Filosofia útil: la vida amenaçada
La veritat és que, quan sentim tan a prop la nostra vida amenaçada, les coses es miren d’una altra manera. La vida és el màxim valor de l’existència; sense ella no hi ha consciència, sensació o pensament.
Per a Nietzsche, la vida és una font de plaer, però és també terrible, inesperada, monstruosa; conté en el seu interior els aspectes tràgics de forma germinal i amenaçant.
Què cal fer en casos en els quals la vida ens presenta la seva cara més cruel i al mateix temps ens oculta la que és alegre i ballarina? Seguir-la estimant amb més força encara. Dir-li: sí, t’estimo, amb tota l’ànsia d’amor que em desborda, encara que no pugui entendre’t del tot.
Perquè, en aquests tràngols, en els quals la vida es troba amenaçada, quan hom mira amb més intensitat els seus ulls d’or pur, per veure què diuen, a l’insondable esdevenir quotidià, els seus rítmics parpelleigs. I llavors, hom observa, amb sorpresa entristida, que no aprenem, ni volem saber res del misteri deliciós de la vida.
Pot ser que la vida, com ella mateixa diu a Nietzsche, no sigui tan insondable i profunda, només mudable i salvatge. Però és gelosa de la nostra saviesa i vol ser estimada. I encara que es presenti, benvolguts amics, efímera i lleugera, cal agafar-se a ella amb més força i estimar-la més que mai. És a dir: cal cuidar-la! Perquè, pot ser, estimada vida, que la respiració concreta no t’importi?
No serà que estimem moltes altres coses abans que a ella mateixa? No serem nosaltres i no altres bitxos qualsevol els que a ella amenacem? Potser vol la vida ser tractada amb certa saviesa que els homes, amb freqüència, menyspreem. Per a què serveix el coneixement si no s’aprèn a tenir cura de la vida que ens sosté?
Fem una font que flueixi amb un plaer tal que la vida no es trenqui en les onades de l’amor.
Juan Mingorance Pérez