Mossèn Ramon de Canillo, més de mig segle transmetent valors

Nascut a Bellcaire d’Urgell, a la Noguera, només tenia 26 anys i feia tres que exercia com a vicari d’Organyà, quan va arribar a Andorra. Aquest estiu es compleixen 54 anys de la seva arribada a al país, després va ser nomenat rector de Canillo. La seva passió per l’educació dels nens i els joves, va ser la causa per a fundar, el 1976, les populars Colònies del Casal Sant Serni, a Canillo, i uns anys més tard, el 1982, la Casa de Colònies AINA, per on han passat milers de joves. Després de més de mig segle de sacerdoci, no ha perdut la passió per a continuar ensenyant i transmetent valors als joves i ajudar els més desfavorits. Amb una vitalitat admirable, als 80 anys continua llegint tant com pot, escriu cada dia i parla amb els veïns i fidels per a conèixer de prop els seus neguits. Somia crear un refugi a la part alta de la muntanya, per a acollir a joves de 15 a 17 anys. Fidel al mateix objectiu que tenia quan feia els primers passos com a capellà, que era traspassar els murs de la institució eclesiàstica, encara manté la senzillesa, la proximitat i el carisma que l’han convertit, al llarg de mig segle, en una de les persones més estimades del país.

Fotos: Anna Farrús

Quan es va adonar que la seva vida estaria consagrada al sacerdoci?

Era escolà al poble on vivia i un dia va arribar un bisbe, i va demanar quins nens volien fer el seminari, finalment em va triar a mi. Em van portar al seminari, que en aquella època entraves amb 11 anys i s’anomenava humanitats. A mida que vas creixent, et vas fent a la idea. A l’estiu feia de pagès amb el meu pare, em guanyava la vida així. Un dia el meu pare em va dir: si vols ser capellà, pots ser capellà, però si no ho vols ser, no ho siguis. Vaig passar una setmana pensant què fer. El meu pare em va donar la possibilitat de triar i, des de la meva llibertat, vaig triar ser capellà. Ell em va demanar per què i sempre vaig tenir clar que em volia dedicar a l’educació dels nens. La manera d’arribar a l’educació era essent capellà o mestre. Sent capellà vaig sentir que podia tenir dedicació plena. L’elecció de ser capellà la vaig fer als 17 anys. És cert que moltes vegades pateixes crisis, un s’ho pensa, hi ha molta gent que s’enamora, té projectes, alts i baixos, però llavors sempre em plantejo el mateix. Vaig triar la meva professió des de la llibertat i vull ser conseqüent amb això. Vaig treballar quaranta anys com a professor i a l’estiu, en comptes de planejar sortides a les platges, m’he quedat aquí a gaudir dels nens.

On va cursar els seus estudis de teologia?

En aquell temps es feia tot a la Seu d’Urgell. Començàvem amb sis anys fent humanitats. Després es feia filosofia, durant tres anys, teologia, història de l’església, i així…

Recordo que vàrem començar 49, vàrem acabar 10 i després en el camí, alguns es van enamorar, altres el van deixar i només 4 hem continuat. Sempre molt feliços tots.

Va ser un estudiant aplicat?

Sí, en el sentit que no era molt llest. Havia somiat ser capellà obrer, llavors em guanyava els meus estudis treballant d’obrer sobretot en l’agricultura. Això em suposava major dedicació per a estudiar. Sóc tan aplicat que mai he deixat d’aprendre. Tinc 80 anys i continuo assistint a classes, continuo aprenent, fent cursets, participant de trobades de santuari, turisme religiós, totes les activitats que m’afecten. Sobretot, el que té a veure amb el temps lliure, colònies, campaments, etc. Aprenc, a més de “vendre el meu negoci”, perquè coneguin Meritxell. Quan deixes d’aprendre és quan ets mort. Cal llegir i escriure molt. Des de l’any 76 no he deixat mai d’escriure.

Cada matí envio més de cent WhatsApp, a la gent, amb un pensament molt bonic. Avui he comunicat que farem una missa pels qui han mort a causa de la pandèmia. El missatge és que el dol ens fa humans, ens fa pobres, ens fa humils i també ens fa estimar. Si no vénen a missa, els envio un missatge. És molt bonic escriure, perquè les paraules marxen, en canvi l’escrit sempre queda.
“La por és una mala consellera” deia la meva àvia. Tu quan vagis a dormir digues, Meritxell ajuda la meva fe i, quan ho diguis deu vegades, tindràs més fe, perquè la fe treu les pors. És el motor de l’amor per l’amor. Si tinc fe en tu, t’estimo. Cal sembrar, per a collir. Cal agrair i intentar-ho tot per a no sentir-se fracassat.

Recorda la seva primera missa, què va sentir?

Sí, ho recordo, va ser al meu poble i llavors tenia 24 anys. Va ser una cosa molt bonica, la gent estava contenta que el poble tingués un capellà. Van cantar, van posar flors, em van felicitar. Des de sempre havia treballat molt amb els joves del poble. A l’estiu fèiem classes de teatre, fèiem diferents activitats. El poble es va unir a la meva festa.

Quan un es casa amb Déu has de fer la lluna de mel. Llavors em van enviar a Organyà. Vaig estar tres anys allí. Amb la meva moto feia un circuit de 132 quilòmetres per diferents pobles petits. Eren pobles sense llum. Allí jugàvem a les cartes amb la gent del poble. Eren pobles on no hi havia res, ni carrer, només camí de carros, de Jeep. Em quedava allí, feia les misses a Organyà i a les tardes me n’anava a visitar aquests pobles perduts.

L’any 1966 va ser ordenat rector de Canillo, coneixia la parròquia?

Recordo que havia demanat al bisbe anar a Colòmbia amb altres companys, però quan va arribar a Organyà i va veure tot el que havia fet, va dir no, aniràs a Canillo. Llavors, el primer diumenge de juliol del 1966, em vaig estrenar aquí.

Vaig arribar a l’estiu amb l’església que estava plena de gent i llavors vaig donar el primer discurs de benvinguda. En sortir, una dona del poble em va dir: Mossèn, ningú ho ha entès perquè tots els presents eren francesos, del poble només érem dos. (Riu). Jo vaig fer un discurs creient que tots eren del poble. Ara quan faig cada missa ho dic tot en català, després el tallo i dic la mateixa frase en francès, català, portuguès i castellà.

Com va ser la rebuda per part de la gent de Canillo?

Quan vaig arribar aquí, Canillo no tenia res. M’avorria al principi, perquè abans a Organyà tenia una vida molt activa. Com era pagès, ajudava a la collita de les patates, anava al bar cada nit a jugar a les cartes i encara hi vaig. Aquí vaig aprendre com era Andorra, perquè a la gent li agrada molt que li preguntis coses i explicar com van passar la guerra i parlar de la família. En el bar era un més de la família. Quan parles, perquè jugant t’assabentes i aprens, coneixes de prop els problemes de la gent.

El fet de ser ordenat rector de Canillo, també comportava ser rector del Santuari de Meritxell, suposo que va ser una gran responsabilitat, no?

Això va ser el més bonic de la meva vida, cuidar del santuari i de l’església petita. El capellà que hi havia aquí no volia marxar, llavors els estius anava al Santuari, era a l’església, coneixia la seva història. Fins que va morir l’any 70. Meritxell és la patrona d’Andorra, és la meva confident, em sosté l’obra, que és una obra social. No és meva, és d’ella. Per exemple, dies enrere, els argentins que tinc en l’altra borda de Meritxell, van venir a missa i em van dir: està content? Hem vingut a missa per a agrair-li que ens hagi acollit. Els vaig dir NO… jo no us he acollit, va ser la Verge de Meritxell, no jo.

Vaig a Meritxell cada nit, a tancar, medito una hora, trobo la pau i també ve molta gent a plorar. Fa poc temps hi va haver un incendi a Escaldes i va morir un noi, de nom Marcelo. Va venir la seva família de Madrid i del Perú. Vàrem resar, vàrem parlar, i els vaig regalar una estampa de la Verge de Meritxell amb unes pregàries molt boniques perquè les fessin. Tinc al Marcelo aquí, al costat de la verge.

Avui acomiadem a la gent, de la qual molts no l’han pogut fer a causa de la pandèmia. Quan la gent posa una espelma, sempre els pregunto quin desig o agraïment estan fent, llavors molts m’ho confien i creem un llaç, perquè la fe és això, humanitat, saber escoltar.

El Papa Francesc té una frase molt important: “No hi ha desgràcia més gran que anar al Santuari i no trobar a ningú que t’escolti”

La gent necessita confiar en nosaltres, en la nostra persona. Moltes vegades vaig al Santuari i allí trobo pau. La Primera oració que vaig fer a Meritxell va ser “Ensenya’m a escoltar al silenci” El silenci et parla, t’atordeix si fas silenci i no mires el teu interior. Però, si mires el teu interior podràs escoltar-te.

L’última oració que faig és, Meritxell, Mare de Déu, ensenya’m a estimar. L’amor s’ensenya. Com s’ensenya? Ho deia Jesús, el que et diguin a l’orella, digues-ho tu per les teulades. El que tu tens en el teu cor, digues-ho a tothom. Digues-li al teu pare que l’estimes, perdona perquè quan perdones et sanes. Els pregunto sempre als nens quin és el llenguatge de l’amor. Com trec el que tinc al cor? Amb la tendresa, amb l’afecte. L’amor sempre demana estabilitat. A la vida, per a estar bé, has de tenir dos pilars ben ferms: amor i treball. Si tens molt bona feina i et falta l’amor, el treball flaqueja. Si tens molt bon amor i et falta treball, succeirà el mateix. Són dues columnes amb les quals no es pot jugar.

Estava un dia en Meritxell i vaig trobar uns vells, al capdavant de l’altar, agafats de les mans. Els vaig preguntar com estaven i em van comentar que havien vingut a donar gràcies perquè aquest dia complien 60 anys de casats. Quan es van casar, van fer el viatge de nuvis a Andorra i, 60 anys després, van tornar. Els vaig preguntar què els ha quedat per fer amb 60 anys de casats? Saps que em van respondre, estimar més. Aquella mateixa nit, vaig escriure un article dient: de l’amor mai n’hi ha prou.

A banda de la seva feina com a sacerdot, també està implicat en altres projectes solidaris i educatius com ara AINA, ens pot explicar en què consisteixen?

AINA va començar amb un senyor que es deia Pere Canturri, que ara és al cel, organitzava campaments i em va oferir a ajudar-lo. El vaig ajudar perquè anava en actitud d’aprendre.

Quan ell va deixar de fer campaments, li vaig insistir que no ho deixés, que posaria el terreny, que jo faria el treball i, com era del govern, el controlaria. Però ell estava molt cansat, ja que era una feina molt pesada. Llavors van transcórrer tres o quatre anys, sense activitat, fins que vaig fer el primer refugi per als nens. Va tenir tant d’èxit que, a l’any següent ja no hi cabien allí, i s’havien d’habilitar tendes de campanya, però quan plovia, tot es complicava. Llavors l’any 1979 que era l’any del nen, vaig pensar a fer la casa per a tots ells.

Una obra social, lúdica i educadora. AINA significa any internacional del nen d’Andorra. I els valors que s’emporten des d’aquí: amistat, il·lusió, esperança, per als nens d’Andorra.

Ajuda a temporers argentins?

L’evangeli diu: “Era refugiat i em vas acollir” Haig d’obrir portes. Aquí cantem una cançó molt bonica que diu casa meva és casa vostra, si és que aquí hi ha casa d’algú. On és casa meva és casa teva. Llavors, vaig posar les cases a l’abast del Comú, perquè el Comú també va ajudar als argentins. Estic molt content per haver-los rebut, he parlat amb molt amb ells. Els he demanat que m’escrivissin en la llibreta les seves impressions, però pocs ho han fet. Perquè no es tracta de només acollir a la gent, sinó de generar un vincle.

Quina reflexió ha pogut treure d’aquesta pandèmia?

La primera lliçó és que s’ha fet molta vida de família, la segona és que cal aprendre a cedir, a ser més humà i a ajudar. Ho hem vist amb els voluntaris.

Aquesta situació m’ha recordat quan vaig arribar a Andorra, la gent de Canillo acollia sense fer cap mena de premsa, persones que fugien de la persecució de Franco o dels alemanys, eren rebuts com si fos la seva pròpia família.

La seva professió té molt de vocacional, però en tots aquests anys, no l’ha temptat mai la possibilitat de penjar els hàbits?

Un sempre passa per alguna crisi, passa decepcions, però sempre recordo el que deia el meu pare: si vols ser capellà, pots ser-ho, si no, no ho siguis. He realitzat aquesta elecció des de la llibertat i sempre he estat conseqüent amb això. He renunciat a tenir una família, però ara tinc moltes famílies. He renunciat al sexe, però no he renunciat a l’amor. Amo moltíssim. Sempre hi ha un amor platònic. Les grans crisis les passo quan realitzo un projecte i els qui més haurien d’ajudar s’oposen. Molts em deien, quan volia fer aquesta casa, que això no era cosa de cures. El meu pare em va ensenyar que a la vida, si tens clar una cosa, has de lluitar per ella.

Quins són els objectius o les fites que encara no ha pogut aconseguir i que li agradaria assolir abans de retirar-se?

Vull fer un campament, a dalt de la muntanya, amb un refugi, per a nois de 15 a 17 anys, que després passaran a ser monitors. Perquè aquests nens es dediquin a ser monitors al servei de l’obra social. Però encara no hi ha res definit.

Algun dia es retirarà, no?

No estic casat amb ningú, quan vulguin me’n vaig. No depèn de mi, depèn del bisbe. Continuaré tirant endavant.

Com li agradaria que el recordessin?

Doncs com una persona, una persona que ha estat ajudada per molta gent, per un gran equip, com el de Jesús i els apòstols. Algú que ha intentat sempre fer el bé. Mai vaig fer les coses perquè em diguessin gràcies. Ara també sé que m’agrada donar gràcies, perquè quan algú dóna les gràcies, s’enriqueix l’esperit.

Opinió sobre l’avortament

L’església està per la vida. Ja ho vaig aprendre quan anava a París. Hi havia un gran psicòleg, que es va fer sacerdot, que era director espiritual als anys 70. Ell em deia, tu sempre escolta la persona que pateix, sempre intenta escoltar i ajudar a destriar. Després cadascun escoltarà la seva consciència. Tu escolta dóna la mà i comprèn. Perquè moltes vegades, d’un monticle es fa una muntanya, per la qual cosa sempre he aplicat aquestes paraules, escoltar, donar la mà, ajudar a destriar i després, cadascun tria.

És feliç?

Sí, sóc molt feliç. A vegades amb els meus buits i els meus alts i baixos, com tots, però estic molt content amb la vida que porto. Cada nit, quan reso, abans d’anar a dormir, em pregunto quin ha estat el moment més feliç del dia. Avui, per exemple, és recordar als morts.