Chiqui Novis: “El càncer de mama ens pot tocar a totes”

Va néixer a Almeria, però va arribar a Andorra amb poc més d’un any. La Chiqui Novis és una lluitadora nata, és infermera de professió i als seus 40 anys acaba de superar un càncer de mama. Ha inaugurat una exposició amb fotografies de 30 dones que han patit la malaltia.

Fotos: Comú d’Andorra la Vela / Tony Lara – SFGA / CEsteve

Quan et diagnostiquen el càncer?

Fa tot just un any, el 31 d’octubre de 2018, en un control rutinari, em diuen que m’han trobat un bony al pit i que me l’han d’analitzar.

Era un control rutinari?

Sí, tot i que ja tenia antecedents i feia controls sovint. La meva mare havia patit un càncer de mama, que va superar fa uns 15 anys, i a mi m’havien trobat diversos quistos que m’havien extirpat i que sempre havien estat benignes.

Aquest no ho era…

No, em van dir que era un carcinoma, tot i que encara no sabien de quin tipus, però era maligne. M’havia d’esperar encara dues o tres setmanes per saber quina mena de càncer patia, per determinar el tractament.

Quin va ser el seu primer sentiment?

Por, molta por. Em va caure el món a sobre… vaig entrar en estat de xoc. No m’hauria imaginat mai patir un càncer. Tot i que estic en el món de la sanitat i he viscut de prop aquesta malaltia, no pensava que em tocaria a mi.

Com va viure les setmanes prèvies al diagnòstic definitiu?

Doncs la veritat, bastant malament. La incertesa és terrible, feia recerques per Internet… fins que vaig decidir que havia d’assumir el paper de malalta i no el d’infermera. Realment, va ser complicat de gestionar.

El fet que la seva mare hagués superat la mateixa malaltia, no li va donar ànims?

En aquell moment no hi vaig pensar… Només veia la meva malaltia, estava patint pel diagnòstic definitiu.

I quan va arribar?

Amb el diagnòstic, vaig començar a fer quimioteràpia i em van operar el mes de maig. Em van treure el tumor i a partir del juliol vaig fer sessions de radioteràpia. Em van fer la biòpsia del gangli sentinella, el gangli de l’aixella, i va donar negatiu. El tumor estava molt localitzat i tot va anar bé.

“Hem d’acabar amb l’estigma social del càncer de mama”

Per això la prevenció és tan important…

És bàsica, tothom ho ha de tenir molt present i fer-se les mamografies.

Amb la quimioteràpia vas perdre els cabells, com ho va viure?

Sí, però com que habitualment ja duia els cabells molt curts no va ser traumàtic. La veritat, no em va preocupar veure’m calba. No em vaig voler amagar ni anar tot el dia amb un barret o un mocador. Va ser una cosa temporal… Vaig viure pitjor altres efectes de la químio.

Quin d’ells?

L’efecte sobre la pell, que em va quedar molt seca i em van sortir molts grans a la cara.

Què va ser que més la va ajudar en aquells moments tan durs?

El meu entorn. La meva família i els meus amics… Els vaig sentir tots molt a prop.

I com decideix fotografiar 30 dones i fer una exposició?

Era un projecte de fotografia terapèutica que ja tenia abans que em detectessin el càncer. Quan em van diagnosticar el càncer vaig posar fil a l’agulla, amb una perspectiva diferent, com a persona afectada.

Com vau seleccionar les protagonistes?

Vaig demanar ajuda al Col·legi Oficial d’Infermeres i Llevadores d’Andorra i vam passar un anunci a les xarxes socials. Vam tenir molt bona resposta i vaig començar a treballar. L’hospital em va cedir una habitació per fer les fotos, que vaig fer aquest mes de maig.

Què ha aconseguit amb aquesta exposició?

Crec que he aconseguit conscienciar les dones i la societat que el càncer de mama és una malaltia greu, habitual, que ens pot tocar a totes i que es pot superar. Hem d’acabar amb l’estigma social del càncer de mama.

Què ha canviat en la Chiqui d’abans de l’operació a la de després?

Moltes coses… emocionalment no soc la mateixa. Veig la vida i l’aprecio d’una manera diferent, dono valor a coses a les quals abans no donava.

I ara com està?

Actualment segueixo de baixa i faig un tractament d’immunoteràpia, que és l’adequat al meu tipus de càncer, un tractament que he de fer durant un any.