Eva Csoka: “Gràcies a la meva exigència i perseverança vaig guanyar 47 medalles”

Filla d’un dels futbolistes més destacats de la selecció hongaresa, el Pepe Csoka, que va fugir del seu país després de la invasió de la Unió Soviètica, i de la Pepita Llop, l’Eva Csoka va néixer a Encamp, l’any 1960. Quan va fer els quatre anys, lluny de seguir els passos del seu pare, va començar a esquiar i, posteriorment, a competir a Andorra. Tot i que es va retirar molt aviat, encara conserva alguns records d’aquella etapa de la seva vida, en la qual va coincidir amb Joan Viladomat, Patrick Toussaint i Lluis Molnè.

Com ha estat per a tu ser la filla d’un exfutbolista hongarès com el Pepe Csoka?

Ser la filla d’una icona del futbol, com el Pepe Csoka, és un gran honor i em fa sentir molt orgullosa. També he de reconèixer que per a mi va ser una mica dur perquè no m’agradava gens ni mica el futbol i al meu pare li encantava. Ell, no només jugava al futbol, sinó que sempre estava amb la televisió mirant partits o amb la ràdio, perquè també va fer de comentarista per a una ràdio hongaresa.

Com era la teva relació amb ell?

Malgrat les nostres diferències, teníem una molt bona relació.

En algun moment vas sentir alguna pressió per seguir els seus passos, malgrat que en aquella època era força més complicat que avui en dia?

No, mai em vaig sentir pressionada pel meu entorn per seguir els passos del meu pare, al contrari, vaig ser lliure per poder escollir el meu propi camí.

Com et vas adonar que l’esquí seria l’esport que t’acompanyaria fins a l’adolescència?

Primer vaig descobrir el ballet, però a causa d’una lesió muscular vaig haver de deixar-ho. L’esquí, el vaig conèixer cap als 4 anys, gràcies a la meva mare que em portava a esquiar amb l’Esquí Club d’Andorra, al Pas de la Casa. L’esquí em va encantar de seguida i sempre m’anava molt bé, perquè era molt competitiva.

Com recordes els teus començaments?

Tinc molt bons records i, com que era molt bona esquiant, cap als 7 anys vaig començar a participar en les competicions que es feien, tant al país com fora. Normalment, entrenava tres cops per setmana, amb el Ferran Piqué, que era un entrenador molt exigent. Gràcies a la seva exigència, i a la meva perseverança, vaig guanyar 47 medalles, molts ors i plata. I també moltes copes. El que em va fer molt feliç va ser guanyar una medalla d’or, al Campionat Súper Spot, de Catalunya, l’any 1975. En aquella cursa tenia 40 graus de febre, però, així i tot, la vaig fer. També recordo que una vegada que estàvem a Soldeu, i feia 19 graus sota zero, i se’m van gelar les mans, però vaig competir igualment.

Suposo que vas coincidir amb alguns esquiadors d’Andorra en aquella època?

Sí, vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb el Joan Viladomat, el Patrick Toussaint i el Lluis Molnè, entre altres. Tinc molts bons records d’aquella època, tant de les competicions, com dels entrenaments i els viatges. També de l’après-esquí amb els meus amics i família.

Era molt dur competir a Andorra en aquell moment?

Per a mi no, perquè en ser filla única, els meus pares podien finançar les meves estades esportives i també les competicions.

Vas penjar els esquís molt aviat, per què?

Sí, vaig retirar-me amb 17 anys. M’hauria agradat continuar esquiant, però la meva mare volia que em centrés en els estudis. Per tant, vaig marxar d’Andorra per a estudiar a Barcelona, administració d’empresa a ESADE. Després em vaig continuar perfeccionant i vaig anar a París per fer un doctorat en mercats financers.

Encara que hi hagis deixat de competir molt jove, continues vinculada al món de l’esquí?

Ara estic retirada del món laboral, per tant, gaudeixo de l’esport, però no el practico perquè vaig patir un ictus i em va deixar part del cos sense mobilitat. Així i tot, he seguit les finals de la Copa del Món que s’han fet molt recentment i confio en el Joan Verdú, que portarà molt lluny el nom d’Andorra.