Francina Pons Pifarré, la dama dels molins fariners

Autora de ‘Moles i molins fariners d’Andorra’, la Francina Pons Pifarré s’ha convertit en tota una experta sobre aquestes estructures, que van començar a minvar durant la segona meitat del segle XX. Amb prop de 40 anys treballant entre la Batllia Episcopal, la Batllia d’Andorra i el Tribunal Superior de Justícia –els últims 21 anys com a secretària judicial–, va compaginar la seva feina amb una investigació que s’ha estès durant 14 anys, però, malgrat tot el temps i l’esforç que va comportar l’edició d’aquest llibre, a la Francina li queda la gran satisfacció d’ajudar a preservar la memòria històrica del país.

Text i foto: César De Pablos · Aquarel·la: Francina Pons

En quin moment vas sentir tanta curiositat pels molins fins al punt de tirar endavant una investigació?

Va ser per molta casualitat. Soc una persona que sempre ha estat inquieta i curiosa perquè, si hi ha una cosa que no trobo, sempre faig l’esforç per trobar-la. Aleshores, es van fer algunes exposicions de fotografies antigues –era un moment en què se’n feien moltes– i no hi havia cap imatge del molí de Tobira, un molí molt a prop d’on vaig créixer, ni tampoc de les zones properes. Allò, penso, m’ha deixat aquest neguit.

I què vas fer després?

Primer de tot, me’n vaig anar a la Biblioteca Nacional amb la intenció de trobar un llibre en què hi hagués més informació sobre Tobira, però no n’hi havia cap. Però, coincidentment, vaig tenir la sort de trobar-me allà amb la Isabel de la Parte, actual directora del departament de Patrimoni Cultural, perquè passés per Cultura a veure si trobava alguna cosa sobre Tobira. I, malgrat que no vaig tenir tanta sort, em va motivar a continuar buscant sobre altres molins.

Això explica per què Tobira ha estat el punt de partida. Però quan va ocórrer tot això?

Crec que entre el 2008 i el 2009. Va sorgir tot de manera casual. Ja no sé si creure en casualitats, però, sortint de la Biblioteca Nacional, vaig trobar-me amb la Margarita Font, germana dels moliners de Tobira i que havia viscut al molí amb ells. Primer li vaig demanar si tenia fotos del molí, però no en tenia gran cosa, així que li vaig preguntar si em podia parlar més del tema. Vam fer un cafè i tot va començar a fluir. A partir de recollir la memòria d’aquesta i altres persones, em vaig adonar que no només estava recopilant informació, sinó rebent un llegat, no per quedar-m’ho, sinó per compartir-lo, i perquè perdurés.

“Em vaig adonar que no només estava recopilant informació, sinó rebent un llegat, no per quedar-m’ho, sinó per compartir-lo, i perquè perdurés”

Al llarg d’aquests anys d’investigació, no només t’has limitat a la recerca sinó també a la difusió, amb xerrades i altres activitats. Per què creus que cal donar importància als molins?

Primer de tot, perquè han existit; després, perquè cal recordar el passat d’Andorra. Fins als anys 60, cada casa sobrevivia amb el que hi havia, amb el treball de la terra. La pagesia era molt important i, dins de la mateixa pagesia, parlem del pa com a element essencial, la base de l’alimentació de tots. Era una cadena en què s’havia de conrear el blat, tenir molins per transformar aquest cereal en farina panificable i, finalment, calia tenir un forn per fer el pa. Un senyor pagès em deia que la principal riquesa d’una casa era tenir camps per conrear, molins per fer farina i forn per fer el pa. Malgrat que aquesta necessitat ha desaparegut, he pensat que era oportú recuperar aquesta memòria, ja que encara hi havia –i hi ha– molins dempeus.

En aquella època, treballaves com a secretària judicial. Com aconseguies compaginar-ho tot?

La meva feina era molt intensa i exigent, així que aprofitava els dissabtes al matí per anar a l’Arxiu Nacional, per exemple. Investigar sobre els molins era més que un hobby, i encara ho és.

Després de 14 anys d’investigació, amb un llibre publicat que permet mantenir viva la memòria dels molins, com et sents al respecte?

Quan anava fent aquest treball, sentia que no es podia quedar amagat en un calaix, així que agraeixo que Aloma Editors apostés per fer la publicació. Em sento molt agraïda amb totes les persones que hi han col·laborat, des dels que han compartit amb mi la seva memòria fins a les persones que han obert els seus arxius, tant nacionals com privats. Tot el procés va ser satisfactori.

Per la complexitat de la teva feina i la llarga durada de la investigació, algun entrebanc hi hauràs trobat. Mai no has pensat en llençar la tovallola?

No, però sí que hi va haver un moment en què jo mateixa em preguntava: “A qui li interessarà això?”. Allò em desmotivava, però sempre he continuat a l’alça. També hi va haver moments d’aturada en què es feia difícil trobar informació.

Així i tot, ho vas assolir. De fet, una qüestió que em sorprèn és el detall amb el qual mostres les peces que conformen els molins i expliques el seu funcionament. Com ho vas aconseguir?

La primera persona que vaig entrevistar era un senyor gran que també feia de moliner. Ell portava un molí en copropietat amb altres cases, a la part baixa d’Arinsal, i n’era un apassionat… li sabia greu que el molí ja no funcionés. Malgrat tot, ell tenia el molí al dia i em va ensenyar com funcionava, tot sobre les seves peces i, aleshores, vam fer farina. Aquell va ser un moment crucial per començar a entendre-ho tot, amb el qual vaig poder connectar els punts.

Entenc per què el nom d’Isabel de la Parte hi és al teu llibre, però també hi surt el d’Albert Villaró. Quina relació tens amb l’escriptor?

L’Albert Villaró ha estat el meu contacte més proper i directe amb Aloma Editors des que es va obrir la possibilitat de publicar el llibre amb ells. A partir d’aquesta connexió, també va sorgir la possibilitat que l’Albert escrivís un preàmbul per al llibre.

Quin paper hi va jugar el teu marit, el Teo Armengol?

Tots dos fèiem les fotos, és per això que hi veuràs tots dos noms. Però també em va ajudar amb tot el treball de camp, ubicant els molins o el que quedava d’aquestes estructures. Aquest treball sempre el vam fer tots junts, fins i tot a dins del bosc… obrint-nos pas entre les herbes o esperant que el nivell del riu baixés. Va ser molt divertit… va ser enriquidor, estupend.

Què vindrà després?

Penso que aquest llibre és un punt de partida per tothom que vulgui profunditzar més en els molins. Com a mínim, el lector sabrà on hi eren aquests molins, que són tan sols una part dels últims molins que vam descobrir i documentar, perquè la veritat és que en són molts! Ara només vull descansar una mica (riu)… però, segurament, faré altres coses encara per definir. Aquest treball de recerca m’ha agradat molt i no m’importaria fer-ne un altre. Espero que es pugui fer difusió d’aquest treball a les escoles, amb visites guiades i continuar preservant els molins que ens queden.

“Aquest treball de recerca m’ha agradat molt i no m’importaria fer-ne un altre”