“Continuaré preparant-me tan bé com sigui possible per a tenir més possibilitats d’accedir a una medalla”

L’agost de 2017 Mònica Dòria es proclamava campiona d’Europa júnior en la modalitat de canoa. Des d’aleshores, la palista de 20 anys, ha mantingut una progressió meteòrica, coronada per la brillant doble classificació olímpica en canoa i caiac, que va aconseguir el setembre passat als Campionats del Món de la Seu d’Urgell. L’anul·lació dels Jocs de Tòquio per la pandèmia del coronavirus ha ajornat un any el seu gran somni de participar i poder aconseguir una de les medalles.

Fotos: Norbert Aguilera / César Vidal

Com has passat l’etapa de confinament? Et trobaves al país?

A nosaltres ens va tocar a Londres entrenant, després vam haver de tornar en el primer vol que vam poder, en mode estampida. Ens vam haver de quedar a casa, com tothom. Al principi ningú s’esperava que fos per un període tan llarg però, a poc a poc, vaig anar passant el dia a dia sense pensar tant. Vaig aprofitar per a estudiar i posar-me al dia amb els meus estudis.

Al juliol hauries d’estar a Tòquio participant en els Jocs Olímpics. Com vas rebre la cancel·lació d’una competición que havies estat preparant amb tanta il·lusió?

El dia que van anunciar que es posposaven els jocs va ser un moment molt difícil d’assimilar, perquè era l’objectiu per al qual havia estat treballant durant tot l’any. Estàvem molt centrats en arribar allí i fer tot el possible perquè fos de la millor manera. De sobte, tot aquest treball es va aturar. Es fa difícil plantejar-te nous objectius i mirar cap endavant, perquè de moment no hi ha competicions, però cal adaptar-se i preparar-se per a l’any vinent.

Has estat entrenant en el canal olímpic de Tòquio. Què et va semblar, com ho vas viure?

Aquest viatge a Tòquio va ser molt productiu, molt interessant, perquè mai havia estat en aquest país. Va ser un canvi total de cultura, de lloc i de gent. Va estar molt bé. Hi havia molts esportistes amb els quals vam tenir l’oportunitat de veure i conèixer aquells moviments d’aigua, que són una novetat per a tothom. Tenia moltes ganes de tornar a l’abril, però amb la pandèmia no va poder ser. Vam ser-hi una sola vegada al novembre, però ja no tornarem. De moment es desconeix quina serà la propera oportunitat.

Com va afectar la pandèmia al teu calendari?

Havíem de començar al maig les competicions internacionals, i fins al setembre teníem tot l’estiu amb activitats, però a causa de la Covid es va anul·lar tot, almenys fins a l’agost. Ara estem atents per si es fa algun torneig europeu, al setembre o a l’octubre. No obstant això, no hi ha res oficial. De moment continuem mantenint la forma i entrenant en l’aigua.

Tenir un any més per a poder preparar els Jocs Olímpics, et podria beneficiar?

Crec que sí. És un any més per a poder millorar i continuar treballant fins a aconseguir el millor nivell i estar a l’altura de les millors. Considero que és una oportunitat per a intentar reduir distàncies i arribar molt millor als Jocs Olímpics.

Fins avui ets l’única esportista andorrana per als Jocs Olímpics, què suposa per a tu?

La veritat és que no ho havia pensat en això. Abans d’aconseguir la plaça en el mundial disputat a la Seu, sabíem que existia aquesta possibilitat. Va ser un treball molt intens, molt dur, però sabia que podia fer-ho. Quan vaig saber que ja era oficial, crec que va ser un dels moments més feliços de la meva vida. Va ser una sensació molt gratificant.

Haver-te classificat per als Jocs Olímpics té més mèrit tractant-se d’un esport minoritari?

No, no crec que tingui més o menys mèrit. No sóc conscient de les proves que han de superar altres esportistes per a poder aconseguir les places, però sí que sé, que tots hem de preparar-nos molt dur per a poder arribar fins aquí. Si entrenes de manera professional, et sacrifiques i tens un alt grau de compromís, tard o d’hora arriba, però no crec que tingui més mèrit que altres esports. És clar que no és un esport com altres que surten més a la televisió i que tenen més espònsors. Per a nosaltres, és molt més difícil aconseguir diners i patrocinadors, perquè no és tan mediàtic com altres esports. És una mica frustrant en aquest sentit, però l’esport va evolucionant i espero que continuï avançant pel bon camí.

És possible dedicar-se al piragüisme de manera professional?

Hi ha poca gent que viu solament d’aquest esport. Els qui viuen del piragüisme són els millors dels millors. No hi ha molts, la majoria té una carrera que els dona suport, perquè sabem que això es pot acabar fàcilment algun dia.

Estàs estudiant?

Sí, estic estudiant Administració i Direcció d’Empreses.

Com fas per a combinar l’esport amb els estudis universitaris?

Fins a l’any passat anava estudiant com podia, però enguany, amb els Jocs Olímpics i els viatges que teníem programats, se m’ha complicat una mica més. Si la Universitat s’adapta a les nostres necessitats, és possible combinar-ho, perquè entre els viatges tenim temps per a poder-ho fer. La situació del confinament m’ha vingut bé per a poder avançar en la meva carrera, ja que em falten aproximadament dues per a poder acabar.

Vas ser campiona d’Europa Júnior, vas pujar al podi en la Copa del Món i ara t’has classificat per als Jocs Olímpics. De què estàs més satisfeta fins al moment?

Diria que la classificació per als Jocs Olímpics. Per als atletes crec que és un dels objectius més grans amb els quals somiem, ja des de petits. Aconseguir aquesta plaça per a poder participar en els jocs de Tòquio ha estat una de les més grans fites del meu palmarès. Vaig començar a remar des de petita, als vuit anys, ho feia en el Parc del Segre amb la meva germana, des de llavors, no ho he deixat. Vaig començar a competir, em va agradar i vaig trobar el meu lloc en aquest món del piragüisme.

T’imagines guanyant la primera medalla olímpica en la història d’Andorra?

Això seria increïble. Clar que sí que m’ho imagino. Intentaré guanyar-la. Continuaré preparant-me tan bé com sigui possible per a tenir més possibilitats a accedir a una medalla. Sóc conscient que des de tots els àmbits estan empenyent molt i que hi ha moltes competidores, molt fortes i de gran nivell.

L’esport femení a Andorra està vivint una època d’or, els èxits més importants els estan aconseguint les dones. Quina opinió et mereix?

És una molt bona notícia. És clar que en molts esports, i en el meu que és el que millor conec, hi ha una gran majoria d’homes, però sí que és cert, que cada vegada se sumen més dones. Les dones continuem tirant cap endavant, i anem pujant de nivell, a poc a poc. Està molt bé que sigui així, d’aquesta manera moltes dones o noies s’animen a pensar que poden arribar i que és possible tenir un lloc en qualsevol disciplina esportiva, quan abans no el tenien.