Martín Blanco: “La vida torna als raïls de l’origen i jo he tornat a l’oli”

Martín Blanco va emprendre la seva carrera artística el 1997, iniciant els estudis de Belles Arts a Buenos Aires. Allí descobreix la pintura a l’oli, entre altres tècniques que li obren un món creatiu farcit d’oportunitats. L’artista es va presentar a les primeres convocatòries artístiques enmig de l’època universitària, portant la seva obra a concursos internacionals de Sud-amèrica, Espanya o els Estats Units. El 2001 trepitja Catalunya, per primera vegada, i es queda sis anys a Barcelona, però el 2007 es trasllada a Andorra, juntament amb la seva companya de vida, país en el qual ara fa disset anys que hi viuen i d’on no tenen previst marxar.

Fotos: Jean Luc Herbert · Entrevista: Marta Argilés

Quan comença la teva trajectòria artística?

L’any 1994 començo Belles Arts a Buenos Aires i durant el tercer any de carrera, m’aventuro a presentar la meva obra artística a diferents concursos internacionals de Sud-amèrica, Espanya o fins i tot, dels Estats Units. En aquell temps encara no hi havia Internet i ens assabentàvem a través d’unes revistes que arribaven a la Universitat.

Amb què t’inspires quan crees un nou projecte?

No tinc una fórmula exacta per inspirar-me. Senzillament, el que busco és que tots els meus projectes tinguin un motiu de pes, una crítica social adscrita que es pugui veure, reflectida i treballada, a l’obra en qüestió. Algunes de les meves creacions sorgeixen perquè beuen d’altres que he fet, com per exemple la que estic a punt d’exposar Dies Irae, que està inspirada en una altra sèrie que vaig fer l’any 2017. Em considero una persona eclèctica i això s’extrapola al meu procés creatiu.

Pintes sobre la vulnerabilitat humana, donant forma a l’ansietat, les preocupacions i les pors, quina és la teva principal temença?

Quan era petit era un nen molt poruc, els pallassos em feien plorar. Ara, amb cinquanta anys a l’esquena, les pors m’han canviat i aprens a veure les coses amb més distància. Una por que et podria dir que tinc és, no en el moment en el qual moriré, sinó de quina manera envelliré i el sentiment de solitud que acompanya aquesta última etapa de la vida. En el meu ofici, la solitud ve per defecte, però l’aprens a gaudir. En canvi, la solitud que comporta fer-te gran, penso que agafa una altra forma i és això el que em costa de mastegar.

Creus que la por és un motor per a crear?

Sí, com la resta d’emocions. En el meu cas, la por no és un motor de creació, però sí que em motiva i m’insta a crear perquè el que no vull és marxar d’aquesta vida havent deixat coses que volia fer al tinter.

La meva voluntat és fer un art crític i crear per a explicar

Amb quins materials crees les teves obres?

Quan feia Belles Arts creava amb la pintura a l’oli, l’any 2003 em vaig especialitzar amb l’art digital i ,des del 2010, combino aquesta última amb el dibuix. I ara em trobo en el fet que he retornat a les arrels i la meva última creació està feta amb pintura a l’oli. Penso que la pintura digital va fer-me reconciliar amb el color i d’aquí el retorn a aquesta tècnica.

Com és el teu espai de creació? Tens un estudi propi?

Sempre he tingut una habitació a casa on podia crear les meves obres, perquè no requeria molt espai, ja que ho feia amb art digital. Ara, que m’aventuro altra vegada amb la pintura a l’oli, em cal un espai més gran pels quadres, ja que molts d’ells són fets amb teles grans. En aquest moment estic a la recerca d’un espai on poder-les guardar i crear amb comoditat.

Parla’ns d’aquesta nova sèrie de deu olis Dies Irae. Per què aquest canvi de tècnica?

M’hi va fer retornar Roberto Ferri, un pintor italià, de 43 anys, que pinta com Caravaggio, que tenia l’obra exposada al Museu Europeu d’Art Modern de Barcelona. Em vaig eclipsar amb la seva obra, feta a l’oli, i em va picar el cuquet de tornar a crear amb aquesta tècnica. I així va ser el retorn als raïls.

Respecte a Dies Irae és una sèrie de deu peces de figures mitològiques que representen situacions que encara ens trobem en l’actualitat. El que volia expressar en aquesta obra era la reflexió del fet que moltes de les qüestions que ens envolten com a humans, són les mateixes de fa molts anys, l’únic que canvia és el temps i el nom. Ve d’un himne llatí del segle XIII que va fer servir Mozart pel seu Rèquiem, on parla de l’apocalipsi i del judici final. Així que, Dies Irae, dies d’ira, neix perquè ens trobem en una societat pobra de tolerància, on ens cal comprendre, més que odiar.

També escrius, són compatibles la literatura i l’art digital?

(riu) Escric, tinc una editorial de terror, juntament amb un company, a Buenos Aires, també toco la bateria a Four Flags i pinto. Són les vàlvules d’escapament amb les que m’identifico i intento ser-los-hi fidels per a sentir-me a gust amb mi mateix i amb el que estic fent.

Què no pot faltar en una obra teva?

L’infal·lible per a mi és un motiu de crítica, que remogui i que hi hagi un missatge a canalitzar. No crec en l’art per l’art, ni  tampoc en la bellesa per la bellesa. Per això, totes les meves creacions estan fetes amb una base que és sempre la mateixa, crear per a explicar, tant si és fàcil de mastegar o difícil de digerir.