Jose Pozo, el cinema en majúscules

Jose Pozo és guionista, director i productor de cinema, una passió que li ve des de ben jove. Resideix a Andorra, des d’on ha fet ja cinc pel·lícules que porten el nom del Principat arreu del món. La seva empresa, Imminent Produccions, també dissenya i produeix els espectacles de Caldea.

Per què abandona el món de l’animació?

Trigar tres o quatre anys per acabar una pel·lícula, és molt temps… el món de l’animació és complicat, es perd una mica el concepte d’autor, és un gran treball en equip, has de confiar amb el criteri de cada persona que dibuixa els personatges, i la feina de director no és fàcil. Vaig deixar-lo perquè considerava el producte massa impersonal.

I arriba a Andorra.

Ja coneixia el país des de molt petit, la meva tieta i les meves cosines vivien aquí, i jo venia als estius de vacances. Sempre m’hi he trobat com a casa. Llavors, quan vaig deixar el món de l’animació necessitava fer una pausa, mirar les coses amb perspectiva i decidir cap a on tirar. Això era l’any 2011 i vaig començar a escriure el guió de “Nick”, que vam rodar el 2014, la vaig escriure, dirigir i produir. Va ser la primera pel·lícula rodada íntegrament a Andorra, l’hem presentada a 26 festivals i hem aconseguit 10 premis internacionals. L’estem començant a vendre a diferents països.

Què teniu ara entre mans?

Actualment hem produït “Solo”, que ara mateix està a les sales i el proper hivern sortiran al mercat dues pel·lícules, “73 minuts” i “Caribe, todo incluido”, una comèdia.

“Seria bo establir convenis amb Espanya per crear sinergies i contemplar la possibilitat d’atraure rodatges”

La productora és andorrana?

Sí, amb la meva sòcia, Elisabet Terri, que és actriu, vam crear Imminent Produccions. Tenim diversos projectes de cara a l’any vinent, documentals, alguna sèrie de televisió… tot dependrà del finançament.

Escriptor, director, productor… en quin paper se sent més còmode?

Quan escrius un guió i el dirigeix un altre, no sempre et sents a gust, perquè no necessàriament el resultat està a l’alçada de les expectatives. Em trobo còmode escrivint i dirigint, pel que fa a la producció és una altra cosa, cal buscar finançament i trucar a les portes adequades.

Per què va triar instal·lar-se a Andorra?

Com t’he dit, per una qüestió de tranquil·litat. Amb les noves tecnologies i la globalització es pot treballar des de qualsevol lloc. Lògicament quan tens un rodatge has de desplaçar-te, però el meu centre d’operacions és aquí, m’hi trobo molt bé.

Va ser difícil instal·lar-se al país?

Vaig entrar quan es va aprovar la llei d’obertura econòmica. L’administració andorrana és molt propera, la resposta és ràpida i ens han recolzat. Crec que el cinema és un dels suports que millor pot aprofitar un país per donar a conèixer la seva cultura i el seu paisatge. Les pel·lícules són una bona eina de promoció.

Creu que Andorra pot ser una bona plataforma per atraure productores de cinema?

Ja hi ha diverses productores que intenten tirar endavant projectes, aquí hi ha bones localitzacions i facilitat per obtenir permisos. No es tracta de fer un gran nombre de pel·lícules l’any, sinó que la producció s’ha d’adaptar a les dimensions del país.

Quin paper hi ha de jugar l’Acadèmia del Cinema d’Andorra?

Sóc l’impulsor de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Andorra, que em va portar prou maldecaps a l’inici, però que ara ja començarà a caminar. De moment en soc president fins que fem eleccions en els propers mesos. Hi ha molta feina a fer, seria bo establir convenis amb Espanya per crear sinergies i contemplar la possibilitat d’atraure rodatges. L’acadèmia és important, perquè és una plataforma que aplegui els professionals del cinema que viuen al país. L’acadèmia catalana va donar suport a la creació de la nostra associació, i pot estar interessada a treballar amb Andorra, per exemple pel tema del català i la possibilitat d’optar un dia, per què no, als Òscars.

“No concebo mirar una pel·lícula sense crispetes, és un ritual”

De quina pel·lícula se sent més orgullós?

Sempre trobo defectes a les pel·lícules que faig… Totes tenen una part positiva i una de negativa. Una de les que em fa sentir més bé és “Nick”. Primer perquè representa el meu estat natural, la ficció, és una pel·lícula amb ànima. Les persones som imperfectes i, per tant, no podem fer pel·lícules perfectes.

Quin és el seu director preferit?

M’agrada molt com dirigeix Clint Eastwood, més que quan actua. També l’Spielberg de fa uns anys, i actualment Darren Aronofsky, un director molt especial. M’avorreixen les pel·lícules d’acció i de súper herois.

I si pogués triar un actor i una actriu per fer una pel·lícula, quins serien?

No és fàcil… Depèn de la pel·lícula! Et diria Tom Hardy i Robin Wright.

Com està la salut del cinema?

A Andorra tot just comença… Nosaltres hem fet ja cinc pel·lícules i hem participat en diverses produccions, crec que és un bon inici. En canvi, a nivell internacional la salut no és gens bona. Les multinacionals manen, tenen grans pressupostos i donen al públic el que vol: entreteniment i espectacle. Les sales i les distribuïdores s’enduen la major part dels beneficis, mentre que el productor ha d’avançar tots els costos, les còpies, la promoció… i si un no té una gran cadena de televisió al darrere ho té molt difícil per cobrir les despeses. Nosaltres ara estem promocionant “Solo” i és molt probable que no recuperem res. El mercat internacional està monopolitzat per les grans produccions nord-americanes, mentre que al mercat espanyol manen Tele 5 i Antena 3. Però per a mi el cinema és passió, no m’hi he posat per guanyar diners…!

Com funciona “Solo”?

És una gran pel·lícula, contundent, amb una gran història i excel·lent fotografia, però que està ofegada per les grans produccions.

Menja crispetes?

Sí… no concebo veure una pel·lícula sense crispetes, és un ritual!

__________________________________________________

Jose Pozo neix el 14 de gener de 1967 a Lleida, on fa els seus estudis, abans de marxar a Madrid per estudiar cinema, la seva gran vocació. Estudia cinema a la Escuela de Artes Visuales, i alhora va començar a treballar, rodant els seus primers documentals sobre natura, amb els falcons com a protagonistes. Després es llança en el món de l’animació i treballa amb Cromosoma, la productora de la sèrie “Les tres bessones”.

El seu primer Goya com a director d’animació arriba el 2002, amb la pel·lícula basca “La isla del Cangrejo” i el 2003, entra com a director d’animació de Filmax, amb qui fa el guió i realitza “El Cid: La llegenda”, que rep el Premi Goya i el Premi Barcelona de cinema a la millor pel·lícula d’animació. El 2006 guanya un altre Goya amb “Nocturna”, i el 2007, dirigeix Donkey Xote, una altra pel·lícula d’animació en 3D. El 2008, finalitza la seva etapa a Filmax i s’instal·la a Andorra, on crea el llargmetratge “Nick” i “73 minuts”. Altres films al seu haver com a productor son  “Voyeur”, “Viatge a Surtsey”, “Caribe, todo incluido” o “Solo”, entre d’altres. Està divorciat, té tres fills, i és aficionat a la música i al Barça.