Elisabet Juncà: “El sucre és una perversió de la nutrició”

Només hi ha dos endocrinòlegs a Andorra. L’ Elisabet Juncà n’és una i es mostra molt preocupada per la manca d’educació dels nens en el tema alimentari. També porta a terme una aferrissada lluita contra el sucre.

Des de quan visita a Andorra?

Fa uns dos anys, vaig començar venint un cop al mes. Em va agradar el país, i hi havia necessitat de la meva especialitat. A l’Hospital Teknon de Barcelona tenia un 40% dels pacients d’Andorra, i ara els visito aquí. Tinc reconeguda la meva professió liberal pel Govern, estic acreditada a la CASS i al SAAS. Els dijous passo consulta a l’hospital, juntament amb el Dr. Álvarez Marfany, endocrinòleg andorrà, hem creat un equip d’endocrinologia, i treballem plegats, amb objectius comuns, per tal d’aplicar les novetats i estàndards internacionals d’endocrinologia al país.

Què és la medicina “antiaging”?

És una part de la medicina que ha agafat un gran impuls en els últims anys perquè les persones hem allargat la nostra expectativa de vida. La medicina clàssica ha avançat i fa que es visquin més anys, i la gent vol saber què han de fer per viure aquests anys amb qualitat. I aquí entra aquest nou concepte de la nova medicina, la del no-envelliment, aconseguir que una persona de 69 anys, a nivell hormonal en tingui 40. És la separació entre l’edat cronològica i la biològica. Per què hi ha persones que tenen 90 anys i no els aparenten? Per les seves característiques genètiques, per com s’alimenten, pels suplements que reben, que fan que les seves cèl·lules tinguin 40 o 50 anys en lloc de 90.

“Hi ha estudis que demostren que un orgasme al dia equival a quatre anys més de vida a nivell hormonal”

Què han de fer els pacients per entrar en aquesta medicina?

És un camp tan restringit com recent. Cal acudir a un metge especialista que pugui determinar l’edat biològica de la persona, a partir d’analítiques que fixin el nivell hormonal, i fer amb precisió el diagnòstic biològic i genètic, i establir el tractament adequat a partir d’abordatges nutricionals, d’activitat física i mèdics, sobretot hormonals i vitamínics. A partir dels 30-40 anys, l’ésser humà fa una caiguda lliure dels valors hormonals de suport. Els homes perden testosterona, mentre que en la dona, a partir de la menopausa, cauen els estrògens, la progesterona i la melatonina. Tot això porta cap a les malalties cardiovasculars i oncològiques. Hi ha una estreta relació entre ser jove i tenir salut. Per exemple, la testosterona és una hormona que ens ajuda a perdre pes. Per això és bo tenir una bona vida sexual. Hi ha estudis que demostren que un orgasme al dia equival a quatre anys més de vida a nivell hormonal. Ser jove i sentir-se jove, tal és l’objectiu.

Tot això correspon als endocrinòlegs?    

Els especialistes mèdics que més ens hi acostem som els endocrinòlegs. La nostra tasca és valorar les hormones corporals en cada moment de la vida. És un camp molt nou, que requereix molt estudi, però és el futur. Les hormones i la genètica són les claus de la vida. La medicina no ha avançat prou per modificar els gens, els podem conèixer, però no canviar-los. En canvi, tenim eines per analitzar les hormones i actuar per resoldre els problemes. Crec que a deu anys vista podrem veure una simbiosi entre la teràpia genètica i l’hormonal. I serà màgic…!

Sovint es fa la confusió entre un endocrinòleg i un nutricionista…

Sí, és fàcil. En els països del nostre entorn, als equips d’endocrinologia hi ha sempre un nutricionista. Són dues figures paral·leles però molt diferents i importants per al pacient. Per fer una comparació, és com el metge traumatòleg i el fisioterapeuta. L’endocrinòleg és un metge que diagnostica, valora, defineix el problema i el tractament a seguir. I un tractament pot ser el canvi nutricional, no les dietes, que considero enganyifes puntuals que no serveixen per res. Nosaltres marquem les pautes i els nutricionistes les apliquen amb paraules que els pacients puguin entendre i els ajuden a confeccionar menús i a canviar els seus hàbits d’alimentació. En aquest àmbit, en saben més que nosaltres. Perquè quan un pacient té un excés de pes i va al nutricionista, és com si comencés la casa per la teulada, perquè ens saltem el diagnòstic. Dues persones amb el mateix pes i la mateixa talla, poden tenir problemes molt diferents i necessiten protocols nutricionals específics. El nutricionista està desarmat per diagnosticar la malaltia. Crec que la manca d’endocrinòlegs al país ha motivat que els nutricionistes, per respondre a la demanda, hagin assumit responsabilitats que no els pertocaven. Les nostres són dues feines paral·leles.

“Amb la medicina “antiaging”, es crea una separació entre l’edat cronològica i la biològica d’una persona”

El sobrepès és sempre un problema d’alimentació?

No, i l’obesitat tampoc. Al darrera d’una obesitat o un sobrepès hi pot haver una malaltia greu, com la diabetis, una alteració de la tiroides, de la suprarenal…. Si no es fa una recerca detallada no es pot fer un diagnòstic. Jo sempre comparo el pes amb la febre. La febre pot ser símptoma de qualsevol malaltia, una pneumònia, una infecció d’orina… Doncs l’excés de pes pot ser motivat per diferents patologies. Cada cas té un tractament diferent. Cal buscar i tractar la causa de l’augment de pes. Crec que l’obesitat ha de tenir el mateix rang de reconeixement mèdic que qualsevol altra malaltia.

L’obesitat va a més?

L’obesitat és la bomba de propulsió de dos grans problemes de la societat, les malalties cardiovasculars i el càncer. Obesitat i diabetis van de la mà; la diabetis genera obesitat i a l’inrevés. Les expectatives de l’OMS són negatives, ara hi ha 300 milions de diabètics al món i al 2020, es preveu que n’hi hagin 500 milions. Falta una base d’educació nutricional des de la infància, estem veient molts nens diabètics. El dolç forma part de la nostra vida diària, i això és fatal! Tenim una societat amb una cultura nutricional escassa.

Si pogués esborrar un aliment del planeta, quin seria?

El sucre. L’hauríem d’eliminar de la nostra vida, és superflu. Ja hi ha prou aliments que en porten, no cal afegir-ne, afegir sucre és una perversió de la nutrició. Abans que els nostres fills parlin, ja els hi donem sucre! Estem creant addicció en els menuts, és un cercle viciós, la ingesta de sucre estimula la secreció d’insulina, que és una hormona d’engreix. Tingues present que el sucre ens envelleix i ens fa més dèbils. Les persones que mengen menys sucre viuen més anys.

__________________________________________________

L’Elisabet Juncà Creus, neix a Sabadell el 24 d’agost de 1978. Fa els seus estudis bàsics a Girona i marxa a Barcelona a estudiar Medicina i Cirurgia a la UAB. Després fa una part de l’especialitat en endocrinologia a la Vall d’Hebron i l’altra a l’hospital Josep Trueta de Girona.  També fa una part de formació a Londres, i després treballa a l’Hospital Teknon, a Barcelona, a l’equip d’endocrinologia, fins a l’any 2012. Obre consulta privada a Girona i a Barcelona i fa uns dos anys que treballa a Andorra, al Centre Mèdic, visita a l’hospital i segueix mantenint les seves consultes. Està casada i té dos fills, l’Àngels de 8 anys i el Lluc de 2 anys i mig. Li agrada fer “running” per la muntanya i aprendre nous idiomes.