribas?
Els matins els dedico al cos i la tarda a l´ànima. Al matí em llevo entre les 6 h i les 7h, faig gimnàstica, seguida d’una caminada d’uns sis quilòmetres amb un màxim de 30 km a la setmana. Acabat l´exercici llegeixo la premsa. Les tardes les dedico a l’estudi per exercitar les facultats mentals, naturalment amb el propòsit secundari d´adquirir cultura. L´any passat vaig tornar a estudiar dret romà, que vaig completar amb l´estudi de la història del Cristianisme, fins el Concili de Nicea, l’any 325. No puc dir que ho he llegit tot, és impossible però sí que he llegit molt. Aquest any he començat amb la història de la democràcia a Atenes en temps de Demostenes, segle IV aC. He de dir que aquests dos exercicis del cos i de la ment són molt recomanables per a persones velles o de la tercera edat, com eufemísticament es diu ara.
Òscar Ribas Reig neix a Sant Julià de Lòria el 26 d’octubre de 1936. És llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona i immediatament després de la seva graduació universitària, s’incorpora als negocis familiars de banca i indústria, on arriba a ocupar els màxims càrrecs empresarials. Inicia la seva carrera política l’any 1971, en ser elegit conseller general, un càrrec que renova el 1974. Es distingeix per la seva participació en el moviment per a una profunda reforma institucional.
A principi de 1982 és elegit primer cap de Govern de la història d’Andorra, amb un programa polític centrat en una reforma econòmica i fiscal. Vista la impossibilitat d’aconseguir-ho, presentar la dimissió del seu govern el 1984. El 1990, després del triomf electoral del partit Agrupament Nacional Democràtic és novament elegit cap de Govern, amb novament la reforma econòmica i fiscal i l’objectiu prioritari de redactar la Constitució escrita, com a eixos del programa.
Les lluites internes entre constitucionalistes i contraris va derivar a l’autodissolució del Consell General l’any 1992 i la convocatòria de noves eleccions generals. De nou és elegit cap de Govern amb l’objectiu d’aconseguir l’aprovació d’un text constitucional, que va ser aprovat en referèndum popular el 13 de març de 1993. Elegit un cop més al capdavant de l’executiu, el seu programa econòmic i fiscal no prospera, perd la confiança i dimiteix el 1994. És doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears, la Universitat de Geòrgia i la National Academy of Sciences d’Azerbaidjan.
El 2010, va ser distingit per la República Francesa amb la Legió d’Honor en el grau de “commandeur”. Està casat, té cinc fills i sis nets. La seva principal afició és la lectura, sobretot temes clàssics.
