Nahuel Carabaña: Medalla històrica per a l’atletisme andorrà

Nahuel Carabaña, atleta del club Playas de Castellón, es va convertir en el primer andorrà a guanyar una medalla de bronze, al Campionat d’Europa sub-23, en la prova dels 3.000 metres obstacles, que es va celebrar a Estònia. La seva pròxima fita té la vista posada en el Mundial 2022, on intentarà entrar per rànquing o fent la mínima.

Fotos: Sportmedia

L’11 de juliol és una data que difícilment oblidaràs. Com recordes la teva medalla de bronze als Europeus sub-23 de Tallinn?

La continuo recordant i alhora segueixo sense creure-m’ho. És un resultat màgic, no esperava poder aconseguir una cosa tan gran com una medalla de bronze. Però ho he aconseguit i la veritat que estic molt, però que molt content, i serà una data que mai podré oblidar.

En quin moment de la cursa vas sentir que tenies opcions de pujar al podi?

A la meitat de la cursa em vaig veure que podia arribar, per les posicions en les quals anava en aquell moment. Sabia que havia de lluitar al màxim per aconseguir una medalla. En un moment em vaig veure en plata i, a partir d’aquí, en el meu cap ja no entrava res més, no m’ho creia, però em van arribar a agafar. És una cosa que passa en les carreres. 

I què et va passar pel cap en el moment de travessar la meta?

El primer que vaig fer va ser llençar-me a terra, perquè estava molt cansat i l’havia donat tot, però també, perquè em vaig posar a pensar i vaig dir: l’he aconseguit! He aconseguit fer podi, fer medalla, és una cosa que en aquell moment va ser emocionant.

Mai cap atleta andorrà havia aconseguit una medalla en uns campionats d’Europa. Amb 21 anys has fet història…

M’ho han dit els meus amics, els meus familiars i els meus entrenadors, que he fet història. És una cosa que costa molt de creure, perquè sí que és veritat que sóc un dels primers a aconseguir una medalla, però t’ho pares a pensar i dius: vaja, és la primera vegada!

Amb tu es trobava l’entrenador amb qui has treballat aquests últims 7 anys, Kevin Poulet, que va ser la primera persona que et va abraçar després de la cursa. Com ho recordes?

Va ser un moment molt emocionant, em vaig acostar a ell plorant, perquè són molts anys de treball dur, d’entrenament, de coses que no han sortit, d’altres que sí. Allà s’ajunta tot el treball que has fet, i tot el que has estat sacrificant i treballant, perquè arribi el moment de sortir i explotar. En aquell moment te’l poses a pensar i explotes tu, el teu l’entrenador, i tothom.

En aquests anys, també has hagut de fer molts sacrificis i renúncies, no?

Sí que és veritat que he hagut de renunciar, però no a moltes coses, sinó a algunes en concret. Per exemple, estic entrenant a Madrid i, si bé tinc el meu grup d’entrenament i d’amics, tota la meva infància ha estat aquí, a Andorra, i això ho trobo a faltar. Algunes vegades ho he pensat, m’agradaria estar amb els meus amics, anar-me’n de festa o el que sigui però, al cap i a la fi, és l’esport que faig i que gaudeixo. Més que un sacrifici jo diria que és gaudir del que faig.

Els últims mesos s’havia parlat molt de tu com a un dels aspirants a la plaça per anar als Jocs Olímpics de Tòquio. Finalment, la Federació i el Comitè Olímpic van escollir Pol Moya. Ha estat una decepció no anar als Jocs?

Al principi sí que va ser una decepció, no et mentiré. Ens vam adonar després de la Copa d’Europa i quan ens ho van dir va ser un cop dur perquè, al cap i a la fi, és un somni olímpic. Crec que és el somni de qualsevol atleta o esportista, però bé, després el vaig treballar mentalment i vaig pensar en tots els objectius que tinc al davant i en la temporada, que encara no ha acabat. Sé que puc lluitar per altres metes i aconseguir coses grans també. Vaig estar entrenant tres setmanes a fons a Madrid, amb l’objectiu de fer marca personal per anar a l’Europeu, i fer-ho tan bé com fos possible i, al final va sortir.

El teu somni és anar als Jocs de París 2024 amb mínima… Ho veus possible?

Sí, ho veig possible, però mai se sap, perquè pot passar de tot. És el meu màxim somni i òbviament lluitaré per aconseguir-ho i, a més a més, amb la mínima. Vull fer mínima per poder enfrontar-me de tu a tu amb els millors del món.

Què li fa falta a l’atletisme i a l’esport andorrà perquè arribin més resultats com el teu?

Crec que una mica més de motivació, sobretot per als més petits i els joves, sí que és veritat que hi ha escoles i clubs, però falta alguna cosa més. Els nens han d’aprendre, i conèixer més sobre l’atletisme, i crec que després arribaran joves amb talent. També crec que hi ha molts joves al país que en un futur donaran la sorpresa, però també estaran a l’altura.

La teva prova, els 3.000 metres obstacles, és una de les més dures de l’atletisme. Quina importància té l’aspecte mental?

Tant l’aspecte físic com el mental, juguen un rol molt important. Mentalment es tracta de passar obstacles, cada obstacle seria com superar un objectiu, jo me’l prenc així. Saltes un obstacle i, pel següent, així que, vulguis o no, has d’estar preparat perquè si no perds la concentració. Físicament les cames han d’aguantar els 35 obstacles que has de passar, no és cosa fàcil, són proves molt dures.

Com és el teu dia a dia, quan li dediques a l’atletisme i què fas quan no entrenes?

He de dir que, quan estic a Andorra, en el meu temps lliure intento fer vida social. En canvi, a Madrid, si bé també tinc els meus amics, estic més pel que m’interessa: entrenar i descansar. Això m’ha portat a evolucionar, perquè si no, a l’altre dia no rendeixes.

Després del bronze a l’Europeu sub-23, quin és el teu proper objectiu?

El meu pròxim repte és fer la mínima de l’Europeu Absolut i, després entrar per rànquing al mundial de 2022 o, intentar fer la mínima. Sé que són paraules majors i que encara em queda molt temps d’entrenament, però està permès somiar. (Riu)