Núria Roca, feliç a la residència Clara Rabassa
La Núria Roca Reig va néixer el 4 de setembre de 1929 a Organyà. Després d’una caiguda, va ingressar a Clara Rabassa amb el seu marit, que va perdre fa tres anys. Es troba a gust a la residència, opina que hi ha grans professionals i els residents hi estan molt ben assistits.
Teniu fills?
Tinc dos fills, una noi i una noia. També tinc tres nets, dues nenes i un nen.
Com descriuria la seva vida?
Vaig néixer en una època molt complicada, ja que ben aviat vindria la guerra i això ens va marcar molt. Tampoc eren tan espavilats com són les generacions d’avui en dia, ja que no hi havia ràdio, ni televisió, ni teníem els mitjans que tenen avui en dia per aprendre moltes coses.
Com era la gent d’abans?
Era més natural, menys interessada i apreciàvem més les coses, avui en dia hi ha massa abundància de tot, les compres són compulsives i tothom es proveeix de coses innecessàries. Abans no hi havia seguretat laboral, havíem de conviure amb la incertesa i a l’hora de fer plans a llarg termini, només ens quedava confiar en la sort. Ens casàvem amb el poquet que teníem, però ara fan unes bodes espectaculars i es gasten un disbarat de cèntims, sort que els meus fills i els meus nets no són així. L’any 1939, quan jo tenia 10 anys, el pare va haver de venir cap a Andorra perquè les coses estaven molt complicades al poble i, des de llavors que soc aquí. He viscut moments molt feliços, he estat 60 anys amb el meu marit, fins que va morir, ara fa tres anys i, sense fer molt soroll, hem estat molt feliços.
“Valoro molt la seguretat d’estar ben atesos en tot moment”
Quin és el seu millor record?
Sens dubte, quan la meva filla va tenir la primera nena. Em vaig alegrar molt perquè va arribar després de 10 anys de matrimoni i després d’un any, també va arribar el nen. Van ser moments molt emocionants.
I el pitjor record?
Primer la mort dels meus pares, això em va marcar molt i després la pèrdua del meu home, aquests han estat els meus pitjors records.
Com va venir a la Residència Clara rabassa?
Ara farà sis anys, vaig caure i em vaig trencar el fèmur i com vaig tenir moltes dificultats per recuperar-me, ja que necessitava moltes sessions de fisioteràpia i, a més a més, tenia el meu home malalt amb Parkinson, vaig pensar que era la millor opció, ja que ens permetia estar tots dos junts, a la mateixa habitació.
S’hi troba a gust?
Sí, sens dubte, sempre hi ha coses que es troben a faltar, però aquí hi ha grans professionals i, a més estem molt ben assistits. Valoro molt la seguretat d’estar ben atesos en tot moment.
Aconsellaria altres persones venir a un centre com aquest?
I tant, pensa que jo podria anar a casa, però no el necessito, aquí tinc tot el que necessito. El personal és amable, atent i m’ajuden molt i, si tenim en compte que avui en dia, tant els fills com el nets treballen i no poden estar per tu, aquesta és la millor solució.
Un desig que li quedi per complir?
Vull tenir besnéts!
