Glòria Albaladejo: “Fa 31 anys que vinc de firaire a Andorra”

La Glòria és una dona que enlluerna en la distància i que captiva amb la seva profunda mirada. Icona i referent de la Festa Major de Sant Julià, la fira d’aquesta parròquia no seria el que és sense la seva presència i els seus exquisits àpats. Han passat 31 anys des que va trepitjar per primera vegada terra andorrana, però encara conserva la mateixa il·lusió del primer dia i li demana a la vida tenir salut per seguir treballant en l’ofici que més estima, de firaire.

Per a aquells que no et coneguin bé, fes-nos un breu resum de la teva vida?

Soc firaire i, des de fa més de 30 anys, dedico la meva activitat professional a treballar en aquests esdeveniments festius. Vaig néixer a Barcelona i vaig començar a treballar des de molt joveneta. Si bé els meus pares em van enviar a un bon col·legi per a poder realitzar els meus estudis, reconec que a mi mai em va agradar estudiar, preferia treballar, emprendre, tenir els meus propis negocis. De fet, ho tenia tan clar que vaig començar amb una botiga, després amb un videoclub, fins que em vaig endinsar a les fires, una activitat que em va enganxar per sempre i en la qual encara continuo.

Per què vas triar la vida de firaire?

Vaig seguir els passos del meu marit, que ja estava treballant en altres fires, i em va agradar tant aquesta professió que mai l’he pogut abandonar.

Per a qualsevol de nosaltres, que estem acostumats a les comoditats de casa o de treballar en una oficina, la teva professió és molt dura, per a tu també ho és?

Sí, reconec que aquesta feina i la vida de la firaire són molt dures, però m’encanta, és per això que aguanto tot el que sigui necessari. És cert que a casa sempre s’està més còmode, però jo també tinc casa, com tothom, i la gaudeixo. Visc a Plaça Espanya, a Barcelona, on tinc un dúplex amb totes les comoditats i també la meva furgoneta per anar a les fires. Aquesta professió, que és molt sacrificada, m’ha permès enviar als meus fills a un bon col·legi i que tinguin uns bons estudis. La meva filla ha estudiat en una de les millors escoles de Barcelona, el St. Peter’s School, i això ha estat possible gràcies a la meva feina.

Molta gent creu que, com els firaires van de poble en poble, no teniu residència fixa, però veig que aquest no és el teu cas i suposo que tampoc és la norma?

No, com et deia abans tinc casa meva a Barcelona i nosaltres som com qualsevol persona que treballa en una altra professió. Normalment, treballem molt fort durant sis mesos, però a l’hivern fem més vida a casa, ens encarreguem de tenir cura dels nens i de portar-los a l’escola, entre altres activitats, fins que comença el bon temps.  El que més m’agrada de la vida de firaire és poder viatjar d’una banda a l’altra, conèixer gent i que la gent de cada poble que visitem ens reconegui i ens estimi. De fet, ja ens han fet dos homenatges, gràcies a la nostra feina, a la festa de la Patum de Berga.

Sis mesos donen suficientment per poder viure la resta de l’any?

No donen per a tot l’any, però a banda de les fires també desenvolupem una altra activitat que ens permet una altra entrada de diners, ja que el meu marit també es dedica al negoci del taxi.

Què és el que més t’atreu de la teva professió?

M’encanta poder conversar amb la gent i generar uns vincles que són molt semblants als d’una família. Crec que som uns privilegiats, primer per poder treballar en l’activitat que ens agrada i, segon, per poder crear aquests llaços d’amistat amb la gent, que no tothom pot generar. Em sento molt feliç amb el que faig, aquesta feina és la meva vida.

Com va sorgir l’oportunitat de ser presents a les fires andorranes?

Va ser pura casualitat, perquè uns amics sempre ens demanaven de venir a Andorra. Fins que un dia vàrem contactar amb la gestoria Sicoris i això ens va permetre entrar a les fires del país. Fa 31 anys que vinc de firaire a Andorra, la mateixa edat que la meva filla Glòria.

Són moltes fires. Suposo que tindràs moltes anècdotes per poder explicar, però recordes alguna de manera especial?

Sí que recordo que la primera vegada que vaig venir a Andorra, vam fer fira a Escaldes-Engordany. Aquell primer dia de fira va morir la meva mare, per tant, com és lògic, em vaig haver d’absentar del país. Va ser un cop molt dur i és un moment que mai se m’ha esborrat del cap, però després del sepeli, vaig tornar a la fira i vaig obrir la parada per seguir amb la meva vida quotidiana. No em va quedar més remei que ser forta i mostrar una gran somriure al públic, més enllà d’estar malament i patint per la situació que estava travessant, però ningú no em va notar res. Aquesta va ser una de les lliçons que vaig aprendre del meu pare.

Quin és el secret del vostre èxit i dic el vostre perquè aquest negoci és familiar i també compta amb el suport del teu marit?

Sí, tinc el suport del meu marit i dels meus fills. Aquest negoci és la meva vida, la fira em fa molt feliç, si no soc a la fira no soc feliç. No soc una persona que s’hagi criat a una fira, però és el lloc del món on em trobo més bé.

De totes les vostres propostes gastronòmiques, que són exquisides, quina d’elles és la que té més èxit?

La botifarra de Berga elaborada amb carn de primera qualitat, que ens proveeix el nostre carnisser, el Guillem i, quan venim aquí, Espunyes. Sens dubte, aquest és un dels productes més venuts perquè sempre cuidem cada detall del procés d’elaboració, des de la carn sense greix, fins al control sanitari.

La saga familiar continuarà els teus passos?

No ho sé perquè tots els meus fills, si bé ens donen suport durant la temporada estival, també tenen les seves respectives feines, però ens encantaria.

Després de tants anys, que li demanes a la vida?

Li demano que em deixi treballar, per la resta de vida que em queda, a la fira. Perquè aquí soc molt feliç i estic encantada amb el que faig.

Tindrem Glòria per un llarg temps a la fira?

Crec que sí, encara que em jubili seguiré aquí ajudant als meus fills, no tinc cap dubte.