JOAN MONEGAL CASTELLS “L’artista ha de convertir l’art en la seva raó de ser”

PER MELÀNIA VINYALS

 

Dibuix i color se’ns ofereixen en una harmonia i simbiosi que potencien l’obra en conjunt, a nivell plàstic i conceptual. Continent i contingut semblen no poder-se escapar del marc estricte del quadre, tot i intentar-ho. La sensibilitat domada per Joan Monegal i Castells val la pena de ser descoberta, redescoberta i recordada perquè és actual i té un llenguatge propi. Contenir les emocions i passions, observar-les i elevar-les a un nou nivell o estat de manifestació, heus ací un dels reptes humans, d’ahir, d’avui i de sempre, i un dels missatges de l’obra de Joan Monegal i Castells.

Hem pogut parlar amb els seus fills, l’advocat Joan Monegal i l’arquitecte Marc Monegal qui ens han transmès una mica de la passió i el complex món interior del seu pare, plasmat en la seva obra i en l’estela de tot el que els va ensenyar no només a nivell pictòric, sinó també intel·lectual i humà.

Malgrat la seva curta edat a l’hora de deixar-nos, Joan Monegal i Castells va ser un artista prolífic, i ens va deixar un important llegat artístic i una empremta inesborrable en la seva família. Després entrarem en matèria sobre l’artista i la seva obra, però com era Joan Monegal pare de família, el seu vessant més desconegut?

El nostre pare era una persona molt exigent, sobretot amb si mateix, però també amb l’entorn. Teníem dos pisos connectats, un on ell treballava i l’altre on vivíem. Per tant, la figura paterna va ser molt present durant la nostra infància, cosa que no era habitual en aquella època; era estricte, però alhora tendre, ens va muntar una habitació preciosa, i quan tornàvem d’escola corríem al seu taller i jugàvem per allà. És impossible oblidar l’olor dels pigments, tan intensa i característica, els quadres que omplien l’espai, els esbossos… ens ensenyava a dibuixar i xerràvem sense parar, de filosofia, de religió, de mitologia, d’història… de tot!

Entenc que era una persona amb una gran ambició cultural.

I tant! Tot i que fa cinquanta anys tot estava per fer, pensament que du implícit un esperit motivador, s’ha de dir que la vida social era molt  més pobra en comparació amb l’infinit ventall de possibilitats d’oci que tenim ara; hi havia molt temps per pensar, per reflexionar i, conseqüentment, el món interior de les persones s’enriquia, i el del nostre pare, com a bon artista, encara més! Això, sovint, el feia sentir incomprès, però va forjar una amistat molt sòlida amb un grup d’intel·lectuals, vincles que va mantenir tota la vida i que nosaltres conservem. Per exemple, es relacionava amb artistes Carme Massana i Sergi Mas; també amb un periodista danès anomenat William Danjon, qui va arribar aquí després d’haver viatjat per mig món i el fet de ser poliglota el convertia en el perfil òptim per representar Andorra de portes enfora, i va ser el director de la Maison de l’Andorre a París a més d’un gran apassionat de l’art… tot el sou se’l gastava col·leccionant obres d’art.

Era una persona religiosa?

No practicant, però sí espiritualista. Creia en la transcendència, en l’energia, però no es tancava en cap doctrina ni en cap escissió d’aquestes. Anava molt més enllà d’aquests punts de vista restrictius. Té diverses obres de temàtica religiosa (“Apòstols”, “Creació dels Àngels”, “Les Forces d’Israel”, “Jesús”…) El desplegament simbòlic implícit es basa en la iconografia i en interpretacions de Déu com a ésser que tot ho veu i tot ho sap.

De quantes obres consta el seu llegat?

De quadres, en conservem uns 70; però d’esbossos en tenim bastants més. Quan el nostre pare es cansava de veure algun quadre o quan creia que allò podia millorar-se o, senzillament, quan evolucionava cap a una altra etapa pictòrica, esborrava pintures antigues i en pintava de noves damunt; però dels croquis on les visualitzava abans de començar a elaborar-les en conservem molts. Dibuixava la idea en làmines de paper vegetal i després la transportava. No utilitzava llenç, sinó que executava les obres sobre una plataforma de fusta amb base de guix fi, per això, si mai se’n cansava, podia “anul·lar-les” i aprofitar el suport per plasmar una altra composició.

Penseu que la seva obra amagava algun missatge subliminal?

Sí; no tota, però molts quadres sí. Cal dir que sempre buscava una evolució en l’obra. No és exactament que no li agradés el que pintava, però quan considerava que ja s’havia superat una determinada etapa, es llençava a la recerca de la següent. Com hem comentat, era una persona extremadament perfeccionista, i això li provocava conflictes interns intensos.

Malauradament, va morir molt jove, amb només 47 anys. Us heu plantejat alguna vegada què hauria estat del seu llegat artístic si hagués tingut l’oportunitat de viure molts més anys? No és una pregunta que queda sempre en el subconscient?

A Andorra va fer dues exposicions, però en l’àmbit internacional, les seves obres van mostrar-se en sales de Barcelona, València, Madrid, França, Alemanya… i estava preparant el seu salt als Estats Units però, malauradament, no hi va ser a temps. Qui sap què hauria passat? És impossible endevinar-ho, però pensem que el nostre pare era un artista de nivell, així que probablement, si hagués viscut més anys, el seu art s’hauria divulgat i hauria arribat a molta gent.

Normalment, els artistes ho són per vocació, però el vostre pare, com hem esmentat anteriorment, també ho va ser per formació. Penseu que en la seva obra es nota molt la influència dels seus mestres?

No. Un dels seus referents, per exemple, era Picasso, com ho evidencia el cubisme en moltes de les seves obres, en els trets de rostres clarament picassians… també admirava als seus mestres, però ell sempre deia que el més difícil no era estudiar ni l’academicisme, ni aprendre l’ofici; el més difícil és saber “llençar l’escala” i continuar sol cap al cim. Quan algú no és capaç de desprendre’s (o d’abstreure’s, millor dit) del bagatge acumulat s’ha de conformar amb ser docent, corrector, copista… Algú que no és capaç de transcendir de tot el que ha estat estudiat, ni de crear per ell mateix, no esdevindrà mai un artista. Diuen que per créixer “s’ha de matar al pare”, altrament dit, l’alumne ha de superar al mestre.

L’any 1961 el vostre pare es trasllada a Andorra amb la família i comença un nou periple artístic i personal. Què va suposar per a ell el fet de traslladar-se a Andorra, primer en l’àmbit personal i després en l’artístic?

En aquell moment, la situació a Espanya no era fàcil; potser l’economia tornava a remuntar una mica, però en molts altres aspectes la vida era molt dura. Els nostres pares van venir a Andorra buscant un futur millor, un lloc d’acollida per poder formar una família des del confort i seguretat (i llibertat) que Espanya, aleshores, no oferia; això és el que el nostre pare va trobar aquí, inspiració i pau per desenvolupar la seva obra, tot sabent que guanyar-se el pa amb una vocació artística és molt difícil, però potser més difícil és haver de renunciar-hi. I ell ho va aconseguir! Durant els darrers vint anys va poder viure únicament i exclusivament de la pintura.

Va tenir mecenes?

No com a tals, però la seva obra va ser respaldada per Banca Mas Sardà, entitat que va promocionar diverses de les seves exposicions a Barcelona i a Madrid. Actualment, forma part dels artistes que figuren en la col·lecció de la Fundació Vila Casas.

També la seva tècnica va evolucionar de la pintura a l’oli en aquesta primera fase, a la pintura al tremp, durant la segona. Quins són els aspectes més destacables d’aquest canvi i com va influir en la seva pintura?

Cal remarcar que, quan pintava a l’oli, podia comprar el material amb relativa facilitat, però amb la tècnica del tremp s’havia de fabricar ell mateix les pintures, ja que és un mètode poc utilitzat; un dels seus trets diferencials és que el resultat és inalterable, immune al pas del temps. Barrejava els pigments (obtinguts o bé d’un origen animal, vegetal o mineral) amb rovell d’ou diluït amb aigua destil·lada, i a partir dels colors primaris que aconseguia, obtenia tot el cercle cromàtic. Va abandonar la pintura a l’oli perquè no li permetia realitzar el que ell cercava, ni pel que fa al color ni a nivell de transparència.

Els estudis com a tal no li agradaven gaire, però ja des de molt jove els mestres van saber captar el seu talent pel dibuix, i a l’Acadèmia Miralles de Manresa va rebre la primera formació artística; posteriorment, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell va ser alumne de pintors de prestigi com els germans Vilatobà i Antoni Vila que, confirmant les seves aptituds, li recomanen ingressar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, on ingressa amb només 17 anys.

Al llarg de la vida, va anar travessant fases (els veloços esbossos a carbonet, on captava la realitat tal com se li presentava, la tendència figurativa, l’impressionisme, el cubisme) per desembarcar en allò que ell mateix va batejar com a “transparència integradora”; es recreava en l’impacte visual, captant l’atmosfera i el moviment, la llum, més que el detall de les formes o el seu contorn. Aconseguia que veiessis l’entorn de la figura sense que aquesta es desdibuixés, per no abusar de les veladures infinitament, cosa que ens conduiria a l’abstracció total, a l’atomització dels elements. Una veladura és una capa molt fina de pintura transparent que s’aplica sobre un color opac, amb els objectius d’augmentar la lluminositat de l’obra i de crear nous colors a partir del color de base i de la pròpia veladura.

El vostre pare tenia una excel·lent capacitat per a canviar d’estil i corrent, però sempre hi va haver un denominador comú en la seva obra, els animals en moviment i, sobretot, el cavall. Quin significat penseu que tenia per a ell aquesta exemplificació reiterada?

El cavall és un animal noble, fort, imponent, amb un munt de qualitats i atributs… Molts dels emperadors i grans personatges de la Història apareixen escenificats damunt i al costat de cavalls, és un animal impetuós, ple de vitalitat, d’embranzida… Tampoc ho sabem exactament, però segurament això li devia cridar l’atenció, el tarannà infatigable i inquiet del cavall, el seu braó, una mica com la seva ànima, sempre en evolució constant i disposada a millorar, a renovar-se, cercant la perfecció.

En la segona etapa de la seva vida va optar per un estil més cubista i ple de simbolisme, amb temàtiques més lleugeres, però també més estètiques i profundes. Per què penseu que es va endinsar en un món força més abstracte respecte dels seus començaments?

Perquè sempre estava en evolució constant. Durant la primera època (que va ser clau pel seu desenvolupament) va experimentar amb l’entorn més pròxim, com ho demostren la pintura a l’oli i els dibuixos a carbonet de la realitat immediata; i posteriorment va buscar transmetre missatges subjectius, abstractes, va voler plasmar emocions, idees, conceptes… coses molt personals, de tarannà intel·lectual i filosòfic.

Fer arribar aquests conceptes a tothom requereix una ment privilegiada, que el nostre pare tenia; moltes idees són abstractes, no tenen una imatge, i traslladar un pensament a quelcom més o menys tangible requereix un treball cognitiu considerable on els estils figuratius no poden arribar. Sempre s’ha dit que els artistes tenen una visió “diferent” del món, i això és degut al fet que la seva sensibilitat també és diferent, més intensa; mirar el que ens envolta des d’una perspectiva sensible dóna fruit a l’autenticitat, una altra de les raons per les quals podem considerar única l’obra del nostre pare. També en volem destacar la valentia i remarcar que, tot i que en algunes ocasions requereix un esforç per part de l’espectador reconèixer els conceptes que el nostre pare volia transmetre mitjançant símbols, en el discerniment dels mateixos es troba la genialitat de l’obra.

Quins són els projectes de futur a curt i a llarg termini?

La propera exposició que estem preparant i treballant és amb l’Institut francès de Barcelona. Amb tota probabilitat, la propera tardor confiem en exposar pintures del nostre pare en la sala d’exposicions que el referit Institut francès té a la ciutat comtal.

I ens agradaria que Andorra comptés amb un museu dedicat als artistes locals on, evidentment, l’obra del nostre pare hi fos present. Estem disposats a fer una cessió dels quadres a Govern per tal que arribessin a l’abast de tothom qui desitgi admirar-los; som de l’opinió que d’aquesta manera complirien millor la seva funció, molt més que en un despatx on només els veuen els clients, que poden fixar-s’hi o no. Seria gratificant que l’obra del nostre pare fos admirada per tot aquell interessat en l’art, per tothom que vulgui aprendre una mica més, no tan sols de pintura sinó també de la història i les persones que han contribuït a la sensibilitat artística d’Andorra. I, particularment, seria com “retornar” al país un llegat que, sense aquest entorn, no hauria estat possible. A Andorra, el nostre pare va trobar la inspiració i la pau d’esperit necessàries per desenvolupar la seva passió, i llegar el resultat d’aquesta passió al Govern seria una bona manera d’agrair-ho.

 

DESTACATS

“La figura paterna va ser molt present durant la nostra infància, cosa que no era habitual en aquella època”.

“Anteriorment hi havia molt temps per pensar, per reflexionar i, conseqüentment, el món interior de les persones s’enriquia, i el del nostre pare, com a bon artista, encara més”.

“Sempre deia que algú que no és capaç de transcendir de tot el que ha estudiat ni de crear per ell mateix, no esdevindrà mai un artista”.

“Guanyar-se el pa amb una vocació artística és molt difícil, però potser més difícil és haver de renunciar-hi”.

“Al llarg de la vida, va anar travessant fases, per desembarcar en allò que ell mateix va batejar com a “transparència integradora””.

“sempre estava en evolució constant”.