Cathy O’Dowd “La muntanya és un lloc per a relaxar-me, divertir-me i aprendre”

Cathy O’Dowd és alpinista i conferenciant. Va ser la primera dona a coronar el cim de l’Everest per les dues cares, el 1996 la cara sud i, tres anys més tard, la cara nord. És autora del llibre “Just for the love of it”. Pocs dies després d’haver-se celebrat el dia internacional de les muntanyes, ens explica com va viure la seva experiència a l’Everest i els seus pròxims desafiaments.

 Fotos: Cathy O’Dowd

Fa uns dies la Xina i el Nepal van afirmar que el cim més alt del món, és lleugerament més alt, concretament 86 centímetres més, per tant, els nous mesuraments indiquen que l‘Everest té una alçada de 8.848 metres amb 86 centímetres. Què et sembla aquesta notícia? Ara pots dir que vas pujar molt més del que havies pensat.

A mi em sembla que és una mica una ximpleria, perquè el cim de l’Everest sempre té una capa de neu. En l’hivern és una mica més i en l’estiu és menys. No sé com hauran arribat a aquesta xifra tan exacta. Em sembla que és una mica més de la premsa per a fer publicitat.

Es coneix l’Everest, des del 1865, en honor a un topògraf britànic. En la llengua darjeeling es coneixia com a Deodungha (Muntanya Sagrada), al Tibet se’n deia Chomolungma o Qomolangma (Mare de l’Univers) i al Nepal, el 1960, es va acordar un nou nom en nepalès, Sagarmatha (Cap del Cel). Són tots ells noms molt evocadors. Què et diu a tu la paraula Everest?

És una muntanya molt interessant i va ser la meva primera gran expedició. Va ser una oportunitat d’aprendre molt i molt ràpid. Crec que va ser una experiència molt interessant, però també una mica estressant. Personalment, aconseguir el cim de l’Everest va significar obrir una porta a noves oportunitats, perquè després de fer-ho tenia més possibilitats per a aconseguir patrocinadors, per a escriure un llibre, per a fer xerrades sobre les muntanyes a les empreses, una manera més ràpida de guanyar diners i aconseguir expedicions, sense tenir un treball tradicional.

Vas ser la primera dona a coronar-lo per la cara nord i sud. Saps si altres dones han seguit després els teus passos?

Sí, perquè ho vaig fer fa 25 anys, fa molt temps. Ara hi ha hagut un increment en les ascensions a l’Everest de manera exponencial. S’ha convertit en un repte comercial amb guies, de forma organitzada, per a gent amb diners. Està dins d’un “Pack de Challenge”.

El món de l’alpinisme és majoritàriament masculí, però també hi ha dones que han aconseguit grans triomfs. Creus que a les dones se’ls dona menys protagonisme pel fet de ser dona? En el teu cas, vas tenir alguna dificultat afegida?

Aconseguir el cim és el mateix repte, tant per a homes com per a dones. Fins ara hi havia poques dones. No obstant això, quan una dona aconsegueix un repte, que normalment ja el té un home, ara sí que és notícia. Ara tot ha canviat, hi ha moltes més dones en el món de l’escalada. La dificultat que vaig tenir en aquest moment va ser unir-me a un equip, perquè eren tots homes. En aquells dies, hi havia un patrocinador que era un diari de diumenge, que per a promocionar l’èxit de l’expedició van planificar una competició per a trobar una dona que s’unís amb l’equip i vaig poder arribar a l’Everest. El meu somni mai va ser arribar a l’Everest, sinó que sempre vaig anar buscant oportunitats per a conèixer més les muntanyes. Tenia experiència, però era molt difícil demostrar-la. Abans havia anat a Àfrica, a Sud-amèrica, als Alps, però mai havia anat a l’Himàlaia així que vaig buscar l’oportunitat i ho vaig aconseguir.

Se’t recorda sempre per l’Everest, però has participat en moltes altres ascensions. De quines estàs més orgullosa o guardes millor record?

Estic molt orgullosa de l’expedició al Nanga Parbat, que és la novena muntanya més alta del món, i la vam fer per una via nova, molt complicada, i en estil alpí. Vaig estar molt prop d’aconseguir el cim, però no va ser possible. Vaig prendre aquesta decisió perquè l’expedició va afectar els meus límits físics i mentals. Era un lloc molt interessant per a arribar, però tots tenim límits. Els millors records estan relacions amb els companys d’expedició, el temps, les vistes, són petites expressions, no són reptes per a publicar en la premsa, són moments molt personals.

Vas venir procedent de Sud-àfrica fa molts anys a Andorra. Per què? Què has trobat aquí?

Vaig venir per un objectiu molt concret, que era aconseguir la meva residència a Europa, perquè només tinc una nacionalitat, que és l’africana. Sóc autònoma i no tenia una empresa que em contractés. Andorra té el sistema de residència passiva, així que jo podia continuar treballant, donant xerrades, conferències, fora del país i sense problemes. A més, m’agrada molt viure en un lloc envoltat de muntanyes, neu i molt prop de la naturalesa.

L’11 de desembre el món celebra el Dia Internacional de les Muntanyes. Què significa la muntanya en la teva vida, més enllà de l’Everest i de totes les expedicions en les quals has participat?

Per a mi la muntanya és un lloc per a relaxar-me, divertir-me i aprendre. La muntanya té dues cares, una molt suau, una muntanya molt accessible, amb sol, sense dificultat, però l’altra cara és una muntanya més alta, més complicada, amb mal temps, amb dificultat tècnica més alta, llavors aquest lloc és per a aprendre. No només és aprendre com fer-ho, sinó aprendre d’un mateix. La muntanya serveix per a superar dificultats, per a sobreviure a situacions d’estrès, de perill, per a descobrir-se un mateix i als teus companys. No és el mateix que coronar cims, això em sembla que és una idea molt reduïda de la muntanya. Va molt més enllà, té a veure amb l’experiència. El cim pot ser un regal més per a l’experiència, i si l’aconseguim millor, però no és la part més important, el més interessant és el camí recorregut. També la muntanya ens permet aprendre dels fracassos, perquè no és tan fàcil saber quan és el moment correcte de parar i tornar a casa.

Com veus l’alpinisme en l’actualitat? Sembla que des de fa algun temps s’ha convertit en territori de rècords… S’ha perdut l’essència?

La realitat és una mica més complicada del que mostra la premsa. Hi ha diferents vessants en aquest tema. Un està relacionat amb les expedicions comercials, amb guies, amb xerpes, amb oxigen, preus molt alts, amb l’èxit gairebé assegurat, però crec que és una mica depriment aquesta faceta de l’alpinisme. És la mateixa foto en el cim de l’Everest, però el repte d’anar no és el mateix. La segona cara està vinculada a la persecució de rècords. Ara es busquen rècords més reduïts que no tenen sentit, però ho entenc perquè és una manera de trobar patrocinadors i de tenir un espai en la premsa. Sempre és més fàcil promocionar-te amb un rècord mundial. Aquesta és la realitat per a altres disciplines, no només l’alpinisme. Però també hi ha possibilitats de fer-ho sense guies, usant altres vies, i amb un nivell de complexitat més alt, no és impossible. No obstant això, els éssers humans volem coronar el repte de la manera més fàcil. L’Everest té 14 vies diferents, no has de quedar-te en la cua, perquè hi ha altres opcions, però són més difícils. Hi ha dues vies que mai s’han fet perquè són molt difícils.

D’altra banda, pujar a l’Everest s’ha convertit en el nou passatemps per a algunes butxaques adinerades, que contracten xerpes i oxigen artificial per a tenir una bona ‘selfie’… Què sents en veure aquestes fotos de llargues cues per a coronar el cim?

Els temps han canviat. Jo vaig coronar l’Everest d’una manera més difícil que en l’actualitat, però quan ho vaig fer, per mi era més senzill que els homes que ho havien intentat molts anys abans que jo. Llavors, no diré que els joves d’ara ho tenen més fàcil, perquè el món canvia.

La pandèmia que vivim t’ha obligat a suspendre o ajornar algun projecte o expedició?

Sí que vaig haver d’ajornar una expedició a Groenlàndia per a l’estiu següent. Volia explorar la costa de Groenlàndia en Caiac i acampar allí, ja l’havia pagat, però la crisi sanitària em va obligar a ajornar-la per a l’estiu de l’any vinent. També tenia pensant fer una expedició a l’Antàrtida en aquesta data, però la vam haver de suspendre perquè era molt costosa i per la situació actual. Va ser una pena, perquè era d’aquestes expedicions que es fan una sola vegada en la vida.

Quines són les teves pròximes fites?

No ho sé. És molt difícil planificar amb la Covid. No sé quan arribarà la vacuna a Andorra. No és bona idea planificar alguna cosa en aquesta època perquè tot pot canviar. De moment, tinc planejat l’expedició a Groenlàndia, també una altra pels Alps Suïssos, però encara no la tenim definida. També vull continuar coneixent Andorra i continuar esquiant.