Eduard Jordi: “Andorra ha de pensar en gran”

Fa 25 anys que és al Principat d’Andorra i, d’històries, en té moltes. Anteriorment vinculat al sector de la banca, Eduard Jordi Bober, economista i soci director general d’OCPS Auditors i Consultors, també és l’actual degà del Col·legi Oficial d’Economistes d’Andorra. Al darrere de la figura d’aquest empresari, hi ha una persona que s’ha enfrontat a tota mena d’obstacles, però que, amb ímpetu i esforç, s’ha sabut sobreposar i ha posicionat al Grup OCPS com a un dels referents del nostre país.

És veritat que vostè és prou conegut a Andorra per la seva trajectòria professional, però, com a persona, potser no gaire. Qui és l’Eduard Jordi?

Soc nascut a Castell-Platja d’Aro. Amb una pedregada que va caure el 27 de juliol de 1972, vaig néixer vuitmesó… ja tenia pressa per sortir (riu). El meu pare és de Castell-Platja d’Aro i la meva mare és de Planoles. He crescut a cavall entre mar i muntanya, una cosa que potser ha fet que m’adaptés tant al país. Estic casat i tinc dos fills; un de disset anys i un altre de quinze. Ells i la meva dona són el veritablement important de la meva vida, encara que, a vegades, no els puc dedicar tot el temps que voldria a causa de la feina.

I com és vostè fora de la feina?

Em considero inquiet, treballador, honest i generós en tots els sentits. Sempre busco d’ajudar a qui ho necessita i miro d’implicar-me en la societat. Una cosa que sempre m’ha motivat és el fet de fer voluntariats lligats a la meva professió o a les meves aficions. També soc un amant de la natura.

Bona part de la seva vida va transcórrer a Planoles i Castell-Platja d’Aro. Imagino que allà va tenir les seves primeres feines, oi?

Sí. Als 14 anys vaig començar a treballar cada estiu a un negoci familiar de la meva mare, amb el qual gestionàvem més de 250 apartaments turístics a Platja d’Aro. Això ho compaginava amb els estudis a l’època escolar, mentre que els estius els dedicava a treballar “a tope”. Més endavant, a l’època universitària, la meva mare es va posar malalta i no podia seguir amb el negoci. Em va demanar si jo volia agafar-lo i recordo que va ser una etapa molt dura, amb moltes complicacions, en la qual, a més a més, jo me’n volia anar a estudiar Enginyeria. Al final, vam decidir que el millor era traspassar el negoci.

Enginyeria? Però vostè és economista. Com es va donar aquesta circumstància?

És el que m’ha portat la vida. Pensa que viure és sinònim de prendre decisions quan passa el tren o quan et recuperes d’un cop fort. Molta gent no sap que vaig fer dos anys d’Enginyeria i que, fruit d’una inquietud que tenia, em vaig apuntar a un curs d’impostos. El tema em va agradar, però, com que no vaig entendre la part comptable, em vaig apuntar a un curs de comptabilitat. A partir d’aquí, vaig decidir fer la Diplomatura en Empresarials a la Universitat de Girona i se’m van obrir les portes per a treballar als bancs, ja no per temporades de tres mesos sinó de quatre a sis mesos, alternant la feina i els estudis.

Però immediatament després va seguir estudiant.

Sí. En acabar la carrera a Girona, em van trucar des del programa Universitat-Empresa de la Universitat Autònoma de Barcelona per a oferir-me estudiar-hi. El primer que vaig pensar és que em volien vendre alguna cosa (riu). Al final va ser un programa enriquidor que em va permetre estudiar i fer pràctiques a KPMG, una firma auditora internacional que em va fitxar en acabar la llicenciatura en Administració i Direcció d’Empreses.

En quin moment sorgeix l’oportunitat de venir a Andorra?

El maig del 1999. Un noi que havia estat el meu cap a KPMG va ser contractat per un banc andorrà i, al cap d’un temps, em va trucar per a oferir-me la Direcció de Comptabilitat del Banc Agrícol i Comercial d’Andorra.

Hi va fer carrera durant una dècada.

Sí. Va ser un període molt enriquidor professionalment, però també molt difícil. Recordo que tots els caps d’any els passava treballant, sigui per un canvi de programa informàtic, per la implantació de l’euro, per ‘L’efecte 2000’, la fusió amb Banca Reig i fins i tot la fusió i separació amb MoraBanc, una cosa que la gent ja ni recorda. A poc a poc em vaig guanyar la confiança dels càrrecs més alts i em van donar més responsabilitats.

Quan es va plantejar marxar i anar pel seu compte?

Mai no m’ho havia plantejat. Era una persona molt inquieta i sempre proposava projectes nous per a generar valor al banc. Jo hi estava molt satisfet fins que hi va arribar un canvi de direcció general i, com és lògic, els nous directius van anar incorporant el seu propi equip. Com que cada vegada comptaven menys amb mi, va arribar un moment en què vam pactar un acomiadament. Va ser molt dur, perquè, d’un dia a l’altre, vaig passar de ser algú amb una bona projecció a no tenir la confiança de la direcció. Tot es va ajuntar amb el fet que la meva dona estava embarassada, teníem un fill de dos anys, la hipoteca… Va ser un cop molt dur.

Aquí ja cal parlar d’OCPS.

Exactament. El director general que sortia del banc va muntar una sèrie de negocis i em va oferir liderar-ne un. Em vaig decantar per OCPS, com a treballador assalariat, encara que posteriorment em van donar l’oportunitat de ser soci. Va ser un projecte engrescador i alhora difícil, ja que vam començar des de zero, sense padrins, amb només tres persones en plantilla i una cartera per construir. També calia un procés d’aprenentatge, ja que vam obrir després de la Llei de Comptabilitat.

Ara, després de quinze anys de trajectòria, com veu OCPS?

Veig en OCPS una empresa a la qual he pogut reflectir part dels meus valors, que són la inquietud per innovar, la dedicació, la perseverança i el no defallir. OCPS és una empresa honesta amb les persones, així com generosa amb els col·laboradors, clients i socis. Treballem amb la màxima discreció i confidencialitat en una societat cada vegada més interessada en la resta. Al cap i a la fi, el que el client vol és tranquil·litat, complir amb les seves obligacions per a poder centrar-se en el seu negoci. Fa quinze anys estàvem al lloc i moment adequats; encara hi som.

Com albira el futur d’Andorra en el curt i mitjà termini, tenint en compte el context de l’acord d’associació amb la Unió Europea?

Uf, què difícil! Primer de tot, crec que Andorra és dels andorrans i així ha de continuar essent, encara que després es puguin discutir temes com ara el vot dels residents a les comunals o l’accés a la nacionalitat. Ara bé, el coprincipat ha estat la clau de la història de la sobirania d’Andorra, sens dubte, però, malgrat defensar i creure en aquesta figura, penso que la societat actual ens porta cap a un model de república. Ja que menciona l’acord d’associació, penso que els acords internacionals són bàsics per a un país, per a la seva sobirania, així como ja ho han estat en el passat. L’acord d’associació és una gran oportunitat sempre que s’assoleixi un bon acord, però encara caldrà fer un esforç per a explicar-ne els detalls a la societat, ja que tinc la sensació que aquesta encara no està preparada. Andorra ha de pensar en gran i creure més en el seu potencial. Un gran repte és trobar l’equilibri entre el desenvolupament de l’economia, la protecció del territori, la cultura i el benestar de la població, però el més important és decidir cap a on volem anar, una qüestió que em preocupa en veure com la societat, en línies generals, va perdent els seus valors.