Enric Casadevall, l’humor més sentit

És el flamant president del Consell Superior de la Justícia i, com a tal, és una persona seriosa i respectable. No obstant, si un l’observa amb atenció, s’adonarà d’un aire un xic sorneguer que no pot evitar que aflori de tant en tant. Per a l’Enric Casadevall, el sentit de l’humor és molt important en la vida de les persones. Una màxima que segueix al peu de la lletra.

No es va quedar al seminari…

La veritat, em va semblar que no era el que volia fer… no tenia vocació! Hi vaig entrar perquè un dels germans del meu pare era capellà, m’hi vaig estar cinc anys.

I després de rellotger!

Sí, el meu pare em va ensenyar l’ofici, vaig treballar més d’un any a la Rellotgeria Bastida i també anava a altres rellotgeries petites a buscar rellotges per arreglar a les nits a casa. Als 17 anys em vaig presentar a un examen a Banc Internacional, que acabava d’obrir. Em van agafar, i hi vaig fer tota la carrera: entro com a administratiu i surto com a director general adjunt, quan deixo el banc per presentar-me com a cònsol.

És un gran aficionat a la fotografia i a la música…

Sí, m’encanta la fotografia i també la música. A Encamp, la colla d’amics em coneixen com “el tecla”, perquè sempre he tocat el piano! També  l’harmònica i l’acordió.

“Portar l’afer de la BPA és extremadament complicat”

Quin espai ocupa l’humor en la seva vida?

L’humor és molt important. Les persones que em coneixen saben m’agrada riure i fer broma, m’agrada explicar acudits. Fins i tot quan hem acabat una sessió del Consell Superior, sempre acabo explicant-ne algun!

Me n’explica algun?

A veure… M’agraden els acudits curts: Un diu: “Tinc una cuinera que és un sol” i l’altre li contesta: “Cuina bé?”. I respon: “No, ho crema tot!”.

Vostè coneix moltes anècdotes de consellers, moltes de Canillo, quina és la més divertida?

Jo et puc parlar de les que m’han explicat que sé que són veritat i de les que he viscut.

L’escolto.

Aquesta l’he viscuda… Va ser durant la campanya electoral del procés constituent. Anàvem per les cases amb la Bibiana Rossa, el Calbó i el Miquel Naudi. Recordo que vam anar a una casa i hi havia una estufa amb el cable mig pelat; el Miquel va  seure al davant i va sentir com una enrampada. Es va creure que era el cable, però cada vegada que seia, li tornava la sotragada. Al final es va adonar que era una agulla clavada als pantalons nous que li anava punxant la cuixa cada vegada que seia…!  Al cap d’uns dies, quan vam tornar a la casa, ens van dir que ja havien controlat el cable i que estava bé.

“La colla d’amics em coneixen com ‘el tecla’, perquè sempre he tocat el piano!”

Ha estat conseller general, ministre i cònsol. Quin és el que li ha donat més satisfaccions?

Sense cap dubte, el de cònsol. És una feina que, tant si ho fas bé com malament, ho saps de seguida. Et trobes la gent pel carrer i no tenen cap vergonya en donar-te la seva opinió. Quan ets conseller, no hi ha aquesta proximitat i la culpa està repartida entre 28… I quan ets ministre, estàs més allunyat del ciutadà. La de cònsol és una tasca molt agraïda, és una de les experiències més bones que he tingut.

I quina és la que menys li ha agradat?

Si ho he de posar per ordre de preferències, et diré: cònsol, ministre, Consell Superior i conseller general. Amb tot, vaig viure una època molt interessant amb el Consell Constituent. Vaig entrar de cop en política nacional, només havia estat membre del comú. Em presento a les eleccions amb la Bibiana, el Calbó, el Miquel. Del nostre grup en van entrar dos i de l’altre, un. Quedava una plaça i vam empatar amb la Rosa Mari Mandicó, el Miquel Naudí i jo. Havíem d’anar a la segona volta i jo vaig dir que em retirava i que votessin al meu company. I així va ser, vaig tenir zero vots!! Finalment jo vaig entrar de conseller quan la Bibiana va entrar com a ministre. De fet, no he perdut mai cap elecció. M’encanten les campanyes electorals, m’ho passo genial!

Canillo és un feu sòlid de DA.

Ara sí. Abans només es parlava de cases, no hi havia partits. Nosaltres primer vam ser liberals i després ens ajuntem amb CDA i Segle XXI ja ens integrem a DA.

En síntesi, què és el Consell Superior de la Justícia?

És un òrgan existent a tots els països amb funcions lleugerament diferents. A Andorra, nomenem els batlles, magistrats i fiscals adjunts. També el fiscal general, a proposta del Govern.

“Les persones que em coneixen saben m’agrada riure i fer broma, m’agrada explicar acudits”

Com és que una persona que no té estudis de Dret està al capdavant d’aquest òrgan?

Perquè la Constitució diu que cal tenir coneixements de Dret. Jo vaig fer aquesta carrera a la UNED, però encara tinc pendents algunes assignatures. Nosaltres no fem sentències, només organitzem. I per això cal tenir sentit comú.

Funciona bé la justícia?

La veritat és que sí, tot i que treballem amb pocs recursos tècnics. Per exemple, portar l’afer de la BPA és extremadament complicat, on hi ha comissions rogatòries, temes comptables, escoltes telefòniques, relacions internacionals… I per a tot això es necessiten recursos.

Teniu majoria de dones…

Doncs sí, som cinc i hi ha tres dones. I això està molt bé.  En general, al món de la justícia són majoria. Per exemple, sobre 16 batlles, hi ha 12 dones. També les secretàries judicials són gairebé tot dones.

Com avança el nou edifici?

Serà imposant, tindrà 32 metres. S’hi treballarà a gust, tothom tindrà llum, amb una claraboia central. Tots els serveis estaran concentrats allà i està previst que s’acabi el juny del 2019.

__________________________________________________

Enric Casadevall Medrano neix a Girona el 5 d’abril de 1952. Quan tenia 6 anys, la seva família es trasllada a Andorra i comença a estudiar a l’Escola Espanyola d’Encamp. Als 10 anys, entra al seminari dels Carmelites de Terrassa, on es queda fins als 15. Torna a Andorra i segueix els passos del seu pare, que era rellotger. Als 17 anys entra a treballar a Banc Internacional, on fa tota la seva carrera professional fins al 2003, quan es prejubilar per presentar-se a les eleccions comunals. Abans, però, ja havia començat en política, va ser conseller general el 1992-93, en la legislatura constituent. Des del 1997 fins al 2000 entra al Govern com a ministre d’Economia, després ministre de la Presidència, portaveu i ministre de Salut i Benestar.  Entre 2001 i 2002 és president de la CASS. Al 2003 és elegit cònsol de Canillo per dos mandats successius i al 2011 entra a presidir el Consell Superior de Justícia, un mandat que acaba de renovar. Està casat amb la Clàudia i tenen dos fills, el Jordi de 38 anys i el Marc de 33. És molt aficionat a la fotografia i a la música.