David Aguilar: “Penso que la discapacitat és només una manera diferent de fer les coses”

Ha viatjat per diferents racons del món portant el seu missatge de superació, ha protagonitzat un documental que narra la seva vida i el seu nom figura entre els rècords Guinness. David Aguilar, conegut popularment com a Hand Solo, continua inspirant milers de persones, ara a través del llibre ‘Pieza a Pieza’. Acompanyat del seu pare, Ferran Aguilar, que encara es recupera de les seqüeles de la Covid-19, tots dos detallen què ha comportat la producció de la peça audiovisual “Mr. Hand Solo” i l’edició del llibre, sota el segell de Nube de Tinta.

Per: Noelia Farías · César De Pablos | Fotos: César De Pablos

Abans d’entrar en detalls sobre el llibre que presentes, podries precisar quina repercussió ha tingut la presentació del teu documental?

David Aguilar: El dia que es va estrenar oficialment el documental, vaig tenir la sort d’anar-hi i parlar amb la gent. Moltes persones em van preguntar com porto el tema del braç, com poden fer per a aconseguir aquestes pròtesis, etcètera, però també em vam fer algunes preguntes més difícils de respondre. Penso que ha estat un documental molt ben rebut. Vaig veure gent plorant i, malgrat que no m’agradi veure gent plorant, no podia fer-ne res, ja que jo també vaig plorar en veure el documental per primera vegada. Molta gent m’ha estat etiquetant per Instagram i la veritat és que això també reconforta. Van ser moltes hores d’enregistrament i de no parar, durant tot el dia, però m’ha agradat molt el resultat final.

Entre tantes responsabilitats, com vas portar el procés de producció i enregistrament?

David Auilar: Va ser bastant dur perquè era un moment en el qual sorgien ofertes que podia aprofitar per potenciar la meva imatge i veure cap a on podia arribar amb el tema de les pròtesis. Es va donar l’oportunitat de viatjar a Hong Kong, cosa que a mi em preocupava una mica perquè era un viatge llarg i no m’agrada molt volar; per molt que m’agradin els avions, el perill és real. Al final vam decidir participar-hi i vaig donar una conferència, a un centre comercial de Hong Kong, on hi havia nens i va ser molt divertit. Va ser una cosa que va valer la pena, més enllà de les hores d’avió i la por que tenia. En un primer moment, vaig pensar que el documental se centraria en un lloc tancat, com ara Andorra, però es va estendre fins a Hong Kong. Mai no havia imaginat que arribaria tan lluny!

Tant el documental com el llibre ‘Pieza a Pieza’ tracten alguns aspectes de la teva vida personal i familiar, com ara el bullying que vas patir. Durant els processos creatius d’ambdós projectes, et va costar reviure aquests moments?

David Aguilar: No, mai. En cap moment. Quan feia reflexió sobre el tema de les noies i del bullying, a l’escola, va ser completament actuat. El que intentàvem, va ser fer veure algunes coses que em van afectar en la realitat. No obstant això, al moment de gravar-lo, el vaig recordar, però no vaig tenir la sensació d’estar vivint-lo.

Com va néixer ‘Pieza a Pieza’? Per què vau decidir presentar-lo, gairebé de manera conjunta, amb el documental?

Ferran Aguilar: El llibre neix a partir d’un moment en el qual vaig patir un accident, que em va tenir un any de baixa, i em van haver d’operar quatre vegades. Penso que va ser en la segona operació quan jo havia projectat el llibre. Des del principi, quan el David ens va ensenyar la primera pròtesi, volia que la seva història la conegués tothom. Aleshores, vam pensar que el llibre seria un complement perfecte per arribar més enllà, mentre el documental continua sent vist per més gent. Em vaig dedicar en cos i ànima a donar a conèixer la història del David per diferents mitjans de comunicació. Vaig començar a Andorra amb la Rosa Alberch, després a Catalunya, amb TV3 i La Vanguardia… fins i tot vaig trucar a National Geographic. Escriure aquest llibre ha estat per a mi quelcom terapèutic en molts aspectes.

David Aguilar: En el llibre hi trobareu relats que han marcat la meva vida. Una història que també s’explica al documental, però aquí ho fem amb més profunditat, és la de Peggy Cerqueda, que té la mateixa condició que jo. Són petites històries que valen la pena i que expliquen com va ser la baralla constant amb el meu braç. Jo vaig anar explicant-li al meu pare el que sentia i ell el va anar escrivint i donant-li un toc literari.

Ferran Aguilar: Les històries de la Peggy Cerqueda i la seva mare, la doctora Doncel, juntament amb la de l’Albert Llovera ens van ajudar a superar i entendre moltes situacions. És una cadena de favors que ha de seguir i que ens permetrà ajudar més persones. La societat necessita conèixer històries com la del David, per a fer un món millor, més inclusiu i solidari, i sobre tot, per a acabar amb el trist estigma de la discapacitat. Aquest és el principal objectiu del llibre, inspirar, motivar i conscienciar.

“Escriure aquest llibre ha estat per mi quelcom terapèutic” – Ferran Aguilar

Finalment vau publicar sota el prestigiós segell de Penguin Random House. Com ho vau aconseguir?

Ferran Aguilar: Un dia abans de la meva segona operació, vaig parlar amb una agent literària, li vaig contar la història i em van dir que era una història mereixedora de ser contada. A petició seva, vaig començar escrivint quatre pàgines amb el telèfon, just després de despertar de la meva intervenció; posteriorment, em van confirmar que ja teníem llibre. A través d’aquest llibre pretenem transmetre experiències positives i negatives i diferents tipus de vivències. És una cadena de favors… a mi em van ajudar i ara nosaltres podem ajudar moltes persones amb aquesta història. Estem rebent moltes trucades d’arreu del món. Recentment, ens va escriure un noi de Xile explicant-nos el seu cas, ja que tindrà un nen sense un braç i, a diferència de nosaltres, ho han sabut durant l’embaràs. Hem parlat molt i l’hem donat consells. En un vídeo, ens van manifestar que l’exemple del David i de la família els ha ajudat moltíssim i esperen il·lusionats aquest nadó, i volen mostrar-li al David com a referent de superació, tal com també ho van ser, la Peggy i l’Albert, per al David.

Consideres que seria bo que el documental es difongui a les escoles, per a ajudar a conscienciar als nois sobre la tolerància pels altres i al fet que puguin conviure amb la diferència?

David Aguilar: No és que ho cregui, és que jo vull que es distribueixi a tots els centres educatius d’Andorra. Avui en dia, el bullying existeix i costa molt erradicar-lo amb un documental. Aquest és només un primer pas; però si la gent entén que el bullying és dolent, i no només per qui ho pateix, sinó també per tots els implicats, crec que el món serà millor. Penso que la discapacitat no s’ha d’entendre com a tal, sinó que és només una manera diferent de fer les coses. Discapacitat no significa que sigui menys capaç de fer qualsevol cosa.

“Si la gent entén que el bullying és dolent, i no només per qui ho pateix sinó també per tots els implicats, crec que el món serà millor” – David Aguilar

Quin és el pròxim projecte que tens al cap?

David Aguilar: El més important ara mateix és acabar la universitat. Si tot va bé, en un any acabaré els meus estudis. També tinc altres projectes, com ara crear la meva pròpia marca, que l’estem desenvolupant conjuntament amb el meu pare. Consistirà en una marca d’objectes, fundes o vestimenta, amb el nom Hand Solo, que es podran adquirir pròximament a www.handsolo.com… És un nom artístic i pega molt bé. Essent una història real, la gent s’endurà quelcom més que una peça amb el meu logotip, les meves frases de superació o la meva imatge, es tracta de portar una peça amb sentit i que pot ajudar a fer un món molt millor per tots. Amb una part dels beneficis recaptats, vull ajudar a diverses associacions del país, amb els seus projectes i, si ens va bé, expandirem la marca a Catalunya i a altres països.