Francesc Galobardes, la poesía del color
Per Melània Vinyals
El pintor Francesc Galobardes Carbonell ens ha deixat a l’edat de 93 anys, essent el seu llegat artístic dels més prolífics del Principat. Reconegut expert en la disciplina de representació paisatgística, del seu pinzell va sorgir un preuat testimoni de la realitat del país al llarg de més de mig segle; la vàlua de l’obra de Galobardes és especialment significativa perquè narra l’evolució d’Andorra durant una època determinant de creixement demogràfic i econòmic.
Neix a Riudaura el dia de Nadal de 1930, poble del qual fou alcalde sota les sigles de Convergència i Unió. Ja durant la infància va entrar en contacte amb el món de la pintura; després de completar l’educació bàsica a Ribes de Fresser, va ingressar a l’Escola de Belles Arts d’Olot, tot compaginant els estudis amb una feina de mecànic i, posteriorment, en un taller d’art religiós. Compleix amb el servei militar a Jaca, i l’any 1957 es casa amb la Carme Demiquels Guix; formen una família amb els seus dos fills, el Joan (nascut el 1958) i la Rosa (nascuda el 1965).
El 1961 s’instal·la a Andorra, concretament a Escaldes-Engordany, i comença a treballar com a empleat de banca a Crèdit Andorrà, avui Creand, però mai abandona la seva vocació artística, ans al contrari: és la “feina segura” per així anomenar-ho, el que arracona l’any 1971 per dedicar-se en exclusiva a la pintura. La seva primera exposició veu la llum l’any 1963; el 1967 un grup de joves assedegats de saber, al qual Galobardes pertany, funda el Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra, amb l’objectiu de fomentar la cultura del país a través de la literatura, la memòria històrica, el folklore, les tertúlies i l’art, creant el que, segons les fonts, va esdevenir “un oasis enmig d’un desert de coneixement”.
Entre els nombrosos premis i reconeixements amb què s’ha distingit la seva tasca, destaquen la medalla d’Argent que li atorga l’Escola de Belles Arts d’Olot, centre on s’inicia la seva trajectòria; el Premi Àgora Cultural del Govern d’Andorra, així com l’homenatge que la mateixa institució li ret l’any 1996. S’han publicat diversos llibres que relaten fidelment el seu viatge i el dels seus lleials companys, els llenços i les aquarel·les amb qui va fer camí fins al darrer moment: “Francesc Galobardes o la poesia del color”, Govern d’Andorra, 1996; “Francesc Galobardes. Una biografia pictòrica”, Andbank, 2004; “Canya i pedra”. A4 Edicions, 2013, en són alguns exemples.
Va exposar, evidentment, a Andorra, i també a Barcelona, Madrid, Nottingham, París i Brussel·les, entre d’altres ciutats; dos segells de la Poste Française han estat editats amb reproduccions d’obres seves; fou professor de pintura d’un Cap d’Estat d’Andorra, el bisbe Joan Martí Alanis; el desembre de 2021 es va inaugurar, a Canillo, l’Espai Galobardes, una sala d’exposicions permanent amb mig centenar d’obres del pintor, que hipnotitzaran qualsevol que es deixi perdre per aquest bressol d’art ubicat a la planta baixa del telecabina.
Potser la millor mostra de reconeixement amb què els andorrans hem sabut agraïr la seva tasca és l’aclaparadora estadística que ens informa de què un altíssim percentatge de domicilis compta amb una obra firmada per Galobardes. Les seves aquarel·les no tenen res a envejar als llibres d’Història, i amb els seus traços i colors suaus, tan característics, ens transporten des de l’Andorra de mitjans del segle XX, rural i potser una mica massa autàrquica, fins a la realitat en què han desembocat els girs i les revolucions viscuts al nostre petit país i que ell va saber plasmar magistralment.
