Clàudia Guri Moreno: Encistellant i derrocant estereotips

La Clàudia té, només 25 anys, però atresora una carrera esportiva tan llarga com diversa. És jugadora, entrenadora de bàsquet, exatleta i, recentment, ha finalitzat els seus estudis universitaris de Nutrició i Dietètica. Curiosa i polivalent, admet que des de sempre li han agradat tots els esports, però es va decantar pel bàsquet i l’atletisme, a causa de la influència familiar. Actualment, exerceix com a entrenadora de l’equip de la base del MoraBanc i aspira a continuar formant-se en aquesta disciplina per a representar al Principat en el bàsquet 5×5.

Fotos: FIBA

Fa més d’un mes, la Federació Andorrana de Bàsquet va llançar la tercera edició de la campanya “Her world, her rules”, patrocinada per la FIBA Europa i que té com a missió promocionar el bàsquet femení i captar noves jugadores. En aquesta ocasió, el lema és “Encistella els estereotips”. Creus que hi ha molts estereotips encara per encistellar? Quins són els més comuns?

Crec que no només hi ha estereotips en el bàsquet, sinó en l’esport femení en general. Hi ha molts estereotips i comentaris que vas sentint, que es fan una imatge que dista bastant de la realitat, perquè, al cap i a la fi, pel que fa a disposició i esforç, li costa el mateix als homes que a les dones. No obstant això, rebem molts menys recursos i reconeixements en aquest aspecte. L’estereotip més comú és veure el bàsquet com un esport poc femení. És un esport al qual s’aspira poc, perquè s’associa a una imatge més masculina que femenina.

Des que vas començar a practicar bàsquet, i esport en general, creus que s’han vençut algun d’aquests estereotips?

Crec que, a poc a poc, es van vencent, sobretot s’observa en les marques de roba esportiva, que es van fixant més en nosaltres, i utilitzen la inclusió de les dones en l’esport, com a publicitat per a reflectir certa igualtat de gènere. En l’àmbit econòmic, crec que continua havent-hi molta diferència.

Pocs esportistes han arribat a l’elit en dues modalitats, en el teu cas, el bàsquet i l’atletisme, curiosament les disciplines que havien practicat també els teus pares. Vas voler acontentar a tots dos?

(Riu). No, la veritat és que sempre m’han agradat tots els esports, i això, en algun moment ha estat un problema perquè em costava decidir-me per un o per l’altre. Però crec que va ser perquè, al cap i a la fi, eren els dos entorns que més tenia a mà. D’alguna manera el que hi ha a casa és el que acaba predominant. Sempre m’han agradat els esports. Pot sorprendre que un esport sigui en equip i l’altre individual però, tant un com l’altre, m’han aportat moltes coses positives.

“Crec que no només hi ha estereotips en el bàsquet, sinó en l’esport femení en general”

En bàsquet vas destacar, primer amb Andorra i després, en categories de base, amb Espanya, arribant a subcampiona del món sub-17. Quin record guardes d’aquella etapa?

La veritat que va ser un canvi molt radical. Recordo trobar-me allí, gairebé sense voler-ho. No em plantejava a aquella edat, arribar a un nivell així. Recordo que, quan era allà, no volia anar-me’n. Érem una llista de 14 jugadores i havien de quedar fora, dues o tres. Cada setmana anaven descartant a una, però ningú sabia quan, ni com, ni de què depenia. Llavors, era una etapa de tensió i de nervis constantment, tot el mes de preparació i de competició, però el recordo com una cosa molt bonica, que mai oblidaré en la meva vida.

Vas tenir l’oportunitat de seguir la teva carrera als Estats Units, amb una beca universitària, però finalment la vas rebutjar. T’has penedit alguna vegada?

La veritat és que no. Vaig rebre l’oferta de la Universitat de Tulsa, a Oklahoma, i no em vaig penedir perquè després vaig fer altres coses, que segur no hagués pogut fer, si agafava aquesta beca. Sí que ho veig com a oportunitat que, si me la donessin ara, probablement l’aprofitaria perquè estic més madura, com a persona i com a esportista, però en aquell moment no estava llesta. No ho veia factible, estava molt lluny de casa, portava tres anys de canvis i aquest era molt brusc, m’allunyava molt del meu entorn. Vaig passar de jugar aquí a Andorra, amb les meves amigues, a jugar amb la selecció espanyola, en un club amb jugadores professionals. El meu cap no ho va assimilar en aquell moment.

Vas tancar aquella etapa i et vas dedicar uns anys a l’atletisme, aconseguint bons resultats i medalles, en campionats de Catalunya, d’Espanya o els Jocs dels Petits Estats d’Europa. De quin estàs més orgullosa?

Estic orgullosa de totes les competicions perquè al final el que t’enorgulleix és el camí i l’esforç per a arribar ben preparada el dia de la competició i que me n’anés bé. No podria destacar-te un assoliment en concret del qual em pugui sentir més orgullosa. El que sí que recordo és la meva participació en una de les primeres competicions internacionals que vaig fer, quan tenia 16 anys. Va ser per a uns Jocs dels Petits Estats, on vaig quedar eliminada a la primera. Crec que aquesta competició és la que més m’ha ensenyat a la vida.

Vas ser polivalent en el tartan i vas combinar tres modalitats: salt d’altura, de longitud i triple salt. Quina era la favorita teva?

D’agradar-me m’agradaven totes, però em sortia de manera més natural el triple salt. Perquè la meva mare també era saltadora d’altura i sempre hi havia aquest ‘pique’ familiar. La teva mare et va recordar que no vas poder superar el seu rècord en salt d’altura? Sí, efectivament no vaig poder superar-ho, però no passa res. Una cosa no treu l’altra.

“El que més m’agrada d’entrenar és veure la il·lusió amb la qual els nens es prenen el bàsquet”

Vas tancar etapa en l’atletisme amb mal sabor de boca per les polèmiques amb la Federació d’Atletisme. Quin va ser el motiu?

Andorra és un país molt petit. En aquell moment, hi havia molts personalismes i coses que no m’agradaven. Era una etapa en la qual estava acabant la meva carrera, així que vaig decidir deixar-ho i vaig voler queixar-me del que creia que s’estaven fent malament, ja no per mi, sinó pels atletes que arribessin en un futur.

Vas tornar al bàsquet en la modalitat del 3×3, en la qual tornes a participar en campionats internacionals de primer nivell amb Andorra. Què t’ha aportat aquesta disciplina?

Vaig arribar en un moment en el qual personalment estava bastant malament, després de tot l’enrenou de l’atletisme. Això em va donar un aire fresc que em feia molta falta. Li ho agrairé sempre. És un entorn molt diferent i em van donar la possibilitat de canviar de nivell i de representar Andorra de manera internacional. Crec que des de la Federació s’estan fent les coses bé, tenint en compte les possibilitats i recursos amb els quals compten.

La temporada passada vas tornar a jugar en la modalitat de cinc al Sedis, que va ser l’equip dels teus inicis. Com t’ha anat? Segueixes allí aquesta temporada?

La veritat és que em va anar molt bé, però va arribar la Covid-19 i es va emportar tot per la borda. Aquesta temporada, tal com estan les coses, hem pogut entrenar pocs dies. La meva idea és continuar jugant per a representar a Andorra amb la selecció 5×5.

“La meva idea és continuar jugant per a representar a Andorra amb la selecció 5×5”

T’estàs formant com a entrenadora i dirigint un equip de la base del MoraBanc. Què és el que més t’agrada d’entrenar?

El que més m’agrada d’entrenar és veure la il·lusió amb la qual els nens es prenen el bàsquet, que em recorda molt quan jo era petita. M’agrada veure com no perden aquesta il·lusió, més enllà de les pegues i tots els protocols que hi ha cada dia. Sobretot, veure com milloren, com s’ho passen bé, fan amics i gaudeixen del joc.

Amb 25 anys has provat moltes coses. Cap a on enfocaràs el teu futur?

Recentment vaig acabar la meva carrera de Nutrició i Dietètica i en aquest aspecte espero poder treballar algun dia en un hospital fent nutrició clínica. En el món de l’esport, continuo entrenant, tinc molt clar que vull continuar i em vull formar com a entrenadora i, a partir d’aquí, anar veient les portes que puguin obrir-se.