Joana Viusà: “El Maig del 68 és la revolta que ha impactat més”
La periodista Joana Viusà va participar a la presa de la Sorbona el 3 i 4 de maig del 1968, amb milers d’estudiants parisencs. Filla de refugiats politics a París, sis anys més tard va recalar a Andorra. Després de traslladar-se al Principat, va treballar a la publicació Poble Andorrà.
Per què ha deixat emprenta el Maig’68?
Aquell 1968 esclaten revoltes estudiantils a diverses parts del món, és un any d’inflexió del segle XX. Als Estats-Units, la guerra del Vietnam ja fa anys que mobilitza grans manifestacions encapçalades per idols de la “Protest Song” com Pete Seeger, Bob Dylan o Joan Baez. A Catalunya, Raimon crida : “No! Diguem No!” i Maria del Mar Bonet : “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”. Darrera del Mur comunista la gent també n’està farta: el febrer es produeixen les primeres convulsions prèvies a la “Primavera de Praga” i el mes següent, els estudiants Polonesos s’insurgeixen contra la purga anti-jueva.
Però el Maig’68 francès ha quedat en la memòria…
I això que el balanç de víctimes va ser reduït, hi va haver tres morts, però és la revolta que ha impactat més en la memòria mundial. Segurament perquè el Maig Francès és l’esclat de les idees, de les grans proclames surrealistes: “Sota les llambordes, hi ha la platja!”, “La imaginació al poder!”, “Prohibit prohibir!”, “Els murs tenen la paraula!”… i la més popular -manllevada als dissidents nord-americans de la guerra del Viet-Nam-: “Feu l’amor i no la guerra!”.
El país va quedar totalment paralitzat…
A mitjan juny, -ara fa exactament 50 anys -, l’evacuació de la Sorbona i del teatre de l’Odéon va tocar el toc de queda de la Revolta del Maig 68. Però durant un mes i mig, França va estar literalment paralitzada per una vaga general, per les manifestacions i les barricades. A París es van acabar les existències de carburant, no circulaven ni metro, ni trens, ni autobusos, ni cotxes particulars, la gent anava a peu i es formaven grups de xerrades a totes les cantonades. La policia havia desparegut dels carrers del « Quartier Latin ». Els estudiants dirigien el trànsit dels pocs cotxes que circulaven pel “Boul’Mich” (Boulevard Saint-Michel).
“El Maig Francès és l’esclat de les idees, de les grans proclames surrealistes”
Com vas conèixer Daniel Cohn-Bendit?
Érem una colla de nois i noies que baixàvem junts a l’estació de tren “Nanterre-La Folie”. Amb el “Rouquin” -com anomenàvem nosaltres Dany le Rouge- pujàvem al tren d’estranquis… A més, érem companys de classe de filosofia de la història i militàvem a la secció local del sindicat estudiantil UNEF, on coexistien sensibilitats anarquistes i trostkistes. Però jo feia el meu activisme particular contra Franco i per Catalunya.
Com s’ho prenia ell?
Ah, doncs força bé… Es fotia una mica de mi. Un dia en veure’m entrar a la facultat, va cridar: “Faites gaffe: voilà la révolution catalane qui arrive! ». Com a membres del sindicat de l’UNEF vam fer actes de solidaritat amb els estudiants barcelonins del Sindicat democràtic d’Estudiants de l’UB, creat al moment de la “Caputxinada”. Ell em feia costat. Era força divertit. També vam organitzar el primer recital de Raimon a París, el 21 d’abril del 1967 a la sala Descartes de la Sorbona.
Com va començar la revolta?
L’espurna va saltar de la nostra facultat de Nanterre. A l’acte d’inauguració de la piscina de la universitat, Cohn-Bendit va denunciar la prohibició d’anar a l’edifici del dormitori de les noies… El « Mouvement du 22 Mars » es crea aquells dies, ocupant la facultat de Ciències Humanes. El degà n’ordena el tancament, el 2 de maig. Tothom fa cap a París. A la tarda, un milió de joves es congrega a l’esplanada del Champ de Mars, al peu de la Tour Eiffel. Decidim anar a ocupar la Sorbona. Primera batalla de carrers, s’aixequen barricades, amb 600 estudiants ferits. No serà fins al cap de dies d’enfrontaments i després d’una segona “nit de les barricades” -el 13 de maig-, que aconseguirem per fi, ocupar l’edifici.
“Aquell 1968 esclaten revoltes estudiantils a diverses parts del món, és un any d’inflexió del segle XX”
Què passa a la Sorbona?
El pati de la Sorbona és un bullici d’actes polítics, culturals, festius i solidaris. Un piano de cua està instal.lat al peu del monument de Victor Hugo, hi ha jazz a tothora… Centenars d’estudiants fan vida dins la Sorbona. Dormen sobre les bancs dels amfiteatres. Fins i tot s’inventen una mena de llenguatge propi que distingeix els « permanents » dels de « fora ». Els dies següents comença la vaga general a França.
El pati de la Sorbona està ple de paradetes de proclames, pasquins i convocatòries. Occitans, catalans, corsos, bretons i bascos fundem el «Comité d’Action pour la Révolution Socialiste des Régions”. A finals del mes de maig, apareixen uns estranys “estudiants”: són els “Katanguesos” (els dirigeix un ex mercenari de la guerra del Katanga), “contractats” per protegir els estudiants contra els grups d’extrema-dreta que amenacen de venir a fer una escabetxina. El 21 de maig, Daniel Cohn-Bendit (que és fill de pares alemanys) és declarat “indesitjable” pel govern Pompidou. Els estudiants surten massivament a manifestar-se cridant: “Nous sommes tous des juifs allemands”.
L’alegre mes de maig comença a fer aigües aleshores?
Sí, de fet, tot canvia quan el General de Gaulle torna d’Alemanya on ha anat a veure el seu col.lega, el general Massu a Baden-Baden. El 30 de maig fa una al.locució radiofònica. Sentim a través dels transistors que ens qualifica de « chienlit », Aquell mateix vespre, els “gaullistes” es manifesten massivament a l’avinguda dels Champs-Élysées. Encara resistirem uns dies, fins l’evacuació definitiva de la Sorbona i del teatre Odéon, el 14 de juny. Però la barrufa persisteix!
