Josep Maria Mas, una trajectòria empresarial i política impecable

Des d’aquella merceria “Estrella Llanera” que va obrir amb la seva esposa, la Carmen Torres, a Encamp, el Josep Maria Mas ha coronat amb èxit una llarga trajectòria, tant a nivell empresarial com polític. Avui, als 90 anys, segueix anant cada matí al despatx, sempre impecable.

Parli’m dels seus records d’infància.

El ser fill únic no va ser una bona cosa. Sempre vaig trobar a faltar una companyia, estava sol, no em deixaven sortir gaire a jugar al carrer. Un dels records més impactants va ser l’aiguat del 27 d’octubre de 1937. Dos o tres dies abans ja no vaig voler dormir més a casa, a causa del soroll que feien l’aigua i les roques, i dormia a casa dels cosins, la casa es va ensorrar i vam haver de pujar a viure a les Bons, perquè a Encamp no hi havia cases de lloguer. Ho vam passar molt malament, no hi havia ni vidres a les finestres. El meu pare, que era l’encarregat de les obres de Ràdio Andorra, va portar uns trossos de vidres que va anar enganxant per poder fer una tira per a cada finestra. Hi vam passar 5 anys abans no vam poder tornar. Per sort, el coronel Baulard va obtenir un crèdit del Govern francès per fer un mur de contenció i els propietaris es van sentir valents i van tornar a construir darrera del mur, sinó probablement el poble d’Encamp no s’hauria reconstruït. L’últim edifici que es va fer va ser l’Hotel Oros, l’any 1960.

Va començar com a tècnic de ràdio…

Sí, havia estudiat per tècnic a Ràdio Maymó a Barcelona i primer reparava aparells i després em vaig dedicar a la sonorització. Quan es feia la Consueta de Sant Jordi m’ocupava de la megafonia, també per Meritxell, que havia de pujar els aparells a coll, perquè no hi havia carretera, i retransmetíem la missa i el discurs del síndic. Recordo una vegada, que havia enregistrat una cinta amb mitja hora de música, amb cançons diverses, i la vaig posar, per distreure la gent. I de sobte, surt la cançó del “Biquini amarillo” que estava molt de moda! Mossèn Ventura de Canillo es va esgarrifar i, esverat, em buscava per tot arreu per esbroncar-me i prohibir-me tornar a passar aquella cançó!

“El copríncep Mitterrand va menystenir el càrrec de subsíndic i no em va agradar gens”

Quan entra en política?

Vaig entrar com a conseller de Comú l’any 1960 amb el partit del Reig amb el càrrec de “caixer”. Hi vaig tornar l’any 1966 com a segon cònsol, en aquell mandat vam tenir l’honor de rebre Charles De Gaulle, el primer copríncep francès que ens visitava. El 1970 vaig ser secretari del comú d’Encamp durant sis anys i després, el 1976, vaig ser elegit conseller general. Vaig ser-ho durant 10 anys, presidint la Junta de Personal durant els dos primers anys i posteriorment la de Serveis Públics. Del 1982 al 1985 vaig ser subsíndic, amb Francesc Cerqueda com a síndic. Hauria pogut continuar, però em vaig equivocar i no hi vaig tornar. Vaig tenir un petit problema a París amb el copríncep Mitterrand, l’any 1983, perquè no em van deixar entrar a la reunió on hi havia el copríncep, el cap de Govern i el síndic. Vaig considerar que es menystenia el càrrec de subsíndic i no em va agradar gens.

I es va acabar la política…

De fet, no, perquè em van fer presentar com a cònsol el 1987, vam treure més vots, però ens vam quedar a l’oposició perquè no vam tenir la majoria de consellers. Vaig acabar la meva carrera política a l’oposició del comú d’Encamp l’any 1991.

Josep Maria Mas fent el parlament a Casa de la Vall després d’haver estat escollit com a subsíndic general.

Quin moment va ser el més interessant de tota la seva carrera política?

Quanvaig ser president de la Junta de Serveis Públics o de Carreteres com en deien abans, dos mandats consecutius, perquè vam ampliar i modernitzar les infraestructures viàries del país i en vam obrir de noves. També quant vaig ser subsíndic, tot i que al principi em feia l’efecte que el càrrec no era gaire brillant. Però vaig rebre dues cartes que em van fer canviar de parer: una del Dr. Creus i l’altra del notari Jordana en què lloaven el càrrec de subsíndic, em van fer reflexionar i canviar d’opinió.

I el moment més desagradable?

Quant se’m va acusar de servir-me dels diners del comú en tant que caixer, cosa que evidentment no era certa, com vaig poder demostrar. També quan vam anar a París a pagar la quèstia i vaig haver de suportar que François Mitterrand em deixés de banda. Estic convençut que la seva actitud era a causa d’una constància en acta al Consell  i a la qual es van adherir uns quants consellers. Va ser una intervenció meva molt contundent on feia una crítica oberta sobre el discurs que el copríncep va pronunciar el 1981 amb motiu de la quèstia i es referia al conflicte de les ràdios. I m’ho va fer pagar…

Segueix els debats a l’actual Consell General?

De tant en tant, però sempre estic al dia de la política, llegeixo els diaris cada dia.

Com veu el panorama polític avui?

Una mica diferent de la meva època… Ara els polítics estan més preparats, abans s’improvisava més. Recordo que hi havia consellers que obrien les cartes de convocatòria amb l’ordre del dia al moment de seure al Consell! Érem ben pocs que portàvem les cartes obertes.

Ve cada dia al despatx?

Sí, cada dia. I després de llegir els diaris, comento les notícies del dia amb els meus quatres fills.

Tots treballen a casa?

Sí, perquè tenim diverses empreses.  A través d’elles estem presents en els sectors comercial, industrial i turístic. És una satisfacció tenir tots els fills treballant a casa. Al principi no va ser fàcil, però ara les coses van millor.

Com veu el comerç actualment a Andorra?

Penso que ara es passa un bon moment, però no hem arribat a recuperar el nivell que havíem tingut.

I com veu l’acord amb la Unió Europea?

Ja veurem… Si aconseguim la moratòria dels 30 anys serà una bona cosa.

Quin va ser el primer comerç que va muntar?

El 1956 vam muntar una merceria a Encamp, l’”Estrella Llanera”, perquè fèiem moltes coses de llana, vam comprar una màquina per fer jerseis. La botiga la portava la meva dona mentre jo treballava a la ràdio. Els meus fills van obrir unes botigues de ràdios, “Les Neres”, que funcionaven molt bé. Vam muntar el primer comerç al Pas de la Casa el 1978, i el 1979 vam fer una societat amb cinc persones del Pas de la Casa i vam construir aquest magatzem on estem ara, que té 1.200 metres quadrats. El 1986 vam crear Mercacenter, amb els meus fills. També tenim les botigues “Eco”, a Andorra la Vella i a Encamp.

 __________________________________________________

Josep Maria Mas Pons, de Cal Pere de l’Oros, neix el 20 de maig de 1927 a Encamp, en una casa de la plaça que avui ja no existeix, ja que se la va endur el riu, però que va ser reconstruïda pel seu pare cinc anys després. Va a l’Escola Francesa d’Encamp, després segueix diversos cursos professionals, principalment a Ràdio Maymó, a Barcelona, per convertir-se en tècnic de ràdio. L’any 1948, entra a treballar com a operador als estudis de Ràdio Andorra. S’hi queda 20 anys i el 1968 entra al comú d’Encamp com a secretari. Després seurà 10 anys al Consell General, els últims 4 anys com a sotssíndic. Casat amb la Carmen Torres, tenen quatre fills, el Jordi, de 64 anys, el Josep Maria, de 60, el Pere, de 57 i l’Albert, de 54. Té 10 nets, 5 nens i 5 nenes. Tres besnéts, dos nenes i un nen. Entre les seves aficions, destaca la caça i la pesca, tot i que amb la feina de la  ràdio tenia poc temps per practicar-les.