Désirée Guirao, una carrera cinematogràfica a puntades

Tenia tan clar que es volia obrir pas en el món del cinema i es va negar a quedar-se de braços plegats veient com passaven els trens amb destinació a complir el seu somni, així que va posar fil a l’agulla i va aprofitar la seva primera oportunitat, com a ajudant de vestuari, per marcar l’inici de la seva carrera al setè art. A casa, la Désirée Guirao ja havia paït el minuciós art de cosir, una habilitat que també li ha permès treballar amb diferents actors reconeguts internacionalment, tot i que és cert que, des de molt joveneta, ja veia com els seus germans més grans, el Josep i l’Emili, s’aventuraven en el món de la cinematografia. Ara per ara, amb una reputació ben guanyada, l’andorrana ha tancat el seu darrer treball com a dissenyadora de vestuari en una pel·lícula protagonitzada per Maria Rodríguez i Enric Auquer.

Entrevista: César De Pablos · Foto principal: Charlene Stapf · Fotos secundàries: TNT

Estilista i dissenyadora de vestuari, una responsabilitat que a vegades els aficionats al cinema donem per descomptat. Com arribes a emprendre aquesta carrera?

Aquest és un món que sempre m’ha agradat i interessat. M’agradava la roba, però no des de la concepció de la moda, sinó des de la perspectiva de poder crear coses diferents. Em vaig animar a provar i vaig començar ajudant una dissenyadora de vestuari. Vaig seguir amb ella alguns anys fins que un dia em va proposar fer el vestuari de la pel·lícula ‘El Orfanato’ (2007).

I què va venir després?

A partir d’aquí, vaig començar a conèixer diferents equips de vestuari, dels quals he après moltíssim. La feina, que comença llegint en el guió, continua imaginant com són aquests personatges, la recerca d’on venen i perquè són de determinada manera, la recerca de documentació i referències reals, i després de trobar el vestuari que vols, que també ha d’encaixar amb el pressupost que et donen, finalment, quan els actors i les actrius s’ho emprovin, es puguin reconèixer en el personatge. Sembla molt senzill, eh? Era com tenir la possibilitat de crear un nou món.

Quan vas decidir que t’hi volies dedicar? Com va ser aquell procés de reflexió? Sempre el vas tenir molt clar?

Si bé trobava molt interessant aquesta feina, no pensava que aquest fos el meu camí. També m’interessava el departament d’art, però, finalment, el vestuari es va convertir en la meva passió. M’estimo molt la meva feina i és quelcom superimportant per a mi.

En el cinema, ‘El Orfanato’ va ser el teu primer projecte com a ajudant de vestuari, però després vas participar en ‘Luces rojas’ (2012) i ‘La hija de un ladrón’ (2019), produccions amb certa repercussió mediàtica. Quina et va comportar més desafiaments?

Cada projecte té les seves coses. En ‘Luces rojas’, també era ajudant de vestuari i comportava una feina considerable d’organització, ja que calia saber portar tot el gran equip que hi havia al darrere, una qüestió que no tothom sap veure. També hi havia grans artistes com ara Robert De Niro o Sigourney Weaver, i això era impactant. Però, en ‘La hija de un ladrón’, feia jo el disseny de vestuari, i aquí el desafiament estava a un altre nivell.

En quin moment vas deixar de ser ajudant de vestuari per a convertir-te’n en dissenyadora?

Després d’aquella pel·lícula, vaig fer altres com a ajudant de vestuari. També vaig fer una mica de publicitat. En aquell moment vaig dir que jo també volia dissenyar i crear els meus propis vestuaris. Em deia a mi mateixa: “Ja porto 15 anys fent d’ajudant i ara em toca crear”. Així que la meva primera peli com a dissenyadora de vestuari va ser ‘Vulcania’ (2015), una pel·lícula que no va tenir tant rebombori, però que va comportar una feina molt important. A més a més, va ser un projecte molt especial, ja que el meu germà, l’Emili, n’era el director de fotografia. Tots dos, amb el director, vam fer un equip superbonic i hi havia molt espai per a la creació.

Deies que també has treballat en publicitat, una vessant que també ajuda a pagar les factures…

Sí, justament, després de Vulcania, vaig continuar alternant la publicitat amb el cinema. El 2017, vaig ser mare i vaig fer un ‘parón’ d’una mica més d’un any.

“Pot ser que unes de les dones més importants per a mi (en el cinema) hagi estat la Neus Olivella”

En aquest sector, has treballat amb grans marques com ara Wix.com, Nike, Coca-Cola, San Miguel, Heineken, entre altres. Com és l’experiència de crear vestuaris per a aquests gegants i les seves respectives agències?

La publicitat és un món en el qual, certament, no m’agrada estar en un primer pla, com a dissenyadora, perquè se’m fa molt pesat. Malgrat tot, he tingut la sort de fer d’assistent a grans professionals i de poder viure-ho d’una altra manera. En tractar-se de vendre productes de grans marques, no hi ha una sola persona al darrere de les decisions sinó moltes. No és el mateix contacte que podem sentir quan rodem una pel·lícula. Però, arran de la maternitat, prioritzo i medito més les feines.

Segurament has tingut l’oportunitat de treballar amb grans artistes i figures del cinema i la publicitat. Quines són les personalitats que més t’han marcat positivament?

Em va agradar molt el tracte i la senzillesa de Sigourney Weaver, va ser molt propera amb l’equip durant el rodatge de ‘Red Lights’ (Luces rojas). Tinc molt bon record d’ella. Algú que també era un repte per a mi va ser Candela Peña, a la qual vaig vestir per a la sèrie ‘Maricón Perdido’. És una dona que té molt clar el que vol i, sorprenentment, la primera prova de vestuari va ser tot un èxit. Va ser una experiència molt positiva.

És agradable veure que sents tant de respecte i admiració per altres dones.

La meva carrera ha estat marcada per moltes dones meravelloses, però pot ser que una de les dones més importants per a mi hagi estat la Neus Olivella, qui ha sigut la meva mestra de rodatges. Em va ensenyar moltíssim i em va fer creure que jo també podia fer-ho. És com la meva mare del cinema, una mestra, una companya, un membre de la meva família. Ella és un referent de dona per a mi.

A la feina, no sempre hauràs tingut experiències tan plaents, oi?

Malauradament no. En algun moment, un actor d’una altra generació em va fer un comentari fora de lloc, quan l’estava retocant en el set, jo era molt joveneta. També, quan estava embarassada, algú em va insinuar que jo no era capaç de continuar treballant en el rodatge… Però, per sort, sempre he tingut clar on s’havien de posar els límits en aquestes situacions. Possiblement, a la vida m’ha costat més saber on posar aquests límits, però a la feina ho tenia molt clar.

Recentment, has estat jurat del Festival Ull Nu, una responsabilitat que t’ha aproximat als neguits i curiositats d’una nova generació de creadors. Quina valoració fas d’aquesta experiència?

Va ser una experiència superpositiva! Va ser un gust poder ser a Andorra i veure com tot va evolucionant. Encara recordo quan va començar tot, ara fa 10 anys, amb una mostra de cinema que, actualment, ha crescut de tal manera… Ser convidada com a jurat va ser molt bonic, ja que vaig compartir amb altres membres del jurat professional i vaig aprendre molt d’ells. Sens dubte, va ser molt enriquidor i n’estic agraïda.

Com veus el relleu de la cinematografia? Encara hi ha cabuda per a la innovació o tot està dit i creat?

Sempre hi haurà moltes coses a explicar. I sí, llarga vida al cinema! El cinema forma part de la nostra vida i del nostre creixement. Potser és l’únic oci que encara mantinc (riu). Les ‘pelis’ sempre ens permetran explicar les coses que passen al nostre entorn.

Cada vegada veiem més dones que s’animen a emprendre una carrera en el cinema. Què li diries a aquella nena o jova que n’està valorant la idea?

Que endavant! (Riu). No crec que hi hagi més dones, sinó que ara se’n parla més. Sempre hi ha hagut dones destacades per la seva feina al cinema. Tot just acabo de fer una ‘peli’ on bona part de l’equip era conformat per dones, se’n diu ‘Mamífera’ i la directora és Liliana Torres Exposito. És un treball molt potent.