Especial Canòlich: Sergi Mas, el devot més laic de Canòlich

Són inquantificables les obres que Sergi Mas ha dedicat a la Mare de Déu de Canòlich, una musa que ha tallat, dibuixat, esculpit, pintat i representat fins i tot a través de múltiples escrits. No obstant això, l’artista d’Aixovall, que va fer d’Andorra casa seva en la dècada dels 50, es considera tan sols un “modest admirador de la fe dels seus ‘coparroquians’” que han sabut apreciar, això sí, tot allò que el Sergi, el seu talent i les seves mans han creat per a homenatjar la venerada advocació que enguany fa 800 anys.

Entrevista i fotografia: César De Pablos

Són molts anys fent de Sant Julià de Lòria casa seva. Recorda com es va sentir en viure el seu primer aplec de Canòlich?

Em vaig sentir entre germans, quasi tocant el cel.

Després de tant de temps, què representa poder ser partícip dels 800 anys de l’aparició de la Mare de Déu de Canòlich?

Ara, amb més de noranta anys a sobre, físicament no puc participar en l’Aplec anual al Santuari, ni en els actes civils i religiosos, la qual cosa sí que vaig fer en la celebració dels set-cents cinquanta anys. No obstant això, íntimament, em sento satisfet de viure la celebració del vuitè centenari de la troballa de la imatge de la Mare de Déu.

Creu que aquesta efemèride és igual o més important que la coronació de Canòlich, el 1999?

La coronació de la imatge mariana és un reconeixement del Vaticà que va passar desapercebut, en canvi, una celebració centenària n’és més representativa, no sols en la comunitat laurediana, sinó també pel tremp identitari d’una cultura.

Per què va decidir pintar, esculpir i dibuixar la Verge amb tanta assiduïtat? Es considera un gran devot de Canòlich?

Pobre de mi, soc una espècie de devot laic. He reproduït una infinitat de vegades la imatge trobada ara fa vuit-cents anys; he pintat i dibuixat desenes de vegades des de l’auca fins a composicions en ceràmica vidrada de totes dimensions, passant per talles de fusta amb les quals he representat la inefable història de la miraculosa troballa. He escrit una bona quantitat de referències històriques, llegendàries i costumistes de la patrona de “Lauredià i ses contorns”, com es canta en els seus goigs. Fins i tot he viscut personalment el robatori de la imatge. No obstant això, no em considero digne del mèrit de ser un gran devot, només soc un modest simpatitzant i admirador de la fe dels meus ‘coparroquians’.

Per a vostè, quina és la seva obra mestra relacionada amb Canòlich?

Res d’obra mestra, tant de bo que ho fos, però intentaré ser objectiu. Em són particularment satisfactoris els quatre murals ceràmics que ornen la nau central del Santuari, seguit dels dibuixos il·lustrant els petis poemes de l’auca de Canòlich, autor dels quals va ser en Jaume Pla, quan tenia escassament vint anys.

També hi ha una rèplica de la talla romànica. Per què mossèn Jaume Argelagós li va encomanar la tasca de confeccionar aquella peça?

Mossèn Jaume Argelagós era un capellà especial, sigui perquè era molt intel·ligent o bé perquè era un il·luminat per la fe. No veient clar el perquè ni el com de la desaparició de la imatge romànica de la Verge de Meritxell, patrona del Principat, m’encomanà secretament que li fes una rèplica de la laurediana Mare de Déu de Canòlich. Va ser un prodigi de previsió. No va trigar a desaparèixer la còpia de la suposada escultura romànica. No hauria d’estar pas mal reeixida la reproducció, ja que el malfactor professional es va confondre en endur-se-la.

Recordarà aquell episodi en el qual algú va robar la rèplica de la marededeu. Ens sabria dir en quin any hi va ocórrer? Com va processar aquella notícia?

Sí, recordo el fet i com va passar, però potser per haver complert la promesa feta al bon mossèn de no revelar que la imatge que presidia l’altar del Santuari era una còpia, ha fet que oblidés la data en què em va fer l’oportuna previsió. El cas és que la malifeta va anar acompanyada de la grata dispesa de continuar en el secretisme. Tot plegat va fer que la meva admiració per mossèn Jaume prevalgués. El recordo especialment l’últim dissabte del mes de maig, quan se’m representa el sacerdot emmarcat pels flamejants estàndards marians per damunt del Santuari, beneint el terme i també totes les muntanyes nostres.

A posteriori, podríem dir que vostè va contribuir d’alguna manera a preservar un tresor inavaluable del romànic. Està d’acord?

Doncs, sí i no, els fets són com són, diguem que vaig ser còmplice dels sacerdots, del Comú i dels cònsols de la Parròquia. El cònsol Vicenç Mas em va condecorar amb la medalla de la Mare de Déu de Canòlich. No ho oblidaré mai. No ho sé valorar, però la meva contribució segurament que sí que hi ha estat important, com també la de molts altres lauredians.

Creu que les generacions actuals són prou conscients del valor religiós, cultural i patrimonial de Canòlich?

A veure, generacions actuals, a la meva edat, si això vol dir els meus contemporanis, comptant-me a mi mateix, considero, sincerament, que si posem els valors religiosos i culturals propis, es posa en relleu, evidentment, que hi són. Ara, si em pregunten si n’és suficient, doncs, francament, no. I no pretenc recriminar-ne res, només fer esment del que és constatable. Podríem haver evitat  que la blanca façana del Santuari deixés de ser un far entre la grisor de les muntanyes. Es podria no haver destruït el bressol de la Mare de Déu i el nen Jesús, un cas únic en l’arqueologia religiosa. Es podria haver calculat que, en destruir-lo, també es destruïa el sistema natural en el qual cada any, per la celebració de l’aplec, florien les simbòliques roses de Canòlich, un fet amb el qual també perdíem una mica més de la nostra cultura identitària. A vegades, un excés de passar-nos d’espavilats creients, ens fa cometre pecats difícilment perdonables. Sortosament, l’amor col·lectiu per la nostra patrona celestial no para de créixer. Es va endreçar el camí que va des de la font de Ferro d’Aixovall fins al Santuari; des de la matinada del dia de l’Aplec, la senda és caminada per una multitud de romeus que alegrement trisquen amunt i que ofereixen el seu cansament, joiosament, a la seva patrona com ho van fer durant segles els seus avantpassats.