Joan i Vicky Jiménez, tàndem guanyador

de Mari Carmen Grau Ribot el 19 març 2020

Per primera vegada a la història, una andorrana guanya l’Open júnior d’Austràlia: amb només 14 anys, la Vicky Jiménez ha enamorat mig món. Però al darrere d’aquesta gran esportista hi ha la gran feina del seu pare i entrenador, el Joan, també fill de tennista, que als 6 anys ja li va posar una raqueta a les mans.

Fotos: McGrau

El tennis és l’esport familiar?

Joan Jiménez: Sí, i tant… El meu pare hi jugava i el meu germà també. A casa sempre s’ha parlat de tennis, és l’esport que es respira en família! I ja veus que la tradició familiar segueix. Pensa que a la Vicky no l’he forçat mai a jugar, ella sempre ha volgut fer-ho, va començar a jugar als Estats Units, on jo tenia un club de tennis.

Vicky Jiménez: El meu avi, el meu pare i el meu tiet hi jugaven… sí, es pot dir que és l’esport preferit per la família.

Jugar bé a tennis és hereditari?

V.J.: Crec que no. Penso que la persona neix amb el do de jugar bé a tennis, no perquè siguis el fill del Rafa Nadal jugaràs bé.

J.J.: A banda de les condicions de cadascú, crec que també és important que a casa es visqui l’ambient del tennis. En el nostre cas, ens han inculcat uns valors que he intentat transmetre als meus fills. Una de les bones coses que té la Vicky és que s’esforça molt i vol ser millor cada dia, és sacrificada i disciplinada.

Vicky Jiménez: “El meu somni és arribar a ser la número 1 del món i guanyar un Grand Slam”

Quan es va adonar que la Vicky tenia fusta de campiona?

J.J.: Ja de ben petita vaig veure que era una nena amb molta voluntat, amb ganes de competir i de guanyar. Als 10 anys ja apuntava maneres, no solament per la seva forma de jugar, sinó per la seva actitud a la pista.

Quina característica li agrada més del caràcter de la seva filla?

J.J.: Té moltes coses bones, és alegre, disciplinada, persistent… com a pare és un plaer constatar que té aquesta actitud positiva i de voler millorar cada dia. Tant la meva dona com jo intentem donar-li les eines perquè pugui ser millor persona cada dia.

V.J.: Soc molt tossuda… (riu).

Com es gestiona ser pare i entrenador a la vegada?

J.J.: No és una gestió fàcil, sovint et diré que és complicada. Soc conscient que m’ho he de treballar jo més que ella, només té 14 anys… Intento fer més de pare que d’entrenador, ara tenim la sort de comptar amb Jordi Arrese, que està fent una gran feina. El primer rol ha de ser el de pare, i això passa per davant dels entrenaments.

V.J.: Reconec que a vegades hem tingut els nostres alts i baixos, com diu la meva mare, a vegades ens volem matar… però la veritat és que li estic molt agraïda per tot el que ha fet per mi, ha caminat a la meva vora, m’ha donat la seva confiança, sempre ha cregut molt en mi, és una sort tenir-lo al meu costat. No sé què hauria fet sense ell!

Com vau viure l’experiència d’Austràlia?

V.J.: Era el meu primer Gran Slam, amb no estava entre les favorites, no havia pensat mai que podia guanyar, fins i tot creia que no passaria la primera ronda! Però hi vaig posar moltes ganes i em vaig anar superant a mi mateixa en cada partit. Reconec que em vaig deixar ajudar molt pel meu pare, cosa que no faig en tots els tornejos, i vaig poder aguantar la pressió. A la final, vaig jugar un primer set molt nerviosa, estava tensa, la meva rival no em deixava fer els meus cops ni trobar les solucions adequades, havia de provocar que jugués més al revés que al drive, i no me’n sortia… Però després de perdre per 7-5 el primer set, tot va canviar, em vaig tranquil·litzar, em vaig dir a mi mateixa que, si havia arribat a la final, no era el moment de deixar-me anar, vaig respirar fondo, i vaig donar el millor de mi mateixa. Va valer la pena!

J.J.: El primer set vaig patir, estava nerviós perquè no la veia gaudir del joc, molt aturada de cames, no estava bé a la pista, veia que no estava jugant el partit com l’havíem plantejat, que jugava a impulsos. És cert que a partir del segon set va començar a fer el seu joc, a utilitzar bé el seu servei i a obligar a la seva contrincant a jugar més al revés, la qual cosa va fer jugués més incòmoda. Al final tot va anar perfecte…

La Vicky ha posat el nom d’Andorra en el mapa del tennis mundial, com ho heu viscut?

J.J.: Ha estat una experiència magnífica, Andorra és el nostre país, és un orgull per a nosaltres. Si fa un any m’haguessin dit que als 14 anys la Vicky guanyaria l’Open d’Austràlia Sub 18, no m‘ho hauria cregut, pensa que jugava contra noies que tenien 4 anys més que ella. Però ella no deixa mai de sorprendre’m, està fent uns passos de gegant.

V.J.: Com a andorrana, em vaig sentir molt satisfeta d’haver guanyat i de la repercussió que aquest triomf va tenir a tot arreu. Va ser una passada!

On vol arribar la Vicky Jiménez?

V.J.: El meu somni és arribar a ser la número 1 del món i guanyar un Grand Slam, tot i que ara ja ho soc de la meva categoria. Sé que caldrà treballar molt per assolir aquest somni, però hi estic disposada.

J.J.: La Vicky té molta voluntat i sap com ha de treballar per aconseguir els seus objectius, hem de seguir en el camí que hem emprès, cal que siguem millors a nivell físic i tècnic. Estic segur que serà una gran jugadora, té totes les condicions per ser-ho.

El seu fill Joan segueix els passos de la seva germana?

J.J.: (Riuen tots dos) Està començant a jugar, segueixo aplicant la meva filosofia: ha de ser ell qui vulgui jugar, jo no li imposaré res.

Esteu vivint a Sitges encara?

J.J.: La veritat és que estem viatjant pel món la majoria del temps… La nostra base d’entrenaments és a Sitges, a Andorra era complicat mantenir un nivell prou alt d’entrenaments, ja que hi ha una mancança de pistes. Això sí, sempre que podem tornem a la nostra casa a Andorra. La meva dona segueix treballant a Andorra i sempre intentem trobar un balanç.

Joan Jiménez: “Intento fer més de pare que d’entrenador”

Quantes hores entrena amb la Vicky?

J.J.: Depèn de les èpoques de l’any i del programa d’entrenaments. Ara volem treballar durant quatre setmanes entrenaments físics i tècnics, llavors quan fem tècnica, les hores de preparació física baixen una mica. La Vicky té unes condicions físiques molt bones, i és molt fàcil treballar amb ella.

Com portes els estudis?

V.J.: Prou bé… El problema són els desplaçaments, perquè no puc estudiar gaire. Segueixo un programa adaptat que em permet combinar perfectament el tennis amb els estudis. El meu pare va agafar tres pistes al Club de Golf Terramar i va muntar una acadèmia d’alta competició, un centre d’entrenament on hi ha altres nens. Tots fem un programa que combina els estudis amb el tennis. Tenim quatre tutors que ens fan classe i passem els exàmens en una escola de Gavà, on estem matriculats.

A què has hagut de renunciar per fer carrera en el tennis?

V.J.: A tenir la vida d’una noia normal… Sobretot al fet de sortir amb les amigues, al temps lliure que normalment tenen, a anar al cinema amb una colla, perquè ara, si vaig al cinema, hi vaig amb els meus pares, si no, no hi puc anar! Potser surto una vegada a l’any amb amigues de l’escola, i no exagero! Però no canviaria mai el tennis per tenir una vida normal, això sí que ho tinc clar. Estic viatjant pel món, aprenc nous idiomes i noves cultures i tot això em motiva molt.

Quins són els propers reptes?

J.J.: Ara jugarà el primer torneig professional de la WITA, a Amiens, un torneig de 15.000 dòlars, després anirem a Ganesse, a Roland Garros, a Wimbledon i a l’US Open. Farem tots els tornejos Grand Slam júnior.

El Joan Jiménez Guerra neix a Andorra la Vella el 24 de gener de 1978. Estudia al col·legi Sant Ermengol i després marxa a Barcelona i ben aviat comença a treballar com a entrenador de tennis, un esport que practica fins al 2003, a la vegada que treballa al negoci familiar. Marxa als Estats Units amb el seu germà, també per portar un club de tennis on es queda durant cinc anys. Torna a Andorra, treballa com a monitor de pàdel fins que comença a entrenar la seva filla. Està casat amb la Yulia i tenen dos fills, la Vicky de 14 anys i el Joan de 10. A banda del tennis, la seva afició favorita és estar amb la família i jugar a golf.

La Victòria Jiménez Kasintseva neix a Andorra la Vella el 9 d’agost de 2005. Va a l’Escola Andorrana fins que els seus pares marxen a viure a Louisville, Kentucky durant prop de quatre anys. Té un currículum espectacular, amb 10 anys es va proclamar campiona nacional de França de la seva categoria. Va ser campiona de Catalunya en categoria sub 12 i sub 14 i també campiona d’Espanya en categoria sub 12 i sub 13. A nivell internacional ha guanyat diversos tornejos de Tennis Europe. Va ser campiona de Roland Garros en categoria sub 13, campiona del Godó en categoria sub 14 i campiona de Mutua Madrid en categoria sub 16. L’any 2019, va guanyar set tornejos en categoria ITF (sub 18), entre els quals destaquen el Grado A de Merida, Mèxic i l’Australian Open. Actualment és la número 1 a nivell internacional en categoria sub 16. Parla cinc idiomes, català, castellà, francès, anglès i rus. Entre les seves aficions figuren la natació, el futbol i el bàsquet.