Gisela Herrera Albarracín, compartint l’amor de puny i lletra

Originària de Mendoza, l’Argentina, la Gisela Herrera Albarracín és una de les tantes persones que ha trobat, a Andorra, terra fèrtil per a sembrar i recollir somnis. Amb Sant Jordi a tocar, l’autora de “Dibujando huellas en el camino” ens convida a gaudir de l’amor a través de les seves històries manuscrites.

Fotos: César De Pablos

“Dibujando huellas en el camino” és un títol que manifesta clarament la teva intenció com a autora.

Penso que tothom ha de deixar una empremta durant la seva vida. Als meus fills sempre els dic que, quan jo no hi sigui, vull que els hi quedi una empremta meva, sigui en forma de llibre, d’experiència, d’anècdotes… Si passem la nostra vida sense deixar una marca, per petita que sigui, aquesta vida haurà estat en va.

Per què vas decidir mostrar aquest diari íntim i exterioritzar tots els teus sentiments?

Sempre ha estat un somni publicar el llibre, però la vergonya no m’ho permetia. Pensava que aquestes pàgines moririen en el fons del calaix de l’escriptori, però el confinament en va fer preguntar-me “per què no ho faig ara?”. Les poques persones que havien llegit aquests texts em van animar a publicar-los, perquè se sentien identificades amb allò que llegien.

Et vas encarregar de l’edició independent del llibre, suposo que aquest procés va comportar certes dificultats.

Vaig haver de fer tres correccions, amb tres correctors diferents, perquè quedés perfecte quant a ortografia. En dissenyar la portada, una persona va captar molt bé la meva idea, però, quan el llibre estava a punt d’imprimir-se, vaig dir: “aquest no és el meu llibre!”. Com que jo ho volia de puny i lletra, no podia permetre que el llibre no tingués il·lustracions fetes per mi. Aleshores, vaig haver de començar de zero.

Els lectors podran trobar-hi una il·lustració molt curiosa del bar l’Estela, que continua essent tal com el vaig conèixer fa 20 anys. Al cap de tot aquest temps, vaig coincidir allí amb una persona que és amiga del propietari; ara per ara, aquella persona és la meva parella. Tot va lligat amb l’amor.

Què ha estat el més enriquidor de publicar “Dibujando huellas en el camino”?

La reacció que ha causat en els meus fills. Hi ha una anècdota molt graciosa, perquè el meu fill més petit volia ser el primer a comprar-ne un. “Mama, el primer llibre ho compraré jo, ho llegiré jo i t’ho pagaré perquè estic molt orgullós de tu”, em deia. Que els meus fills se sentin orgullosos de mi, és el més gratificant d’haver escrit aquest llibre.