Cristina Llovera, prioritat a l’atletisme

Amb uns pares com l’Albert Llovera i la Claudine Rossell, era difícil no dedicar-se a l’esport. La Cristina Llovera ho va fer de ben joveneta fins que va trobar la seva via, l’atletisme, que s’ha convertit en la seva passió.

Com compagines estudis i esport?

La veritat és que a Blanquerna em donen totes les facilitats, si tinc una competició el mateix dia que un examen, no hi ha mai cap problema perquè se’m considera esportista d’elit. Així puc fer la carrera a la  vegada que segueixo entrenant i fent competicions.

Quan vas saber que et volies dedicar a l’atletisme?

Des de ben petita he estat vinculada al món de l’esport, ho he viscut sempre a casa, perquè els meus pares han estat grans esportistes… I el meu pare encara és molt actiu en aquest sentit. De petita feia rítmica, ballet, patinatge sobre gel, entre d’altres esports. Quan feia quart d’ESO, una de les meves amigues feia atletisme i em va convèncer perquè ho provés. En un principi, la meva idea era fer salt de llargada, però quan em van veure córrer distàncies curtes, em van dir que havia de ser velocista.

“El somni d’un esportista és anar a uns jocs olímpics, és una cosa que jo ja vaig fer quan tenia 15 anys, quan vaig participar als de Londres”

Què és el més important que has guanyat?

Des que tenia 15 anys vaig començar a participar a competicions importants. Estic contenta d’haver assolit el meu repte d’arribar a aquest nivell de competició, he guanyat títols a Andorra i a Espanya. He aconseguit mínimes importants i he fet un bon paper a les competicions.

Quina ha estat la influència que has rebut per part dels teus pares?

La meva mare m’ha inculcat valors relacionats amb l’educació, sobre la importància de tenir una carrera. El meu pare ha estat més permissiu, m’ha transmès l’optimisme i la necessitat de treballar per aconseguir els reptes. Ell ha tingut molts obstacles i sempre ha lluitat per fer realitat el seu somni, que és córrer amb cotxes. Soc el que soc gràcies a ells.

El teu pare no t’ha contagiat les ganes de córrer?

M’agrada molt el món del motor, sobretot les motos, però mai he pensat en dedicar-m’hi, com han fet per exemple les meves cosines.

Fins a on vols arribar?

Quan vaig començar atletisme, el meu pare em va dir que si em dedicava a córrer els 800 no em vindria a veure perquè s’avorriria… M’encanten les distàncies curtes, estic d’acord amb ell! L’atletisme és apassionant en la seva vessant de la velocitat pura. El somni d’un esportista d’elit és anar a uns jocs olímpics, és una cosa que jo ja vaig fer quan tenia 15 anys, quan vaig participar als de Londres. M’agradaria participar en els propers jocs, cal molt treball i una estructura d’equip potent, cosa que aquí no existeix.

Quin problema hi ha?

La Federació d’Atletisme hauria de vetllar pels seus atletes, tenir una mínima estructura, però no hi ha res. Per assolir l’alt rendiment cal una base sòlida, uns entrenadors i una línia clara de treball.

“He viscut sempre l’esport a casa, perquè els meus pares han estat grans esportistes”

Com vas viure l’experiència dels Jocs Olímpics?

Amb només 15 anys era molt jove i potser no m’adonava de la importància del moment, tot et ve molt gran. Avui, amb els anys ho valores més i t’adones del que suposa arribar a uns jocs. Representar el meu país va ser inoblidable.

Tens ajudes del Govern?

Fa dos anys vaig tenir una beca d’alt rendiment, i quan vaig fer el rècord nacional d’Andorra en una prova europea júnior, l’equip britànic em va donar l’oportunitat d’entrenar-me amb ells per als Jocs Olímpics de Rio. Però un mes abans vaig tenir una lesió, un edema ossi a la zona lumbar i una vèrtebra esquerdada i no vaig poder fer res. Llavors vaig perdre la beca, tot i que espero que l’any que ve la torni a tenir.

Quina és la teva distància preferida?

Sempre havien estat els 100 metres, però aquest any he començat a fer els 60 en pista coberta, tot i que no soc explosiva ni massa musculada. Estic contenta perquè a cada cursa he rebaixat la meva marca, i pel que fa a l’aire lliure ha començat a fer els 200 metres i els resultats han estat bons.

Quantes hores entrenes al dia?

Ara que estem en època de competició, entreno entre dues i tres hores al dia.

Quina és la teva esportista preferida?

No et puc parlar de cap figura en concret… Tot i que hi ha una noia de la selecció espanyola, la Maria Vicente, tota una promesa de l’atletisme espanyol, que admiro molt. És una atleta de color que havia patit “bullying” de petita i que ha fet rècord mundial d’heptatló i de triple salt. És una persona que m’inspira i em motiva.

__________________________________________________

La Cristina Llovera Rossell neix l’1 d’octubre de 1996 a Andorra la Vella. Va al Col·legi Janer, després al Sant Ermengol i a després va passar a l’Escola Andorrana de Batxillerat de la Margineda per poder compaginar els estudis amb l’atletisme.

Està acabant la carrera de Psicologia a Blanquerna i té la intenció de fer Ortopèdia, seguint els passos del seu pare. No té parella i entre els seus hobbies destaquen el tennis, els patins, passar estones amb els amics i la família, també li agrada la muntanya.

Fotos: Wang Connection/Alaís Redondo