Millicent Monteagudo: “Sóc feliç de poder atendre els meus pacients sense pressa”

Aquesta jove doctora, després d’una dura experiència al servei d’urgències de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell, reprèn el gust d’atendre els pacients sense pressa, a la consulta de Sant Julià de Lòria, que comparteix amb altres professionals de la medicina. La Millicent Monteagudo viu la seva professió amb entusiasme i gran vocació de servei.

Millicent no és precisament un nom gaire freqüent a Andorra… D’on procedeix?

Ja… Crec que soc l’única Millicent andorrana! És un nom anglès antic, això és una originalitat del meu pare, que és professor d’anglès i un gran anglòfon. I jo he seguit la tradició, he posat Sean al meu fill, un nom irlandès… Jo volia sobretot un nom curt, que no li passés com a mi, que me l’han escurçat, tothom em diu Milli!

Què la va fer decidir a estudiar medicina? Jugava a metges de petita?

No… (riu). En realitat m’interessava per tot. Un dia volia ser astronauta, l’endemà enginyera, l’altre periodista… Les ciències m’atreien, la física i química m’encantaven… M’agradava sentir-me útil i el meu pare em va ajudar a decidir-me i vaig optar per començar medicina, tot i que sabia que seria difícil i sacrificat, sobretot si triava marxar a França. Ara estic orgullosa d’haver-ho fet.

“M’agradava sentir-me útil i el meu pare em va ajudar a decidir-me i vaig optar per començar medicina”

Per què va començar com a metge d’urgències, si la seva especialitat era metge de família?

Les últimes pràctiques que vaig fer van ser a l’hospital de Marseille, al servei d’urgències. No va ser fàcil, el barri era conflictiu, però l’experiència va ser positiva. Quan vaig arribar a Andorra vaig pensar que entrar a treballar a urgències era una etapa obligatòria per conèixer el funcionament del sistema de salut andorrà, conèixer els especialistes… i em vaig presentar a l’edicte. Les urgències, com la medicina de família, tenen un punt en comú: es veuen totes les patologies, és un servei multidisciplinari.

Quin va ser el motiu pel qual va plegar?

La situació a urgències es va deteriorar, hi havia molt estrès, un gran nivell de tensió, jo tenia guàrdies gairebé cada cap de setmana, veia poc el meu fill i tot això afectava la meva vida familiar. D’altra banda, a urgències ens exigien que tot es fes molt ràpid i jo trobava a faltar el contacte amb el pacient, poder passar una estona amb ell perquè es pogués explicar, però això no era possible, el sistema ens obligava a anar de pressa. El clima estava enrarit, en total vam marxar sis metges. Vaig presentar la meva dimissió al desembre i al gener ja m’incorporava a la consulta.

Ara les coses van millor?

Sí, ara realment gaudeixo del contacte amb el pacient, els dedico tot el temps que cal, soc feliç de poder atendre’ls sense pressa, resoldre els seus dubtes i que marxi content de la seva visita. Perquè la medicina és molt més que receptar unes pastilles, cal saber les circumstàncies de cada persona, si fa esport, com s’alimenta, quina estil de vida té… El contacte humà és bàsic, és el que trobava a faltar a urgències.

Com es va decidir a obrir consulta?

Vaig conèixer el Xavi Crespo i em va proposar muntar la consulta. Vam crear el centre mèdic on es va incorporar la Fabiola Caracseghi, pediatra, la primera que hi ha a Sant Julià i esperem que aviat s’hi afegeixi una nutricionista. M’agrada el treball en equip, ens consultem els dubtes que puguin sorgir i això és positiu per a tothom.

“Ara realment gaudeixo del contacte amb el pacient, els dedico tot el temps que cal”

Quina és la diferència principal entre la medicina que practicava a França i la d’aquí?

Arran de la medicina primària no hi ha grans diferències, en canvi a urgències no és igual. Allà les urgències són gratuïtes i massa sovint havíem de veure patologies que podia resoldre perfectament un metge de capçalera, que no justificaven la visita, i el servei s’embossava molt. En canvi, aquí paguen i són més exigents. Els pacients no entenen que no se’ls dediqui més temps. Hi ha pocs efectius i, per exemple, quan s’ha de marxar amb el SUM, el metge deixa el seu lloc a urgències i ha de deixar el pacient que està visitant. A França és diferent, el SAMU té els seus metges fixos, la qual cosa no perjudica les urgències.

Com veu el nivell de la sanitat al país?

Considero que, en general, hi ha un bon nivell. La gent es queixa d’haver-se d’esperar una o dues hores a urgències, mentre que a França o a Espanya l’espera és sovint entre set i deu hores. A França no hi ha llits, els hospitals estan molt saturats. Aquí no s’adonen de la tranquil·litat que dona poder accedir als llits amb facilitat.

Què opina de la medicina natural?

A Andorra no té gaire adeptes. A França està més implantada i els pacients hi estan més oberts. Vaig treballar amb un metge que feia homeopatia i em vaig formar en aquesta disciplina. Reconec que no és indicada per resoldre tots els problemes, però per segons quines patologies reaccionen molt bé a la medicina natural. Si em trobo davant d’un pacient que prefereix optar per aquestes teràpies, no hi estic gens en contra.

__________________________________________________

La Millicent Monteagudo Pereyra neix a Andorra la Vella el 26 d’abril de 1987. Estudia a l’Escola Francesa i després al Lycée Comte de Foix. Comença la carrera de medicina a la universitat de Montpellier i segueix a Nîmes. El 2011 obtenia amb èxit el seu diploma de segon cicle i la plaça com a interna en medicina general a Marseille, on al cap de quatre anys, ja embarassada del seu fill Sean, aconseguirà doctorar-se en l’especialitat de medicina de família amb menció “Très Honorable” i les felicitacions del jurat a la facultat d’Aix-Marseille.

Al març del 2016 torna a Andorra i a l’abril s’incorpora a l’equip d’urgències de l’Hospital de Meritxell, una plaça que aconsegueix per edicte. A principis de 2018, deixa el servei, juntament amb un grapat de metges més. Des de fa uns mesos, amb el Xavi Crespo, ha obert un consultori mèdic a Sant Julià de Lòria, on exerceix de metge de família. Està casada i té un fill de poc més de dos anys, el Sean. Li agrada la lectura i el cinema, però la seva gran passió són els cotxes. Els seus amics ho saben, i pel seu comiat de soltera li van regalar unes quantes voltes en un circuit al volant d’un Ferrari. Era el seu somni.