Francesc Galobardes, el pintor de la neu

“Això és un Galobardes” no dubten en afirmar davant d’un dels seus quadres aquells que coneixen la seva obra. I és que el cop d’espàtula del Francesc Galobardes és inconfusible. Als seus 87 anys, encara s’escapa cada dia al seu estudi per pintar quadres de petit format. Però el seu paper en la història artística del país encara està pendent d’un merescut reconeixement.

Quan comença a pintar?

De ben petit ja m’agradava dibuixar i pintar. A casa tinc un arxiu immens, i hi ha un volum amb els meus dibuixos de l’època escolar. Ho guardo tot, cartes, fotografies, articles… El rei Joan Carles I m’enviava una felicitació cada any per Nadal!

Quan va venir a Andorra?

A principis dels anys 60, amb la Carme, la meva dona. Vam pujar en moto, amb la meva Mobylette! I vaig començar a treballar al Crèdit Andorrà. Em vaig fer molt amic del Joan Rosanas, que era el director, i va ser ell qui es va adonar que tenia talent per pintar i em va empènyer a exposar a La Pinacoteca a Barcelona, també a Madrid i a d’altres llocs. Gràcies a ell em vaig començar a dedicar-me a la pintura.

Quants quadres ha pintat al llarg de la seva vida?

Més de 4.000 quadres.

Sempre oli?

La majoria olis, tot i que també pinto amb canya i tinta xinesa.

“Em van demanar portar quadres a Brussel·les per fer una exposició i demostrar que al país no tot era contraban”

Quantes exposicions ha fet?

Probablement més de 200, tant a Andorra com a l’estranger, a moltes ciutats espanyoles, també a Nottingham, París i Brussel·les. Vaig exposar a Brussel·les a instàncies de la Meritxell Mateu, quan ella era l’ambaixadora, precisament quan hi va haver tot el problema del contraban de tabac i van pujar els GAR a patrullar per la muntanya. Em va demanar portar quadres a Brussel·les per fer una exposició i demostrar que al país no tot era contraban, sinó que també teníem cultura… La primera exposició la vaig fer a la sala de La Caixa, l’any 1964. Els problemes els tenia per passar els quadres per la duana, sort que em vaig fer amic amb el secretari de governació, el Manel Coll, que em va presentar el governador i ho vam arreglar! També la Poste Française va editar dos segells amb quadres meus.

Com ha canviat Andorra des que la va conèixer?

Uiiii…. moltíssim! Als anys 60 tots ens coneixíem, crec que érem 12.000 habitants. He pintat molts llocs que avui ja no existeixen, poblets amb molt encant que han desaparegut amb les noves construccions.

Sempre ha pintat paisatges?

Sí, havia fet alguna caricatura, però el que millor se m’ha donat sempre són els paisatges. A l’Escola de Belles Arts d’Olot, on vaig estudiar, sempre em deien que havia de pintar del natural i em van aconsellar de treballar amb espàtules. Els crítics sempre van lloar la meva manera de pintar la neu: vaig trobar el truc… s’ha de fer “fugir” la neu.

Sempre pinta del natural?

I tant! Un pintor sempre ha de pintar del natural, no com fan avui la majoria dels paisatgistes, que copien de fotografies. Jo ho he pintat tot a l’aire lliure, i mira, pots veure’n les seqüeles que el sol ha deixat sobre la meva pell…

“El copríncep bisbe Joan Martí va ser alumne meu, sortíem junts a pintar”

Segueix pintant?

Tinc el meu estudi i, tot i que visc a la residència, una hora o altra m’escapo per pintar. Però ja no faig mides grans, faig quadres petits, però cada dia pinto.

També ha ensenyat a pintar?

El copríncep bisbe Joan Martí va ser alumne meu, sortíem junts a pintar, sempre ens acompanyava la Carme, la meva dona, que no em deixava mai sol… En tota la vida només em vaig poder escapar sol als Pics d’Europa.

Què tal pintava Joan Martí?

Pintava senzill… Se’m va presentar amb una paleta amb 50 colors i jo li vaig reduir a 9. Ens vam fer amics, venia a menjar costelles amb all i julivert a casa meva!

Quin és el quadre més car que ha venut?

En vaig vendre un per 10.000 euros. Però també n’he regalat molts! A l’hospital Sant Joan de Déu, a les Dames de Meritxell i a d’altres entitats benèfiques.

Fareu alguna exposició retrospectiva?

Tinc pensat organitzar una exposició per Nadal, a la residència Salita.

I des del Govern no volen fer res?

Sembla ser que em volen fer un museu permanent, però encara no se sap el lloc. Fa uns 15 anys vaig fer una proposta de cessió gratuïta al país d’una cinquantena de quadres. Vaig anar al notari per fer el document, vaig demanar cita amb el ministre de l’època, i encara avui espero una resposta. El Josep Maria Ubach em va ajudar a fer les gestions, però no me’n vaig sortir. A veure ara si les coses canvien…

Quin és el racó que més l’inspira d’Andorra?

La vall d’Incles, m’agrada passar-hi hores tot sol… També em va encantar l’estany de la Nou, m’hi van portar amb helicòpter i vaig quedar bocabadat, encara és una zona verge.

Quins pintors admira?

M’agrada molt Monet i també El Greco.

__________________________________________________

Francesc Galobardes Carbonell neix el dia de Nadal de 1930 a Riudaura, província de Girona. Exposa per primera vegada l’any 1954 a Olot, una sèrie de dibuixos amb ploma i canya. Arriba a Andorra el 1960 i comença a treballar al Crèdit Andorrà, que dirigia Joan Rosanas, amb qui es fa molt amic i és qui el motiva a exposar a Barcelona i a Madrid.

A partir del 1971 deixa el seu lloc de treball per dedicar-se plenament a la pintura. Està casat amb la Carme, que va morir fa tres mesos, i amb qui va tenir dos fills, la Rosa i el Joan. També té tres nets, un dels quals va morir. A banda de la pintura, li agrada molt llegir, tot i que ara té algun problema a la vista que no li permet llegir tot el que voldria.