Noemí Rodríguez, despullada i propera en ‘El que mai et vaig dir’

Entrevistar a una col·lega de professió sempre és un repte, però també una tasca agradable que ens il·lusiona. En aquesta ocasió, hem tingut el plaer de conversar amb Noemí Rodríguez, una gran periodista i millor persona, que es va estrenar com a escriptora en publicar ‘El que mai et vaig dir’, un llibre editat per Límits i que busca establir ponts per a servir de companyia al lector, a través de l’exploració dels sentiments més íntims i personals de l’autora.

Fotografia: Glop de Blau

El teu nom és familiar per a qui segueix la premsa i les xarxes socials, però no tant per a qui freqüenta les llibreries. A què sap el fet de tenir publicat un primer llibre?

Per a mi, és una sensació molt nova, perquè, tot i que és cert que escric a la premsa diària des de fa molts anys i tinc una columna al Diari d’Andorra des del 2008, aquesta aventura ha trencat amb tot el que havia fet fins ara i amb tot el que la gent havia vist de la meva obra. Era un canvi, un risc, però la veritat estic molt contenta del resultat.

També vas debutar signant llibres a Sant Jordi i vas ser una de les autores que més llibres hi va vendre. Com vas viure aquesta experiència que també et va permetre compartir espai amb altres autors consagrats?

Va ser tot un luxe compartir signatura de llibres amb autors i autores reconeguts del país com ara David Gálvez, Josep Dallerès, Joan Peruga… Em vaig sentir molt honorada, per una banda, però, per l’altra, també va ser una sensació molt bonica, perquè això d’escriure és una cosa que es fa més aviat en privat, d’una forma molt íntima, i vaig poder conversar amb el públic. Va ser molt gratificant. Era com viure un matí de Nadal en primavera! (riu).

En tenir contacte amb tants autors, algú va compartir amb tu les seves impressions sobre ‘El que mai et vaig dir’?

Normalment, quan la gent s’atansa a tu per parlar del teu llibre, és perquè els hi ha agradat o perquè ha tingut una experiència positiva. Sí que hi ha gent que s’ha sorprès en veure una faceta meva poc coneguda, però la majoria de les valoracions que estic rebent són molt positives i això m’il·lusiona.

Com va començar aquesta aventura d’escriure un lliure? Entenc que ‘El que mai et vaig dir’ parteix de diferents escrits que tenies guardats i que, al final, vas decidir compartir.

Tot plegat va començar ara fa uns quants anys quan Miquel Clua i Marc Miró, de l’editorial Límits, em van demanar escriure el pròleg de ‘Seahorse’, de Janice Pariat. En lliurar el pròleg, que era molt poc convencional, el Marc em va dir: “segur que tens més coses guardades”. Sí que tenia més escrits, però eren coses molt personals i no tenia cap intenció d’ensenyar-les, però, després de tant insistir, vam quedar i em va proposar publicar-les. Tot el mèrit és del Marc Miró, que em va convèncer i, a partir d’aquests textos, hi vam començar a treballar per a constituir una història que es va anar transformant en quelcom que no té res a veure amb aquells primers escrits, però que van servir de punt de partida.

“(Signar llibres a Sant Jordi) va ser com viure un matí de Nadal en primavera!”

Yvan Lara deia en la sinopsi del llibre que li resultava difícil encabir-lo en una categoria. No sabia si era un llibre de poesia, de microrelats o de píndoles autobiogràfiques. Tu el tens més clar?

(Riu). No ben bé. Segurament aquest és un dels trets més anecdòtics d’aquest llibre, que costa assignar-li una etiqueta. No és poesia, malgrat que hi ha gent que n’opina que sí. Per a mi, s’assembla més a un dietari, però tampoc no en té la fórmula tradicional d’aquest. Sí que explica una història, però al mateix temps és un llibre que narra microcontes que es poden llegir de forma autònoma. Dit això, crec que és un llibre de ‘mal etiquetar’, però les etiquetes tampoc són tan necessàries (riu).

Si haguessis d’explicar a un lector de què va ‘El que mai et vaig dir’, com ho faries?

‘El que mai et vaig dir’ és una història que parla del procés de transformació personal, d’aquells sentiments o sensacions que tots, d’una manera o altra, hem viscut al llarg de la nostra vida. Tracta també de com totes aquelles ferides, producte de les experiències que vivim, es transformen en cicatrius i es converteixen en testimoni d’haver superat una prova. És una història de creixement, de transformació, d’assumir el que ens toca i saber tirar endavant a la vida.

Sabem que ‘El que mai et vaig dir’ és una ficció, però d’alguna manera revela passatges personals o trets identitaris de la teva intimitat?

No és un llibre autobiogràfic. Com ja he dit en alguna altra ocasió, no és un llibre que parli de la meva vida, malgrat tot el que s’hi diu és veritat. Totes les emocions i sentiments són genuïns, però el context que es fan servir per a explicar-los no correspon amb la meva vida. Al final, el meu interès era poder compartir aquestes emocions i sentiments, perquè considero que són molt universals i perquè, tot i que les persones creiem que no ens assemblem gaire, vistes des de fora, la realitat és que sí que compartim els sentiments de tristesa, de no encaixar, frustració, ràbia, pena, insomni… Crec que he escrit des de l’àmbit més personal, el més ‘Noe’, per dir-lo d’alguna manera.

És una manera de sentir-te acompanyada…

I d’acompanyar al lector. Quan passem moments difícils en la vida o travessem situacions personals complexes, tendim a pensar que això només ens passa a nosaltres, així que el llibre potser és una manera de crear ponts entre les persones. Un fet que m’agrada molt és saber de gent que s’hi veu reflectida, que en el llibre descobreix sentiments que li resulten familiars, que tenim sentiments compartits.

És clar que van haver de lluitar per a convèncer-te de publicar les teves reflexions, però, una vegada decidit, et va costar o, contràriament, et va resultar un procés plaent?

T’he de confessar que, fa sis o set mesos, el llibre no s’hagués publicat perquè no tenia gaire clar el fet d’exposar-me, ja que aquesta és una obra molt emocional que et deixa la sensació d’estar despullada. Ha estat gratificant la possibilitat de connectar amb un altre, però també és cert que és una qüestió que en un moment m’ha fet sentir insegura. No va ser sinó fins al final del procés quan vaig tenir clar que havíem de tirar endavant. Tampoc no tenia clar que el llibre es publiqués, però mira’l… ja està! (riu).

Després d’aquest debut, consideres la idea d’escriure un nou llibre?

(Riu). No et diré que no, però encara és molt aviat per a pensar-ne. Estem treballant en la promoció d’aquest primer llibre, hem d’anar a Organyà, el setembre, i a la Setmana del Llibre, a Barcelona… encara ens queda recorregut i és molt aviat. També és molt important tenir alguna cosa a explicar i, quan n’hi hagi, ja se n’explicarà.

Com valores l’auge de la literatura feta al país, que s’ha traduït en un important nombre de publicacions i, fins i tot, en la creació d’una Associació d’Editors d’Andorra? A què atribuiries aquest fenomen?

Crec que estem en un moment molt dolç producte de la feina de formigueta que s’està fent durant els últims anys. No és casualitat o fruit d’un dia. Actualment, hi ha una feina incansable per part dels editors, de les institucions que han donat el seu suport i també per part dels autors que treballen perquè així sigui. Jo estic molt contenta de veure escenaris com el d’aquest Sant Jordi, amb quinze autors del país asseguts a la mateixa taula. Això és motiu d’orgull i cal incentivar-lo encara més.