Marta Alsina: “El Guillem segueix present en el nostre dia a dia”
Ha viscut el pitjor que li pot passar a una mare: la pèrdua d’un fill. Fa 10 anys que el petit Guillem, de 19 mesos, va morir sobtadament d’una meningitis. Avui, la Marta acaba de publicar “La vida que queda”, un llibre amb la història d’aquesta pèrdua. Un exercici valent que ha estat la millor teràpia.
Fotos: César De Pablos
Per què has escrit aquest llibre?
Sempre he escrit, quan va morir el Guillem cada dia anava al cementiri de la Cortinada, seia al costat de la seva tomba i escrivia tot el que em passava pel cap. Jo escrivia per a mi, i tenia ganes que el públic llegís els meus escrits i, sobretot, que poguessin ajudar les persones. Unes amigues em van regalar un curs d’escriptura, que vaig fer a la Capsa a Ordino, que em va anar molt bé per aprendre’n.
Ha estat una teràpia?
Aquesta no era la idea, però ha resultat ser una teràpia per a mi. Volia ajudar a la gent, que el que em va passar a mi servís a les persones que han passat per aquest tràngol. Quan va morir el Guillem, a la meva família i les persones properes, els va costar molt ajudar-me. Ningú sabia què dir-me ni com tractar-me, tenien molt bona voluntat però no m’ajudaven. No volia parlar amb ningú, no responia les trucades, era incapaç d’agafar el telèfon ni saber què necessitava. Els tenia al meu costat, però no veien com ajudar-me. En el llibre explico com em sentia i les ajudes que penso que m’haurien anat bé.
Què va passar fa 10 anys?
Jo tenia un fill de 19 mesos, el Guillem, un nen ben sa, que de cop va començar a tenir febre. El pediatre deia que tenia otitis i li va donar antibiòtic. La febre no li baixava i el vam tornar a portar a urgències. Era el 6 de desembre del 2009, i a la porta de l’hospital em vaig adonar que li havien sortit taques a la pell i em vaig espantar. Tothom va córrer, però ningú no hi va poder fer res. Va morir al cap de dues hores. Em va costar molt temps pair-ho i, sobretot, sobreviure.
Com s’arriba a sobreviure a la mort d’un fill?
Aguantant. Amb el meu marit vam decidir no tirar-nos daltabaix i intentar sobreviure. Ens vam tancar a casa, com si estiguéssim al fons d’un pou, tot esperant morir-nos de pena…
“He trigat a escriure el llibre perquè he tingut tres fills més i em quedava poc temps per escriure”
Per què has esperat gairebé 10 anys per escriure el llibre?
Perquè he tingut tres fills més, i entre els nens, la casa i la feina, poc temps em quedava per escriure. Els nens encara són petits, la Carla de 10 anys, la Berta de 6 i l’Àlex, 4…
Què els hi expliques als teus fills del seu germà?
Sabem perfectament qui és. Jo sempre dic que tinc quatre fills, el Guillem segueix present en el nostre dia a dia. Cada vegada que anem a esquiar i passem per davant del cementiri saludem el Guillem des del cotxe… Hi penso cada dia, igual que penso en tots els meus fills.
Imagino que a la primera febre de la Carla et devies espantar molt?
La febre de tots… Les primeres febres van ser terribles, sobretot aprendre a evitar sobreprotegir-los i a dominar la meva por. Sovint he pensat que no em pot tornar a passar, això de perdre un fill, de moment aquest pensament m’ajuda, tot i que és irracional!
Vas anar al psicòleg?
Com que tant el meu marit com jo treballem a l’hospital, de seguida ens van donar una cita amb la psicòloga del centre. Però la veritat és que les sessions no van donar el resultat esperat.
No vas tenir cap ajuda?
Sí, dels grups de dol de Barcelona. Això va ser una teràpia que em va anar molt bé, perquè estàs en contacte amb persones que han patit exactament el mateix drama que tu. En aquell moment encara no s’havia creat l’associació de la Rosa Galobardes, aquí no hi havia res en aquest sentit. Quan va morir el seu fill, la Rosa em va venir a veure, vam parlar molt, fins i tot ha escrit un pròleg del meu llibre.
Quants n’has editat?
N’hem fet 400, que es poden trobar a la FNAC, a Pyrénées i a Llibre Idees, a Illa Carlemany.
