10 anys de guerra a Síria. Badei Faiad: “Escapar de la mort era la millor opció”

Un 15 de març de l’any 2011 començava la Guerra Civil a Síria. Després deu anys, des del seu inici, al voltant de 13 milions de sirians han hagut de marxar del seu país a la recerca de condicions més dignes de vida. Badei Faiad, un sirià de la ciutat d’Homs, la tercera ciutat més gran del país; ens explica com va canviar la seva vida en aquests dos anys últims, des que va arribar Andorra.

Foto: Guillem Trius

T’imagines com hauria estat la teva vida si t’haguessis quedat a Síria?

No puc imaginar-me com seria la meva vida si m’hagués quedat al meu país, perquè només Déu, el nostre Senyor, ho sap. Potser estaríem morts, potser viuríem en la pobresa, potser sense llar, o qui sap com… Però el Senyor ens va donar l’oportunitat de ser aquí, de viure a Andorra i per això, agraeixo al Senyor Jesús, sempre i per sempre, per la seva ajuda.

Com era la teva vida abans de la Guerra a Síria? A què et dedicaves?

Vivíem una vida tranquil·la i bella, perquè el nostre país era molt bell … Jo treballava en el camp i en la construcció. També jugava a bàsquet.

Quins records tens de com es va iniciar la guerra?

Quan va començar la guerra, els problemes petits van començar a créixer i va començar a complicar-se tot. Va ser en aquest moment, quan vàrem començar a pensar a anar-nos-en del país. Sabíem que seríem estranys vivint en un altre país, però escapar de la mort era la millor opció.

“No puc imaginar-me com seria la meva vida si m’hagués quedat al meu país, perquè només Déu, el nostre senyor, ho sap. Potser estaríem morts, potser viuríem en la pobresa, potser sense llar, o qui sap com…”

Com va sorgir l’oportunitat de sortir del país?

Quan vàrem començar a pensar en viatjar, vàrem contactar amb la Comunitat Sant’Egidio, ja que és una associació que ajuda la gent a sortir del país i a arribar a destinació, de manera segura, és per això que donem gràcies a Déu. Després de dos anys d’espera, ens van donar l’oportunitat de viatjar, i el destí va ser el Principat d’Andorra. Vàrem sortir amb la meva esposa i la filla, des de l’aeroport del Líban i, quan vàrem arribar a l’aeroport de Barcelona, allí ens esperava una delegació del govern andorrà i de l’associació Sant’Egidio.

Van quedar alguns familiars o amics allí?

Sí, van quedar els meus germans i la meva mare. Si bé estem en contacte amb ells, a vegades es fa molt difícil. Si la situació millora, per descomptat, que planejo tornar per a visitar a la meva família. Síria és el meu país i, tant de bo, que aviat torni a ser com era abans.

Com els va acollir Andorra? Qui els va rebre? Quina resposta van trobar per part del país?

Quan vàrem arribar a Andorra, ens va rebre una delegació del Govern. Va ser una recepció meravellosa i plena d’amor. El nostre veritable viatge va començar a Andorra, ara fa dos anys. Al principi, vàrem trobar les dificultats amb l’idioma i la cultura, però, a poc a poc, ens vam anar adaptant.

“El nostre veritable viatge va començar a Andorra, ara fa dos anys”

Vam tenir un fill, el David, que va néixer aquí, a Andorra. Ara estem millor que abans. Estic treballant a la Creu Roja, amb la meva família tenim una vida molt tranquil·la, els meus fills van al col·legi i estan molt contents.

Quins són els teus plans a futur?

La meva visió de futur és, que siguem una família que pugui aportar el nostre granet de sorra a la comunitat d’aquí i, construir un bon futur per als meus fills. Vull agrair a les persones que ens han ajudat, i que ens continuen ajudant, com ara el Xavi España, Mossèn Pepe, Lorda, al Govern d’Andorra, i a la parròquia de Sant Julià de Lòria, que ens ha acollit de meravella.