Cristian Moral Martos, un investigador escaldenc a la Universidad Politécnica de Madrid

Enginyer Informàtic i Doctor en Informàtica per la Universidad Politécnica de Madrid (UPM), Cristian Moral Martos és un jove escaldenc que ha dedicat molt bona part de la seva vida a la recerca i la innovació. És autor i coautor de diferents publicacions científiques i, des del 2017, és investigador al Laboratori ‘Active Ageing’ del Centro de Tecnología Biomédica (CTB-UPM), on duu a terme diferents projectes per millorar la qualitat de vida de la gent gran. Actualment, és Adjunt a la Direcció per a Acreditacions Internacionals de l’Escuela Técnica Superior de Ingenieros Informáticos de la UPM.

Foto: UPM

La seva experiència en el camp de la informàtica i l’enginyeria de software està molt vinculada a l’IPO, el Disseny de Sistemes Interactius i la Realitat Virtual/Augmentada. D’on ha sorgit aquest interès?

Quan vaig acabar els meus estudis de secundària i havia de decidir què fer, em cridava l’atenció la psicologia, però em feia pal treballar en un sector en el qual depenguessin de mi la vida i el benestar de les persones. Aleshores, com que també m’agradava la informàtica, vaig trobar una branca que es diu Interacció Persona-Ordinador, de la qual sempre dic que és la branca menys informàtica, ja que, al final, en aquesta opció no es programa, no es toca codis i no es crea un software, sinó que busquem entendre l’usuari, conèixer quines són les seves necessitats reals i fer un disseny a partir d’això. Comparo la nostra feina amb la dels arquitectes, ja que fem un plànol o esquema en funció de la interacció, no dels codis o de la informàtica clàssica. L’IPO és la que m’ha permès fer aquest nexe entre la informàtica i el contacte humà.

Pel que diu vostè, la IPO permet, a banda de fer més còmoda la relació entre ordinador i persones, augmentar la productivitat d’aquest binomi. Però què ha de considerar un especialista en IPO perquè es pugui donar aquest escenari ideal?

Una de les parts més importants t’ho diu el mateix nom. La persona i l’ordinador han de funcionar com a una mateixa unitat, ben integrada. Òbviament cal tenir coneixements tècnics dels dispositius d’interacció (ratolins, pantalles, cascos de VR, punters, etc.), que és l’aspecte relacionat al hardware dins de l’IPO. Quant a la persona, sempre els hi dic als meus alumnes que hem d’aconseguir tenir un full en blanc, ja que és molt important no tenir idees preconcebudes. Malgrat que és molt difícil per a un informàtic, l’objectiu és no traslladar el teu propi perfil a l’usuari. D’altra banda, cal conèixer molt bé els processos cognitius humans, quins són els elements que capten l’atenció de l’usuari, com es processa i analitza la informació. Tot això és molt important no només perquè les persones siguin més productives davant de l’ordinador o altre dispositiu, sinó perquè l’experiència d’usuari (UX) –una accepció que està molt de moda– generi sentiments positius com ara vinculació, felicitat i plenitud.

“Les empreses mitjanament grans han entès que la interacció és tan important com la part tècnica”

Experts de diferents perfils consideren Apple com un model de bona integració entre persona i dispositiu, però podria citar un altre exemple en el qual sigui evident la implementació d’una bona IPO?

Quelcom molt important a dir és que no hi ha una IPO bona o una IPO dolenta, ja que aquesta és molt dependent d’allò que anomenem context d’ús, és a dir, de l’usuari, de les tasques que executarà i de l’espai físic i tecnològic en el qual desenvoluparà les dites tasques. En el cas que menciones d’Apple, aquesta va ser una de les primeres empreses a centrar-se en la usabilitat i UX –cosa que Microsoft va deixar de banda al seu moment– i va tenir molt èxit perquè s’ha adaptat a les necessitats de l’usuari.

Ara mateix no se m’acut un altre exemple de bona usabilitat, però sí que podria plantejar un contraexemple molt senzill que sempre discuteixo amb els meus alumnes. Suposem que arribes a casa després d’uns dies fora, tens molt fred, vas a la rodeta del termòstat i vols estabilitzar la temperatura en 24 graus. Què fem? Hi ha una immensa majoria de la classe que diu que posaria la temperatura al màxim perquè s’escalfi més ràpidament l’habitatge. Aquest plantejament és incorrecte, ja que el disseny de la rodeta no es correspon amb la realitat i genera una ruptura en l’estructura cognitiva de l’usuari. Per què està malament? Perquè els termòstats són dispositius binaris, és a dir, que tenen un estat d’engegat i un altre de tancat. Mentre la temperatura real sigui inferior a l’objectiva, escalfarà; una vegada assolida la temperatura, s’atura. És igual si poses la temperatura a 30 o 24 graus, ja que escalfarà a la mateixa velocitat. Aquest problema sorgeix a partir de la metàfora de l’aixeta que, mentre més la gires, més volum d’aigua hi surt.

Per sort, les empreses mitjanament grans han entès que la interacció és tan important com la part tècnica. Actualment, els usuaris són cada vegada més exigents perquè ja han provat un sistema ben dissenyat.

Has dirigit nombroses tesis de fi de màster i de fi de carrera, relacionades amb aquests temes, per aportar solucions per a l’aprenentatge, facilitar la vida de les persones amb discapacitat, entre altres. Algunes d’aquestes han aconseguit ser un projecte tangible en el mercat?

Sí i no. A banda de ser professor d’IPO i RV/A, treballo en un laboratori d’investigació molt punter, especialitzat en les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), en la qual busquem un envelliment saludable de la població, és a dir, que la població major visqui bé i millor. Malgrat que sí que pot haver-hi algun projecte que hagi estat introduït al mercat, cal dir que són projectes en els quals no només he treballat jo sinó tot un grup d’investigació del laboratori. Malauradament –i això ho podrien contextualitzar en l’anomenada fuga de talents–, hi ha poc suport per a innovació i emprenedoria a Espanya, en general. És molt difícil convertir una bona idea en un producte tangible, ja que hi ha moltes dificultats per trobar inversions.

Recentment, vas ser nomenat com a Adjunt a la Direcció per a Acreditacions Internacionals de l’Escuela Técnica Superior de Ingenieros Informáticos de la Universidad Politécnica de Madrid. Quines seran les seves noves responsabilitats?

A la universitat tenim tres potes: la docència, la investigació i la gestió. Ara fa alguns anys, vaig començar com a delegat en l’àrea de qualitat de la meva escola, que portava el tema d’acreditacions. Ara bé, el meu treball en aquesta nova funció és trobar, no només noves mencions internacionals que acreditin la qualitat dels nostres títols, sinó mantenir i renovar les que en tenim. Tenim diferents carreres, entre les quals destaca Enginyeria Informàtica, com a vaixell insígnia, un grau en Matemàtiques i Informàtica, un doble grau en Informàtica i ADE, un grau en Ciència de Dades i Intel·ligència Artificial, recentment creat, entre altres; per als quals busquem l’acreditació de qualitat específica per a cada especialitat. Actualment, a Enginyeria Informàtica, tenim el segell Euro-Inf, atorgat per la Comissió Europea, que ens acredita com a un centre punter quant a l’ensenyament de la informàtica. També tenim l’acreditació americana ABET, que permet als nostres graduats ser reconeguts per les institucions i empreses d’aquell país, sense haver de fer cap tipus de convalidació. Això ens dona un prestigi molt important perquè ens posa al mateix nivell de les millors universitats del món i obre un ventall de possibilitats als nostres professionals. Cal dir que som l’únic centre d’Enginyeria Informàtica que compta amb aquestes dues acreditacions, que són de les més importants des del punt de vista internacional.

“És molt difícil convertir una bona idea en un producte tangible, ja que hi ha moltes dificultats per trobar inversors”

Una realitat innegable que afecta Espanya és la fuga de talents, com bé comentaves abans. Què ha de canviar perquè Espanya pugui treure profit d’aquests professionals qualificats que, ara mateix, estan marxant a països com ara el Regne Unit i Alemanya?

Aquest és un tema complex del qual hi ha diferents situacions que propicien la fuga de talents a Espanya. El primer d’ells és que, malgrat que tenim uns alts índexs d’innovació, formació tecnològica i amb una qualitat docent insuperable, Espanya té un model de negoci molt orientat als serveis i es destinen molt pocs diners a la investigació, a trobar noves vies de desenvolupament. Pràcticament, tota la inversió per al nostre sector prové de l’Estat. Les empreses se n’impliquen molt poc, ja que no tenen grans departaments d’R+D o les grans estructures d’altres països com ara Anglaterra i els Estats Units.

El segon problema que tenim a Espanya és, sens dubte, el salari. La remuneració del personal altament qualificat no es correspon amb la seva vàlua. Sense restar mèrit a cap altra professió, perquè totes són respectables i necessàries, hem vist exemples molt flagrants de cambrers que poden guanyar el mateix o més que un enginyer, un metge o un arquitecte. Això fa que els professionals considerin oportunitats laborals fora, a partir d’una millora salarial important, pel reconeixement a l’esforç i la possibilitat de treballar en projectes més interessants.

Aquesta situació és equiparable amb Andorra?

Penso que en el cas d’Andorra cal tenir els peus sobre la terra, ja que, per exemple, la Universidad Complutense té una població estudiantil més gran que tot Andorra. Llavors no podem pretendre que el Principat s’equipari amb països on la “força bruta” arriba a aquests nivells. Probablement, i això és només una suposició, el pressupost de la Complutense o el de la Politècnica de Madrid, sigui similar o més gran que el que gestiona tot Andorra. Penso que el problema d’Andorra és més aviat la falta d’oportunitats, ja que, al final, s’hi treballa per fer productes molt concrets, per a empreses molt específiques, quant a la gestió. Penso que una sortida per Andorra és buscar col·laboracions amb altres universitats i reforçar equips d’investigacions internacionals. Cal dir que Andorra no es pot comparar amb països més grans, però sí que és un país molt flexible en el qual es poden fer canvis normatius o adaptar certs elements per tenir avantatges competitius respecte d’altres. Això ho hem vist amb el cas de Grífols, recentment.